El llegat d’en Bartolo

Sovint, pensava que el que feia no servia de gaire i era coneixedor que el veien com un esbojarrat, però en Bartolo no es rendia, ni es rendiria. De què servia tenir la pensió assegurada si no aprofitava el temps donant pel sac a qui l’havia condicionat a ser un esclau durant l’adultesa? Les seves obres eren art pur. Quan plegava d’esporgar, abonar, collir, o el que procedís, i havent controlat la fermentació espontània dels seus experiments de Panoràmix, sortia a escometre contra el sistema amb l’energia que li quedava. Estava creant una amalgama, ben distribuïda arreu del territori, de grafits amples, extensos, colorits, estridents i visualment difícils de descriure. Va començar sota ponts de carreteres, llocs de pas, túnels… i va seguir per exteriors de poliesportius, camps de tennis, de pàdel, murs de piscines municipals… La seva tenacitat era tan lloable com la seva rapidesa;...

Em falta el respirar.

Em faltaEm falta el respirar.Quan l’aire no circula entre la mascareta i la fortor externaLes paraules queden ofegades per la sordesa autoritzada d’una ideologia bordada, lligada, espremuda. Sense espai per exhalar, sense espai per cavil·lar.El pensament crític queda reduït a insults preparats per desacreditar.No surtis de la línia, no et desviïs del preestablert. Convergeix o pereix. Entossudit, emmurriat i ferm,em condemno per sempre més, a no creure amb els ulls embenats.A decidir per mi mateix.A no ser, qui em diuen que he de ser. Aire contra l’opressió.Respecte cap al divergent.La parla per bandera, sense punxa al capdavant.Les diferències ens han de complementar, no sembrar odi. Sempitern en el convenciment.Mentalitat oberta.Pensament crític, punt mig, optimització i resolució de conflictes.Fermesa i perseverança. És que potser no em coneixes així?Aleshores no em coneixes. Miquel...

El Sentinella

Els llums de neó gronxaven amb violència per tot el carrer pel veloç pas del cotxelliscador. Conduint-lo, en Rew, va llençar el puro a mig consumir per la finestreta, tot fent l’última glopada de fum amb gust d’herbes, pures, al contrari que els seus pulmons. Era una nit càlida de juliol a la ciutat de Crisol, l’escalfor s’enganxava a l’asfalt durant tot el dia i s’escapava quan es ponia el sol, xafogosa, sota l’estricta vigilància del sentinella. Directe, va extreure la màgnum de la pistolera, maldestrament, ja que se li va enganxar amb el cinturó, va allargar el braç cap enfora i va prémer el gallet tres cops. Va encertar els trets a la roda esquerra del darrere, com a gran pistoler que era. El tot terreny que fugia va derrapar de tal forma que es va elevar, girant a l’aire, fent voltes de campana amb fúria. La lluna restava oculta rere els núvols. El so dels llums penjants, xocant...

Cavallerositat i rufianeria

Rere les pedregoses muntanyes grises, per un sinuós camí, descendia el cavaller amb determinació. Feia saltirons, sobreposant la seva força al pes de l’armadura. Acabava de deixar enrere el grup que durant aquells dies havia sigut part de la seva família i ho havia fet a consciència, convençut d’emprendre un nou viatge cap a un destí desconegut, però de ben segur, carregat d’aventures. Dalt de la muntanya s’havia creuat amb un poblat arrasat i engolit per unes flames que inicialment no sabia d’on havien sorgit. Entre les cases calcinades, una senyora de mitjana edat havia emergit de les cendres per dirigir-s’hi. Enduta per brams i plors li havia explicat que els enrogits havien atacat el poble feia escassos minuts i que creia que no quedaven més supervivents. El cavaller, amb el sol lluint contra el platejat de la seva armadura, estava al corrent de qui podrien ser. Els rumors deien...