Caçat

T’estires entre la fresca i esponjosa molsa, envoltat de bosc, d’humitat i de vida. Alces una mà, deixant que la clariana t’il·lumini una part del rostre entre ombra obaga. Els rovellons i els llenegalls sobresurten entre cavitats de pinassa compacta, alguns ocells grallen i d’altres piulen mentre salten de pi en pi, generant ombres instantànies, que s’esvaeixen tant de pressa com es creen. Sents la fressa d’algun animaló que es remou rere els arbustos, però la sensació és la contrària a l’habitual. Ets l’observat… Et duus la mà al pit, aparentment relaxat, vols calma i silenci, assaborir la natura i, sobretot, la preuada i simple existència. Un alè cansat al paradís. La jaqueta marró, de pell, està foradada, com el teu pit. Passes la mà xopa de roig per la cara i la fas lliscar per sobre les marques del fang, creant la mascara de l’últim ritual. Has caminat hores, malferit, de...

M’agrada

Purament blanca i amb un somriure espontani. O bé, rosada amb els seus millors tons i distreta pel paisatge. Encara que, amb una papallona groga, posada casualment al meu dit, i cara de satisfacció, també estaria bé. Em posaré així… O millor així… Una alçant els braços, amb el pantà de fons… Una altra ha de ser lliscant les mans pel blat, amb el sol brillant, i estaria bé que baixi un raig que em toqui la cara, fent-me tancar els ulls… Al bosc, asseguda en una pedra coberta de molsa, amb un llibre a la mà. Sí, sempre queda bé i em fa semblar interessant. Amb algun poble de fons… O millor a la costa, amb les roques feréstegues i l’oceà llançant onades, i si m’esquitxa, poso cara de sorpresa, o potser millor somrient? Ha de quedar natural. Un parell d’hores i ja ho tindré llest. Escollir la idea, trobar la persona amb qui quedar, buscar la millor zona, estar-nos-hi l’estona justa...

Autodestrucció

He tornat a plorar i a bramar fins a l’extenuació. Has tornat, per clavar-me l’espasa més endins i retorçar-la fins a fer-me miques l’ànima. Desitjos de pau i amor, converses boniques i complaents, buscant un somriure propiciat pels bons records, passant per alt la gelada que va aturar els afluents del riu. Abraçades i petons a la galta, paraules embellides i desitjos de benestar. Tot s’esberla l’endemà. La felicitat i la il·lusió s’esvaeixen com això que són, volàtils, transparents, irreals. Queda la destrucció d’un mateix quan dius que, ni som, ni serem res. Que no és la fi del món, que n’hi ha de tots colors, que busqui, remeni, i trobi. Que és així de senzill, i que tu, tu ja ho has fet. Quan el destí es corromp i es converteix en una enganyifa calculada al final de la trama. Un esdevenir previsible i desagradable, que trenca totalment amb l’amor que despreníem i unes ganes de...

Respirar

Agafa aire, interioritza l’oxigen i confia que aquesta alenada et permetrà subsistir uns segons més. Expulsa’l i adona’t que ja l’has consumit, ja no hi és, ara és tòxic. Creu-te que ets important, creu que ets imprescindible, perquè quan no ho facis, deixaràs de ser, deixaràs de respirar. Endut per la marea dels ningú que creuen ser algú. Al cap i a la fi, seràs algú per uns, però seràs ningú per la resta. No som res més que l’estela de les nostres accions, premeditades o esporàdiques. Tot allò que ens passi pel cap, per molt grandiloqüent que sigui, al següent instant de pensar-hi, s’esvaeix si no es converteix en una acció. Els pensaments són volàtils com les memòries. O els plasmem, o els perdem. Existir és deixar petjada i, si no, podràs ser recordat uns dies, uns mesos, però al final, convertit en no-res, seràs el record dels oblidats que ja no recorden com recordar. I per això...

Els bessons

L a família Ferm vivia a l’última casa del carrer Estrada, concretament al número vint-i-tres, del barri de Lleó, o sigui, el més ric de la capital, Prani. Malgrat allotjar-se a la mansió més gran de la ciutat, no era un família que ostentava obertament el seu poder a la resta de convilatans i plebeus. Es deia que eren familiars de reialesa del país de Reim, exactament, que la senyora de la família, recent mare de dos bessons, era cosina segona de la reina regent. Aquesta història va passar ara fa cent cinquanta anys. La senyora Victòria va donar a llum bessonada, un nen i una nena. Eren de pell blanca, rossos i d’ulls blaus, a diferència dels pares, els quals, ambdós, eren bruns de pell i amb el cabell negre atzabeja. Al cap de tres dies, el barri sencer va festejar el naixement en una celebració organitzada per la família a la mateixa mansió. Es va omplir de gom a gom i les criades...