Miquel Florido (Sant Quintí de Mediona, 1991) escriu el conte Riu, el Cranc de Riu a continuació dels títols per a adults: Et faré ballar la ment, Et faré dansar l’ànima i Et recordaré, publicats, respectivament el 2017, 2019 i 2020.
La història ens presenta unes peripècies pròpies dels crancs, però aviat entrarem en aquella dimensió que s’espera dels contes: les bestioles protagonistes pensaran i actuaran a la manera dels humans a fi de transmetre’ns el pensament moral de l’autor.
Aquí, els animalons tenen pinces i caminen enrere, com ha de ser, però miren endavant i canten la vida d’un riu, el Mediona, que ens apareix molt viu, amb tot el que això significa. Perquè, a la història del Riu hi ha, per exemple, amistat, en aquest cas, entre el cranc i una granota, relació la qual resulta tot un exemple i un cant a la necessària relació entre els humans que, per a Florido, ha de ser d’igual a igual malgrat la diversitat de raça, de sexe o de religió.
Assistirem també a una baralla entre semblants (crancs verds i crancs vermells), que s’esbatussen per una fotesa que el cranc Riu s’encarregarà de qualificar d’una bestiesa a fi de posicionar-se en favor del diàleg per resoldre els conflictes.
Arribem ara a un episodi contradictori: el costum que té el Riu de riure’s de gairebé tot el portarà a una situació poc exemplaritzant: cacen els seus adversaris i ell, d’entrada, se’n riu, més ben dit, se’n burla. Poc després, però, la història fa un gir i el nostre Riu, bonàs com és en realitat, se sacrifica per la seva amiga granota. Aquest episodi, a més, té una altra lectura moral: si al final venç l’atacant és gràcies a la intel·ligència i no a la força bruta.
Riu, el cranc de riu, en fi, és una història aparentment senzilla, però, gràcies al magnífic ofici de Florido, a mesura que es desenvolupa, facilita riques i diverses lectures que, en aquest cas, ens remeten a tota una colla de conceptes ètics i morals que no han de passar desapercebuts pels adults responsables de l’educació dels infants.
Tot plegat, a més, narrat amb una estructura i un estil tan diàfans, que el lector de seguida capta tot allò que l’autor vol transmetre per, al seu torn, traslladar-lo als menuts a càrrec seu.
