Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que jo respongui.

—Per què? —és tot el que se m’acut dir.

Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Èrica s’esperen vint metres enllà i li fan senyes, sobretot l’Èrica, que sembla que l’està animant.

—Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… —és la seva resposta, encara que no em sembla del tot convincent.

De debò que volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir o és un engany?

En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans.

M’havia passat la vida ignorant la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt termini. I tot d’una, un dia es va plantar al meu davant. Es va sincerar, va despullar els seus sentiments i em va dir que li agradava moltíssim, em trobava més que interessant i estava segur que jo era molt intel·ligent i que per algun motiu no volia mostrar-ho. En això tenia raó… Estàvem sols en aquell moment, però ben aviat ho va saber tot l’institut.

No sé ben bé per què, però vaig acceptar sortir-hi. Imagino que impulsada per descobrir coses noves. Pura curiositat científica, no sabria definir-ho d’una altra manera.

El primer cop que em va besar, vaig notar un pessigolleig i va ser curiós. Ho vaig analitzar, emmagatzemant la sensació. Li vaig tornar el petó, indecisa. No estava malament, però tampoc era cap cosa que em fes perdre el cap

Ben aviat l’enveja de les noies de la classe i les del curs, en general, va recaure en mi. Fins hi tot semblava que m’odiessin, tot per culpa d’una cosa que mai havia volgut.

La nostra relació va durar uns dos mesos, aproximadament, fins a principis de juny de l’any passat, poca cosa. Per mi no va ser transcendent i encara no conec el significat d’estimar. La societat m’ha acabat forjant així, freda, potser insípida. El tenia completament oblidat fins avui.

Ara és mort. Ho ha decidit així…

La noticia m’ha sorprès, ho reconec, però tampoc en faré un drama.

I ara… Què tramen aquestes? Senten llàstima per mi? És això?

La Desig és la discoteca de moda, la més guai, on va tot el jovent i anar-hi significa ser algú molt sociable i enrotllat. Com que és per a majors de divuit, encara no hi he entrat mai. L’anomenen “la Desig”, per costum, ja que en realitat es diu “Desig” a seques, però com que és la discoteca Desig, s’ha quedat així, col·loquialment parlant.

La miro directament als ulls un altre cop, incòmode i estranyada. I ella, encara més incòmode, gira el cap en direcció a la Clàudia i l’Erica, que semblen ansioses, tot esperant una resposta.

—Vols venir o no? —insisteix, molesta.

No. És el primer que em passa pel cap. No, i deixeu-me en pau. No n’heu de fer res, de si necessito socialitzar o no. Però inexplicablement, dono la resposta contrària.

—D’acord —remugo finalment davant la seva i la meva pròpia sorpresa.

—Sí? Vindràs?! —exclama visiblement contenta.

Se m’escapa una petita ganyota, confosa. Per què aquesta felicitat? Em pregunto en què pensa, a aquesta noia. Li torno un somriure forçat, fent que sí amb el cap, per no quedar malament.

—Genial! Doncs quedem a tres quarts d’onze davant de casa de la Clàudia, que queda a prop de la Desig. Saps on és, oi? —la veig molt entusiasmada i somrient.

Assenteixo. És clar que ho sé. Ostres, per què em poso en aquests embolics? És més fàcil passar la nit a casa llegint i anar a dormir aviat. És igual, hi aniré, així celebraré la majoria d’edat. Jo mateixa m’imposo algun motiu per anar-hi; si no, no tindria sentit.

Sona el timbre, indicant que hem de retornar a les aules.

—Doncs fins després, Lisa… —diu, i s’ho repensa— De fet, ara ens veiem a classe.

—Sí, clar. Fins ara.

M’espero que l’Alícia es reuneixi amb les altres dues i entrin a l’edifici. Aleshores abandono el banc i faig el mateix.

Les classes transcorren avorrides i sense canvis. Dino sola al menjador escolar, en una taula separada, i encara que podria sortir i anar-me’n a casa a menjar, no hi trobaria ningú. Després de les assignatures de la tarda, a les cinc en punt, sona el timbre que anuncia l’arribada del cap de setmana estudiantil. Creuo el llindar de la portalada del carrer i em giro en sentir la veu de l’Alícia que se m’ apropa, darrere seu venen l’Erica i la Clàudia.

—Ei, Lisa! Recorda’t de venir aquesta nit, eh!

Sembla que l’Alícia és l’únic mitjà per comunicar-se amb mi.

—Sí, no et preocupis, ja vindré. A tres quarts d’onze a casa de la Clàudia —em torno a girar i m’acomiado fent adéu amb la mà.

—Adéu! —fa ella.

No sé què pensar. No és normal aquest interès sobtat. Crec que en tramen alguna, però hi aniré igualment, peus de plom i endavant. Se me’n refum el que pensin o tramin, hi aniré i m’ho passaré el millor possible per celebrar els divuit anys.

Passen deu minuts de les cinc. Introdueixo la clau al pany i giro el canell, la porta s’obre amb un clec.

—Ei, noia! —una veu masculina crida darrere meu— Vius aquí?

Voltejo el cos i veig un noi amb gorra de correus i uniforme marró a joc, que alçant el braç ha aconseguit captar la meva atenció.

—Correcte —dic, secament.

—Perfecte, doncs. Em pots obrir? —em pregunta mentre cerca alguna cosa dins el maleter del seu vehicle— Et porto un parell de paquets.

La furgoneta és taronja i està mal aparcada. Hi té gravades unes lletres de color blau, ja descolorides i rascades on posa “Enviaments Informax”.

—Què és? —pregunto encuriosida després d’obrir-li la porta.

S’acosta amb una capsa grossa de cartró a les mans. Dedueixo que es tracta d’un complement per als ordinadors del pare, ja que cada cert temps li arriben peces noves.

Deixa amb delicadesa la capsa al terra del rebedor, sense respondre la meva pregunta. Es limita a treure l’aparell de firmes digitals.

—Posa la mà aquí —m’ordena amb una duresa inusual.

I aquesta mala educació sobtada? Què li passa? No li agrada la seva feina? No ha de pagar-ho amb els clients.

L’aparell de firmes digitals té un funcionament molt senzill. Es tracta d’una pantalla tàctil on hi he de posar la mà. És el substitut més habitual de les antigues firmes a mà.

—Magnífic —diu amb cruesa quan l’aparell accepta el meu palmell.

M’acomiado d’aquest estrany individu sense fer preguntes.

—La meva feina m’agrada —diu, de sobte—. No és la millor del món, però em conformo.

Pronuncia, encapçalant la marxa cap a la ronyosa furgoneta.

Em costa assimilar el que acaba de passar. Quan puc reaccionar, el repartidor ja ha pujat a l’automòbil. Deixo caure la cartera i surto corrent al seu darrere com una beneita.

—E…espera! M’has llegit la ment? —li pregunto incrèdula de les meves pròpies paraules, encara semblant més estúpida.

S’asseu i em tanca la porta als nassos. Aleshores abaixa la finestra.

—T’envejo, noia. Amb un aparell com aquell, podria controlar tot el país. Així de clar t’ho dic —pronuncia aquest cop amb una veu no tant desagradable.

—Com? —pregunto sorpresa— Què m’has portat?

—Ni tan sols ho saps? —pregunta ara amb desdeny.

Faig que no amb el cap, sense entendre res.

Es posa a riure sorollosament mentre apuja la finestra. De què vas?!

—Espera! —bramo angoixada.

Ell, simplement engega el motor i surt disparat carrer enllà, deixant un llarg rastre de pol·lució que surt del tub d’escapament.

Renoi. Quina mosca li ha picat?

Astorada, torno cap a casa, tanco la porta i arreplego els dos paquets. Venen recoberts amb una pel·lícula de bombolles d’aire. Són força lleugers, però delicats. Recullo també la cartera i entro al menjador, que comunica amb la cuina. Deixo els paquets sobre el sofà, ja els agafarà el pare. Estic acostumada a veure caixes embalades per casa, fins que ell no arriba i se les emporta a la sala de màquines. Així li dic jo a l’habitació on té els ordinadors.

El pare és aficionat a les noves tecnologies. Li agrada trastejar, experimentar i aprendre, sempre renovant-se, i quan pot, es tanca a la sala i s’hi passa hores reclòs. Jo no hi entro mai, ni tant sols acostumo a creuar-hi per davant. En tinc mals records, ja que de petita, m’hi vaig acostar i vaig tenir uns calfreds horribles. L’aire que sortia per sota de la porta era glaçat i s’escoltaven veus estranyes, vaig fugir esporuguida i recordo haver tingut malsons relacionats amb aquella habitació.

Vaig somniar que m’hi apropava i trobava la porta entreoberta, cridava el pare però no responia… Aleshores jo empenyia lentament la porta endins i s’obria grinyolant, com no podia ser d’una altra manera. La llum m’encegava un segon i quan aconseguia veure-hi, només hi trobava ordinadors, amb la roba del pare a terra, com si un d’aquests trastos se l’hagués empassat a través de la seva pantalla.

Des de llavors mai m’hi he tornat a apropar. No m’interessa el que faci allà, passo del tema.

Alguna vegada m’ha reiterat que una noia de la meva edat hauria d’aprendre a usar bé l’ordinador, que té moltes funcions i que l’hauria de necessitar, sobretot per comunicar-me amb desconeguts, segons ell és enriquidor. No sé què pensar, no m’agrada la idea de necessitar alguna cosa que en el fons no em fa falta. Utilitzo cada dia els de l’institut i n’estic farta. M’agrada lliurar-me’n quan surto de classe i oblidar-lo fins l’endemà, no vull dependre d’una màquina i no em plantejo usar-lo més del que sigui just i necessari. Diguem que soc escèptica a l’ús d’aparells electrònics. I si algun dia deixen de funcionar…? En depenem tant, que l’espècie s’enduria un xoc tan gran, que estaríem segles a recuperar-nos.

No vull formar part de la pròpia destrucció de la humanitat. Ja ho fa molta altra gent i no m’importa ser diferent a la resta.

El pare creu ferventment que el món ha de seguir innovant en el camp informàtic, avança dia a dia i no pot deixar de fer-ho. La innovació és poder i és necessària, la xarxa no només és el present, sinó que també és el futur, un futur proper o llunyà, però un futur. La història de la humanitat acabaria desapareixent sense la mateixa xarxa, les dades són coneixement, són llibertat, han de ser emmagatzemades i consultades quan és necessari per no cometre errors passats. Segons ell… La resta de coses són secundàries i, per tant, poc importants, si no evolucionen passen a la història i desapareixen de la memòria. Anys, segles, tant és. Acaben dissolent-se en l’espai-temps. Però jo sé que tot acaba igual que comença i res es pot allargar infinitament. Les coses tenen una longevitat, pot ser enorme o ínfima, però tot, repeteixo, tot és finit. La infinitat? Un conte per a nens. Fins hi tot el temps, impertorbable, etern, un dia s’acabarà. Dirà prou i farà un pet, tot rebentarà per començar una nova era, que durarà una altra eternitat, que òbviament, no serà per sempre. Potser amb un altre concepte temporal, potser un any passa a ser un dia, o un segle es converteix en dos segles. La percepció del temps és variable i pot canviar radicalment. Tinc la sensació que uns anys ens passen més de pressa que d’altres. Noto com els dies cada vegada és fan més curts i els segons se m’escolen entre els dits.

De sobte, em sento com si acabés de despertar d’un petit somni que m’enterbolia la ment. Estic davant de la sala del pare, amb la mà al pom de la porta i a punt de girar-lo. Una tènue llum blavosa s’escapa per la frontissa del sòl. Un calfred em recorre l’espinada, recordant les esgarrifoses veus que hi vaig sentir quan era petita. El pom està glaçat. El deixo anar de cop i volta i li dono l’esquena, aterrida. Com hi he vingut a parar a aquí davant?!

Retorno sobre les meves passes fregant-me la mà per retornar-li l’escalfor habitual i finalment encapçalo la marxa finsa la meva habitació.

Deixo caure la cartera sobre el llit, sense miraments. M’hi estiro al costat, recolzant el cap sobre la paret. Agafo aire i respiro mantenint la calma, però incapaç d’entendre el dia que porto. Com és possible que la monotonia es pugui trencar d’una manera tan bèstia? Estic tenint un dia per oblidar… Tanco els ulls i amb els dits em frego les parpelles, quan els torno a obrir no hi veig del tot bé, ja que unes taques fosques em tapen part del sostre de l’habitació. En uns segons em torna la visibilitat, però opto per tornar a tancar-los. M’estic uns minuts així, intentant relaxar-me; la tensió costa de disminuir. Noto un continu corrent elèctric que em recorre el cervell d’una punta a l’altra, buscant explicacions lògiques per tots els racons. Vull saber-ho, necessito saber-ho. Què m’ha passat aquest matí? Per què m’he desmaiat a classe? Realment ha estat una al·lucinació? O pel contrari, era ben real? No, això ja no en tindria, de lògica. Per acabar-ho d’adobar, l’Alícia m’ha preguntat si vull sortir amb elles aquesta nit… Pot ser cert, això? O ha estat una altra al·lucinació? I els ulls blaus? I el Mark…

M’alço, els budells em rugeixen, aniré a berenar alguna cosa. Em quedo mirant fixament el racó de l’escriptori on tinc cobert de pols l’ordinador.

La meva habitació no és massa gran, però tampoc és reduïda. Té una finestra de cara al carrer, a sota hi ha el llit, és ample, gairebé de matrimoni, i al damunt hi tinc diferents peluixos de quan era petita, que tot i el pas del temps, han conservat la seva posició sense fer-me cap nosa.

El cobrellit és negre amb pintades blanques fetes indiscriminadament, li dona un toc menys seriós i al terra hi ha una catifa a joc. A la dreta de l’habitació hi tinc un gran armari per a la roba, però està mig buit, mai he tingut passió per vestir a la moda, ni tan sols acostumo a anar de conjunt… Em poso el primer que trobo.

A la paret de la dreta, just davant de l’armari però mirant cap a l’esquerra, hi tinc un moble amb calaixos per posar-hi coses i a sobre, un gran mirall amb un marc de fusta antiga decorada amb tallats modernistes. Em sembla recordar que era del meu avi, però ja fa molts anys que me’l devia donar. A la paret esquerra hi ha l’escriptori amb l’ordinador, la típica cadira amb rodes i uns prestatges amb alguns llibres coberts amb una mica de pols. Hi tinc també algun còmic vell, que, per cert, ja no se’n troben, i a la paret lliure hi tinc tres pòsters dels meus grups preferits, que són d’un estil musical força innovador, el qual barreja el metall simfònic i la música techno. S’anomenen, Sota l’aigua, Una creença i L’altre món. Aquest últim és un grup format a Crisol i s’ha fet famós recentment, però fa anys que els escolto. He sentit a dir que toquen sovint en directe a diversos locals nocturns, entre ells la Desig. Tant de bo toquessin aquesta nit…

Un cop he revisat l’habitació, em torno a centrar en l’ordinador. Per què no?

Però el primer és el primer i ara tinc molta gana. Baixo les escales mentre penso què fer-me per berenar i un cop a la cuina, que es troba travessant el menjador, ja ho tinc decidit. Em faig un entrepà de crema de cacau i també em menjo un iogurt de maduixa.

A casa encara no hi ha ningú, com sempre a aquestes hores entre setmana. Sóc l’última a marxar i la primera a arribar. La Carla entrarà per la porta d’aquí una hora aproximadament, el pare i la mare fins gairebé les set no apareixeran, no treballen junts, però pleguen a hores similars.

Amb l’entrepà en un plat de plàstic, me’n torno a dalt, amb la curiositat pels núvols. No sé ben bé per què, però tinc ganes d’engegar l’ordinador i descobrir aquest món que m’estic perdent. De veritat que avui és un dia de grans canvis inexplicables i sense lògica.

Tanco la porta suaument deixo el plat sobre la cadira i començo a buidar l’escriptori, tot fent lloc per usar l’aparell i amb un drap li trec la pols. L’havia utilitzat només per comprovar el correu i per coses de classe, bàsicament. Com que sempre acabo els treballs a l’institut, mai tinc deures; per tant no tinc cap necessitat de fer-lo servir.

El meu ordinador és un aparell vell i pesant, compost de pantalla tàctil amb un teclat i un ratolí dels antics, físics, dels que es connectaven amb USB. Ja no se’n veuen, d’aquests. L’engego amb sobtada delicadesa. Acabo d’empassar l’entrepà i col·loco els dits de la mà esquerra sobre el teclat i la mà dreta al damunt del ratolí.

—Usuari, identifica’t —m’adverteix una veu masculina robotitzada.

—Soc la Lisa —pronuncio amb claredat.

—Benvinguda —anuncia mentre m’inicia sessió al perfil d’usuari.

Ja em trobo a la interfície principal del sistema… I ara què?

De sobte, salta un so que m’alerta que tinc correu, concretament en tinc quaranta dos.

Esbufego. Que bé, quina il·lusió!


Cap el tercer capítol