Ser o no ser

Qui sóc? Què sóc? L’eterna pregunta que ens fem els humans. Alguns li donen respostes bàsiques, fàcils, simples. Sóc informàtic, sóc professora, sóc taxista. O bé, sóc guapa, sóc llesta, sóc persuasiva. Sóc bona persona, sóc malvat. O també, sóc qui l’altre dia va fer allò, o sóc qui els demés creuen que sóc. D’altres, en canvi anem més enllà, ser o no ser, de fet, no crec que sigui la qüestió. La vida si existeix tal i com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els demés. No són les sensacions que tenim a cada instant, si és que els instants, per separat, es poden qualificar vàlidament com a vida. Estem formats per temps, l’espai acaba sent indiferent. Som éssers temporals, les nostres accions, els nostres amics, les nostres famílies, la casa on vivíem quan érem petits, aquell dia en bicicleta,...

El joc en línia

Tot sembla tant real! El motor gràfic dels jocs actualment emula pràcticament la realitat, a pesar de ser d’ambientació fantàstica, el cert es que cada fragment, cada textura sembla de debò. Acaricio el blat mentre avanço i puc percebre el pessigolleig als palmells i als dits. No veig res estrany, quin tipus de criatures em trobaré? Més val que no em trobi res gaire perillós per començar, no sé lluitar. A la xarxa no hi fa ni fred ni calor, simplement… S’hi està bé. Segueixo caminant fins endinsar-me al bosc, un bosc espès i aparentment profund. Creat amb efectes d’humitat i la llum artificial traspua per les frondoses branques dels arbres així fent néixer clarianes lluminoses. El so ambient també sembla real; ocells, animalets del bosc, els udols del vent i el moviment de les fulles… Tot i que l’aire em fa onejar els cabells cap a la direcció que bufa, no noto...

Confluint

  Glop d’aigua i la píndola va lliscar gola avall. Va trigar un parell de minuts a activar-se l’efecte. Estirada al llit panxa amunt amb els braços morts al costat, vaig deixar que l’obscuritat s’apoderés dels meus sentits. No hi veia ni hi sentia, era un lloc tan fosc i buit com la xarxa. De sobte, van aparèixer les veus; havien d’aparèixer. —Aura…-vaig saludar, confosa, al veure la meva viva imatge en petit. Al seu costat van emergir cinc ombres més, cinc rostres del passat que confirmaven el present. Comenta el fragment a les xarxes socials: Facebook Pinterest Twitter

Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que jo respongui. —Per què? —és tot el que se m’acut dir. Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Èrica s’esperen vint metres enllà i li fan senyes, sobretot l’Èrica, que sembla que l’està animant. —Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… —és la seva resposta, encara que no em sembla del tot convincent. De debò que volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir o és un engany? En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans. M’havia passat la vida ignorant la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt termini. I tot d’una, un dia es va plantar al meu davant....

Capítol 3 : Foscor

La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un telèfon, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple… O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits. Actualment, els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol, en servidors de grans empreses. La gent de Crisol, té per obligació les seves dades guardades als servidors de l’enorme torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, pràcticament tothom ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba just aquest...

Capítol 4 : Eternitat

Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark. El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida. Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço, ignorant la mà estesa del Mark. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on em recolzo. Se li esborra el somriure inicial alhora que enretira la mà. L’observo temorosa. On soc? —Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre’t els dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant —diu serenament. —Tota l’eternitat…? —qüestiono sense comprendre les seves paraules— He mort? Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas. —Estàs a les últimes. Ara mateix el teu cos està inconscient i perdent...

Capítol 5 : Desig

La nit és fosca i humida, fa fred i els carrers són buits. Em dirigeixo amb pas accelerat cap a la parada del tramvia, desitjant tenir la sort de poder agafar-ne un el més aviat millor. Em creuo amb un sensesostre, arremolinat entre cartrons, sota la tènue llum d’un fanal. Gairebé tots n’emeten la justa per il·luminar les zones segures del carrer. Mai se sap què et pots trobar a la zona obscura, possiblement busca-raons, mercenaris, gent sense papers, drogoaddictes, assassins, lladres i més púrria en general a l’aguait per trobar una víctima desprevinguda. Per aquest motiu, avanço ràpidament per les zones il·luminades i al cap d’uns cinc minuts sense descans ni problemes, arribo a la parada del tramvia. Decideixo no seure al banc, perquè acabaria amb els pantalons xops d’humitat. En pocs segons veig que s’acosten uns fars des de la llunyania. Ja arriba, he tingut sort. S’escolta el...