.

Sinopsi

“Et recordaré”, una novel·la de misteri i ciència ficció. La Lisa compleix divuit anys en un altre dia gris a la immensa ciutat de Crisòl. Per ella no significa gran cosa, forma part del transcurs de la vida, una vida que considera monòtona, avorrida i regida pel destí. Intel·ligent i calculadora, sempre fidel a la seva lògica, és una noia reservada i solitària, però no sempre ha estat així. La normalitat es trenca quan la professora arriba tard a classe i els comunica que un company de l’aula del costat, possiblement s’hagi tret la vida. El seu nom es Mark i la Lisa experimenta una estranya indiferència tot recordant que no fa pas gaire havien sortit junts. Ja a casa, revisa el correu; ha rebut un missatge sospitós, un text que només podria haver escrit una persona. Entre espantada i encuriosida, respon. Just al mateix instant, sense temps de reacció, rep...

8.6 dIvEnDrEs 1.2

Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. Ballar inútilment, ja que només havia servit per patir, de cos, ment i cor. El que havia previst no havia sorgit, un cop més el maleït final agredolç que sempre el seguia, fes el que fes, no se’n podia deslliurar. Quina tocada de nassos. La frustració podia amb ell. Era un tros de carbó, negre com la mort, però de vegades brillava intensament, mostrant el diamant que podia esdevenir. El gran problema era desprendre’s d’aquesta cuirassa fosca i lluir com li pertocava. Temors i inseguretats feien gala en un jove que en el fons estava ben segur que es podia menjar el món, i veure’s captivat per ella, el rompria per dins més del que s’havia pogut imaginar. Sempre li passava el mateix i no era capaç de canviar el rumb de les coses. Quin era el moment on fallava? On ficava la pota fins al fons? Potser era el mateix fet de voler...

8.5 Divendres 1.1

Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. Sí, havia ballat amb una noia, i li agradava. Era bonica, però tampoc ens passem. A ell li atreia com li podria haver atret qualsevol altra, o sigui, el destí havia decidit que fos ella i ja està. Bé que cadascú té un tipus de preferència i la seva havien sigut aquelles galtes aparentment suaus i aquells llavis rosats sota uns ulls grans. O sigui tampoc passa res si no aconseguia sortir-se’n, sempre li passava el mateix, enamorar-se i acabar amb el seu ser, per un bon temps. Així que, bé, faria el que pogués però tampoc ho donaria tot, perquè en el fons, era una noia més. Segur que tenia tares mentals com tothom, i alguna al·lèrgia o malaltia incurable, encara que no fos visible d’entrada. Home, una discapacitat segur que no, però tot és podia desenvolupar, eh… Divendres havia ballat. I ella, era allà, al seu costat. Aquelles...

MUSA

MUSA és el títol que duu el projecte literari que porto entre mans ara mateix, sorgit del no-res, simplement de la imperiosa necessitat d’escriure. A dia 28/7/19 he publicat el primer capítol, i la idea és publicar-ne un de nou cada quatre dies. Tindrà un total de deu capítols. MUSA pretén ser diferent. Innovador. L’escriptura d’una història que encara està passant. Una que encara no té un final definit i pot desenvolupar-se cap a racons inesperats de la ment humana i de la mateixa vida, en un altre plànol de la realitat. MUSA agafa l’estela d’Et faré dansar l’ànima, amb capítols breus i intensos, carregats de sentiment i reflexió sobre l’estima, tan dels altres com d’un mateix. Et convido a descobrir sobre la marxa com avança una trama que recorrerà camins insospitats, sempre amb una cançó de fons que posaré a l’inici del capítol,...

1 Divendres

Li feia mal l’esquena, un mal endimoniat, i era de ballar. El divendres s’ho havia passat bé. De fet, havia anat de forma similar a tal com ho havia previst, però, com sempre, el final agredolç havia vençut la batalla. Com coi se superava aquella fase, si és que hi era? Esperava que no hi fos. Era com si el destí li clavés puntades de peu, una rere l’altre. Una fase de la seva vida on projectava amb minuciositat tot allò que volia fer i els objectius que volia assolir, però sempre, o gairebé sempre, se’n quedava a les portes. Brillants, repletes de diamants treballats, tallats a la perfecció. Potser, no arribava a creuar-la per pur temor. Temor a que les punxes esmolades l’esmicolessin de punta a punta. Por a que els fiblons que feia temps que romanien estancats al seu cor, creixessin amb desmesura i acabessin amb els seus ànims i esperances. Divendres havia ballat. I ella, era allà,...

2 Pa congelat

L’optimisme li deia que els divendres mai acaben. Li agradava creure-ho, i pensar que arribaria el moment li feia bategar el cor amb una força inusitada. En bona part, s’entristia d’haver d’escriure tot el que sentia. Era bonic! Però més bonic seria dir-li en persona, no? No estava preparat, era evident. La cuirassa que la vida li havia atorgat després dels recents fracassos amorosos, el cobria d’una robustesa que li impedia mostrar aquella part tendre que el farcia. Es considerava un tros de pa, però era un pa congelat, d’aquell que fins que no està unes quantes hores fora del congelador, no es pot consumir. Això no el convertia en caducat, és clar que no! Només faltaria, si pensés això, sí que no aniria enlloc. Ni final agredolç ni res, res de res. Sabia perquè escrivia. Per què escriuen, els escriptors? Per la imperiosa necessitat de transmetre? Per a què els idolatrin? Per guanyar...

3 Prendre partit

Escriure, observar i prou… No, allò no era factible. Havia d’adoptar el paper de protagonista per fer avançar la trama. Narraria el que faria i faria el que havia narrat. Narrador protagonista i… Estrella del seu propi relat de ficció? No, no… L’estrella, era ella! La seva estimada, la seva MUSA. Qui li havia despertat altre cop aquell instint narratiu, aquelles ganes de treure’s el que duia a dins. Efectivament, la paraula era MUSA. S’estremia en veure-la, la fitava i tremolava. El cor li vibrava de sobte, la mandíbula se li tensava i es posava nerviós. I ella, tan fresca, natural i innocentment despistada, distreta amb el seu vestit nou, elegant i sensual. Es posava bé l’escot cada trenta segons i acte seguit es passava la mà pels cabells de mitja melena, fins a les espatlles. Obria els ulls i sospirava, mirant enlloc. Això de sospirar, ho feia molt sovint, segurament de cansament. I...