La nit és fosca i humida, fa fred i els carrers són buits. Em dirigeixo amb pas accelerat cap a la parada del tramvia, desitjant tenir la sort de poder agafar-ne un el més aviat millor.
Em creuo amb un sensesostre, arremolinat entre cartrons, sota la tènue llum d’un fanal. Gairebé tots n’emeten la justa per il·luminar les zones segures del carrer. Mai se sap què et pots trobar a la zona obscura, possiblement busca-raons, mercenaris, gent sense papers, drogoaddictes, assassins, lladres i més púrria en general a l’aguait per trobar una víctima desprevinguda.
Per aquest motiu, avanço ràpidament per les zones il·luminades i al cap d’uns cinc minuts sense descans ni problemes, arribo a la parada del tramvia. Decideixo no seure al banc perquè acabaria amb els pantalons xops d’humitat. En pocs segons veig que s’acosten uns fars des de la llunyania. Ja arriba, he tingut sort.
S’escolta el ressonar d’unes passes, ha de ser un grup de persones. Em remoc inquieta, trec els auriculars de la butxaca i els connecto al reproductor. Només me’n poso un a l’orella i l’altre el deixo penjant. Arriba un moment què les passes es converteixen en corredissa, són molt a prop… De sobte, d’un estret carreró surten quatre persones tapades de dalt a baix amb l’abric, tapaboques i alguns amb passamuntanyes.
—És ella! Agafeu-la, ràpid! —crida un d’ells, assenyalant-me.
—Oh no, ara què coi passa? —murmuro tot esperant la imminent arribada del tram.
S’estan apropant molt de pressa! Inquieta, em moc mirant a les dues direccions de la via. Camino cap amunt, cap a on estarà la cabina del conductor quan s’aturi. El tramvia comença a frenar amb el xerric de les rodes xocant contra els raïls. Vinga, vinga! Els tinc a uns menys de vint metres! El vehicle s’atura al meu davant amb un soroll com quan es desinfla una pilota, premo amb ànsia el botó perquè m’obri la porta i hi pujo immediatament, amb nerviosisme, preguntant-me si els encaputxats arribaran a encalçar-me. El vagó està completament buit, el primer sol estar-ho. S’escolten de fons els bips que avisen del tancament de portes. Els tinc a tocar.
—Que no fugi! —brama un altre amb fúria.
Es pot saber què he fet? Qui són? Què volen? Premo el botó de tancament com una sonada, sabent que per molt que ho faci, no es tancarà més ràpid. El cor em batega intensament.
Per un instant! La porta es tanca als morros d’un d’ells, que amb ràbia clava el puny al vidre, observant-me amb rancor. No puc evitar deixar anar l’ego i mirar-me’ls amb aires de superioritat mentre el tramvia se n’allunya irremeiablement. Per fora em mostro tan dura com puc, però per dins em sento insegura, acostant-me a la inestabilitat.
Ara, amb més tranquil·litat i el tram en marxa, m’assec de cara a la finestra i observo la demacrada i fosca ciutat. De tant en tant es veu algun grup de jovent, però el més habitual són les baralles de bandes o els robatoris a mà armada.
Finalment, disposo d’uns minuts i l’aprofito per posar-me a escoltar música, deixo que el meu pap s’inundi de les cançons d’Una creença. Van passant torres i més torres telefòniques abandonades, sembla que mai acabin, repetides fins la sacietat reproduint aquell infernal brunzit que traspassa els auriculars i turmenta el meu cap.
Falta només un minut per a tres quarts d’onze, sembla inevitable, la meva tardança. El tramvia s’atura sovint en parades desolades, sense ni una ànima i això em fa perdre un temps preciós… Suposo que m’esperaran, ni que sigui cinc minutets, són elles les interessades en la meva assistència.
A les onze menys deu minuts, finalment arribo al meu destí, baixo gràcilment del vagó i faig un esprint per travessar el carrer i arribar a casa la Clàudia. Aleshores les veig: tres siluetes femenines discutint sota un fanal de llum blavosa. L’Èrica m’ha vist i arrufa el nas com si no li agradés el que veu.
—Mireu-la, per fi arriba! —es queixa amb menyspreu— Tu creus que ens has de fer esperar?
M’hi acosto amb les mans a les butxaques de la jaqueta i intentant contenir l’alè que surt en forma de baf. L’Èrica, tot i la seva frase molesta, és una noia bufona amb la cara una mica infantil, uns bonics ulls verd clar i cabell arrissat castany, tirant cap a rogenc. El duu de mitja melena recollit i amb una cueta darrere. Va amb una jaqueta beix i les mans a la butxaca central de la mateixa. Pantalons texans ajustats de color verd i vambes. Vesteix senzilla, però és agraciada de per si.
—Èrica! —crida l’Alícia com renyant-la— Que només passen cinc minuts, no n’hi ha per tant —i ara es dirigeix cap a mi—. M’alegro que hagis vingut —fa amb un somriure repetit del matí.
L’Alícia vesteix amb una caçadora negra, guants llisos de color gris, duu una faldilla curta color lila fort per damunt de les mitges vermelles i unes botes negres amb tacó. S’ha deixat el cabell llarg sense fer-se cap cua i se la veu més adulta.
—Perdoneu —em disculpo entre dents, molesta per haver-ho de fer.
—Què us sembla si anem tirant? —interromp la Clàudia.
—Sí, que més tard fan pagar entrada —respon l’Alícia.
La Clàudia, encara que pugui ser pedant, també és una noia molt guapa, no em costa reconèixer-ho. Té el cabell llis i curt arran de les espatlles, negre obscur. Ulls grans, celestes molt clars, tirant cap a gris, depenent de la llum; porta unes arracades que són com dues perles blanques a joc amb els seus ulls. Vesteix amb una lluent jaqueta negra arrapada, pantaló a joc i vambes blanques. La Clàudia és la més adulta i madura de totes, segura de si mateixa i líder de la colla. I també em sembla que és a qui li caic pitjor.
Així doncs, hem emprès camí cap a la discoteca que es troba a dues cantonades de casa la Clàudia. Només s’escolta el ressò de les nostres passes al buit carrer i cap de les noies diu ni piu. La situació és incòmoda i sembla que es vagi tensant a cada passa que fem, no parlen, possiblement per por de dir alguna cosa fora de lloc, ja que la meva presència les estranya i incòmoda. L’única que no sembla afectada és l’Alícia, que va donant cops d’ull a les seves amigues i després a mi, esperant que iniciem una inversemblant conversa. Com és evident, vaig al darrere, seguint-les i fins i tot sembla que no anem juntes, sinó que sigui una coincidència que ens dirigim al mateix lloc. Tant temps sense sortir amb gent, em sento fora de lloc, acoblada.
I en aquesta situació arribem a la Desig. Es tracta d’un local soterrani que es troba al final d’una escala exterior, la porta de la discoteca és de color lila llampant amb un rètol lluminós sobre la porta, que oscil·la entre el morat i el rosa. Està custodiada per dos cepats porters. Ambdós disposen, aparentment, d’una força genuïna, les seves espatlles i els braços, de ben segur que podrien esmicolar qualsevol problema que se’ls posi per davant.
Al voltant de l’entrada hi ha força jovent bevent en grup per així entrar ebris a la disco i estalviar-se els diners dels combinats, que acostumen a sobrepassar els sis ryms. D’altres, simplement estan fent petar la xerrada i riuen escandalosament.
També s’hi pot trobar tot tipus de gentalla, alguns venent droga, d’altres venent el seu cos, teòricament amb dissimuli, però no costa gaire d’adonar-se’n; i alguns fins i tot són mercenaris professionals, que s’encarreguen d’apallissar a qui faci falta a canvi de diners. A Crisol abunda allò que és nociu. “Persones” com aquestes són les que em fan creure i saber veure que el món està podrit.
En entrar a la discoteca, els cerbers ens demanen el nostre DIG, dispositiu d’identificació global. Farà ja deu anys que va entrar en vigor la llei que obliga a tenir aquest identificador personal, dins de Crisol, de moment. És una targeta petita vinclada amb la persona, que s’introdueix en un aparell per comprovar les teves dades, si et marca de color verd, aleshores ets legal. Qualsevol tipus de delicte, multa, malaltia, deute, etcètera, s’arxiva en dades al DIG. Depenent l’establiment, s’utilitza per unes dades en concret o unes altres. En aquest cas, només l’utilitzen per comprovar que som majors d’edat. O això crec.
Les noies passen el DIG per l’aparell i, acte seguit , el guardià ens obre la porta. Ara el col·loco jo, i tal com entra en contacte amb la màquina, hi comencen a aparèixer ratlles i píxels a la pantalla, com si d’un error es tractés. El porter que se n’ocupa crida el seu company i entre els dos miren de resoldre el problema.
—Col·lega, sembla que aquest trasto l’ha palmat! —lamenta disgustat, el sac de músculs número u.
—A veure deixa’m fer a mi —respon el sac de músculs número dos, mentre li arrenca de les mans i intenta refer l’acció del seu company correctament.
Aquest cop, el que succeeix és diferent. La pantalla s’il·lumina d’un to blau elèctric intens i els dos homes se la queden mirant bocabadats. Els observo amb indiferència, pensant que a veure si ho arreglen d’una punyetera vegada i em deixen passar.
A continuació, els dos claven les mirades cap a mi i amb els ulls il·luminats a conjunt amb la pantalla, em tornen el DIG.
—Passa, Lisa. Endavant, disculpa les molèsties —comenta el número dos fent un gest perquè passi.
Entro al local sense fer preguntes, les noies m’estaven esperant impacients.
—Es pot saber per què has trigat tant? —deixa anar la Clàudia malhumorada.
—Els porters han tingut un problema amb el trasto. Però ja està tot solucionat.
Soc a dins… La Desig m’espera.
La música ressona amb força per les parets de l’ample local. Encara no hi ha massa gent, però de ben segur que en breu s’omplirà. Sé que la multitud comença a anar a aquests locals a partir de l’hora que fan pagar entrada, és una cosa realment estúpida però ho fan per assegurar que no s’ho trobaran buit.
LaDesigés un lloc bastant gran, té dos pisos amb pista de ball, al centre i elevada com una torre, hi ha la cabina del discjòquei, al fons un escenari per a concerts, quatre barres on serveixen begudes, dues, disposades una a cada lateral, n’hi ha una al centre, envoltant la cabina en forma de cercle, i la quarta a la planta de dalt. A la planta de baix hi ha diverses plataformes on s’exposen les ballarines del local i a cada banda hi ha quatre habitacions, totes vigilades per algun treballador, aquestes serveixen per llogar-les i s’hi pot “passar la nit”. En un racó de la gran sala hi ha un conjunt de taules i cadires per seure, mentre que a dalt hi ha una zona amb sofàs i butaques exageradament còmodes, per als PMI, persones molt importants, o traduït com ho diria jo, aquells qui posen més pasta de la que fa falta.
Les llums divaguen d’un costat a l’altre al ritme de la música, ajuntant colors i formant-ne de diferents, s’apaguen i s’encenen els focus, i la bola de discoteca no deixa de girar, reflectint brillantor en totes direccions.
Tinc la sensació que aquesta no és la primera vegada que entro a Desig. Se’m fa tot molt familiar i sé on és cada racó. Empasso saliva.
La Clàudia decideix unilateralment que hem d’anar a seure en alguna taula mentre va omplint-se el local, ja que de moment la pista de ball és pràcticament buida. L’obeïm sense queixar-nos i ens aposentem al voltant d’una taula rodona, amb cadires psicodèliques.
—Ja veureu com això no triga a omplir-se! —afirma l’Èrica.
—Tinc moltes ganes de saber qui tocarà avui! —anuncia l’Alícia— Buff! Tan de bo toqui el grup revelació de la ciutat, L’altre món! Són increïblement bons —somriu emocionada—. Els coneixes, Lisa?
M’he quedat parada. Que l’Alícia escolti un grup dels meus preferits i, a més, sembla que li agradi especialment, és curiós.
—Sí, i tant! En soc molt fan, les seves lletres la claven molt —les primeres paraules que pronuncio amb simpatia.
—De debò? No m’ho esperava! Com que sempre estàs tan callada a classe, ja no tenim ni idea dels teus gustos ni aficions…
—Ja —em limito a respondre, encongint-me d’espatlles.
Tot i que havíem sigut amigues anteriorment, no els explicava gairebé res sobre mi. Sempre he sigut reservada.
—Heu vist aquella colla d’allà? —interromp l’Èrica, assenyalant amb un cop de cap un grup de jovent— Fan molt mala pinta, millor que no ens hi acostem.
Són un conjunt de deu persones, nois i noies barrejats. Vesteixen d’una forma molt radical, amb roba de cuir negre cenyit, amb jerseis de ratlles o quadres amb zones esparracades i sobretot molts pírcings i tatuatges variats, arreu del cos. Tot i això, els nois i les noies tenen diferències pronunciades, les noies duen el cabell ben pentinat, llarg o amb cues ben elaborades i els nois amb un pot de fixador com a mínim, amb formes inversemblants. Alguns tenyits, altres no.
—No sabia que encara es duia aquest rotllo tan de deixat —comenta la Clàudia—. Matiso, deixat però a la vegada elaborat.
—Això està més passat…! Sento que se m’encén alguna alerta quan els veig, fan por… Ai, no ho sé, passem d’ells —sentencia l’Èrica.
Han estat parlant de coses banals durant mitja hora i jo he anat assentint amb el cap la majoria de vegades, quan en realitat no he deixat d’observar aquella colla, ni tampoc la gent que ha anat entrant al local. Ara és força ple, podríem dir que fins i tot costaria uns minuts arribar fins als lavabos.
—Ei, me’n vaig a demanar alguna cosa per beure, vens Lisa? —em pregunta l’Alícia mentre s’alça.
—D’acord —accepto aixecant-me de la mateixa manera.
—Fins ara —diu l’Èrica, que es queda amb la Clàudia.
Avancem pel cúmul de gent més lentament del que voldríem, amb sensació d’ofec, però ben aviat hem arribat a la barra i per poc no se m’hi enganxa la màniga. Quan finalment un cambrer decideix atendre’ns, l’Alícia es demana un combinat de vodka negre amb cola, mentre que jo opto per un whisky dolç, també amb cola. Sembla que en això també tenim gustos semblants. Ens agrada el dolç.
En faig un bon glop i assaboreixo amb la llengua el combinat. Gust a caramel, com correspon.
Tornem a la taula on estàvem i en arribar, són l’Èrica i la Clàudia que decideixen anar a demanar beguda. Seiem i per no perdre el costum, dono un cop d’ull al meu voltant.
El cor em fa un bot. Oh, no. Junt amb la colla estrafolària hi ha un paio cepat, amb tirants i un tatuatge al braç. No m’ho vull creure, però és qui m’ha clavat la navalla aquesta tarda a la plaça. Tindré problemes si em veu, segurament pensa que soc morta, o en tot cas a l’hospital malferida.
El nerviosisme s’apodera de mi. Evitar-lo tota la nit pot ser un suplici. Ara què faig? Me’n vaig?
—Ei, ets tu Lisa! Com estàs? Feia molt que no et veia. Massa!
Giro el cap des de la cadira i veig un noi ros, uns centímetres més alt que jo, si m’aixequés. Duu un combinat a la mà dreta i un cigarret a l’esquerra. Em sona d’alguna cosa la seva cara, però ara no sabria dir de què… Quedo atònita uns instants mentre tracto de recordar-lo.
—Et passa res? Et veig apagada, no com de costum! —deixa anar una riallada.
—Eh? No, no. Estic bé —responc amb un somriure forçat i dubtant de com actuar.
—Ah bé, veig que has vingut amb una amiga, me la presentes? —demana amb els ulls clavats a l’Alícia.
—Sí, i tant! —potser descobreixo que el teatre no se’m dona pas malament— Mira, és l’Alícia, Alícia et presento en…
—Joel, encantat —li diu, feliçment.
Ambdós s’acosten per donar-se el dos petons de presentació, el Joel s’inclina endavant i ella aixeca lleugerament el cul de la cadira. Sort que ha dit el seu nom.
—Igualment —li retorna, somrient.
—Jo me’n vaig que la colla m’espera per allà, ens veiem més tard, Lisa! —m’assegura en Joel, picant-me l’ullet mentre gira cua.
—Lisa, estic veient que no sé absolutament res de tu i la teva vida… No pensava que coneguessis nois tan guapos! —se sorprèn ella, de cop i volta.
—Jo tampoc sé tant de la meva vida, no creguis —se m’escapa amb to jocós.
L’Alícia riu de la meva broma, però la veritat és que no aconsegueixo materialitzar el record del Joel. D’on a sortit aquest noi i com és que em coneix?
—Doncs a mi no em fa res que me’n segueixis presentant, mentre siguin tan ben plantats!
Fixo la mirada cap a on ell ha marxat, intentant localitzar-lo de nou, però sembla que ja s’ha esfumat.
—Ah, mira, ja arriben —em refereixo a l’Èrica i la Clàudia.
Les dues s’acosten com poden, passant entre la multitud amb els combinats.
—Hola de nou —saluda la Clàudia mentre es deixa caure a la cadira i esbufega cansada, un esbufec que queda ofegat per la música.
—Què us heu demanat? —pregunta curiosa l’Alícia.
—Jo un vodka amb blu i grosella —respon la Clàudia i l’Èrica és la següent.
—Un jaspe amb pinya… —reconeix, avergonyida.
—Alça! Així no farem res, no veus que és molt fluix això? No et pujarà pas… —lamenta l’Alícia.
—Ja ho sé! Però és que avui tampoc tinc ganes de beure massa —argumenta, abaixant la mirada.
—Ja li he dit, jo, que això era poca cosa, però no m’ha volgut escoltar —s’interposa la Clàudia.
—Bé, és igual. Ella mateixa —talla l’Alícia—. Heu vist? La Lisa s’ha demanat whisky dolç amb cola, no està malament oi ? Trobo que té bon gust.
Les mirades se centren en mi i jo una mica cohibida articulo el següent:
—Sí, m’agrada molt. Sempre acostumo a prendre això.
Avui he complert els divuit anys. No havia vingut mai i no sabia què demanar, la veritat és que he agafat el primer que m’ha passat pel cap veient el mostrador on estan situades les ampolles. Només tenia la impressió que era una bona combinació, sabia que tindria un gust semblant al de les llaminadures.
—I sabeu què? —continua l’Alícia, que entrecreua les cames sota la taula— Acaba de venir un noi ros que coneixia la Lisa i estava com un bombonet!
Dues cares sorpreses es fixen de nou en mi.
—Au, vinga! Com pot ser? Si no surts mai de casa. Era un familiar? —s’estranya la Clàudia que no aconsegueix comprendre-ho.
Sense gaire més remei li segueixo el joc, almenys sembla una història amb sentit.
—Exacte, és un cosí segon per part de mare —aleshores l’Alícia em mira estranyada, no deu entendre que m’hagi picat l’ullet—. Bé, i si canviem de tema? Teniu xicot vosaltres?
Sembla que el canvi de tema no desagrada, estem xerrant una estona més mentre bevem, encara que a mi no m’interessa el més mínim.
L’única amb parella és l’Èrica, però fa poc que estan junts i es veu que és un noi d’un altre institut. L’Alícia sembla bastant desesperada per trobar algú que l’estimi, mentre que la Clàudia afirma amb gran autoestima, estar sobrada d’aventures d’una nit i no tenir interès a establir cap relació seriosa.
La música s’atura i algú parla pel micròfon.
—Bona nit a tothom! Espero que ho estigueu passant de puta mare! Aquesta nit tenim una petita sorpresa per vosaltres! —ressona una veu alegre.
—Va, va! Que siguin ells, que ho siguin! —desitja l’Alícia.
Un fort soroll de murmuris s’intercanvia per la música que es reproduïa abans. Tothom es pregunta i especula sobre la possible sorpresa que breument serà revelada.
—Amb tots vosaltres, desitjosos… el grup revelació de la ciutat, guanyador de tres premis nacionals de millor grup i millor cançó de l’any… —es recull la gran cortina vermella, s’il·lumina l’escenari principal i es veuen els cinc membres— Sense més dilació, entren en escena: L’altre món!
Un brogit d’entusiasme emplena la Desig. Tant l’Alícia com jo, ens omplim de felicitat en escoltar el nom del grup i immediatament proposem aixecar-nos per anar a ballar les nostres cançons preferides.
Ens situem tan endavant com podem, fent-nos esmunyedisses entre la munió agrupada i aleshores comença a sonar la cançó inicial, que es diu Esbotza la porta del destí.
És la primera vegada que els escolto en directe i el cert és que el so dels instruments és increïble, com si parlessin amb les notes. La veu del cantant no es queda enrere, suau i agradable, però dura i potent quan fa falta:
Esbotza-la, esbotza la porta que t’oprimeix.
Fes-la caure irremeiablement a l’infern, elimina qualsevol dubte,
accedeix a la realitat que has desitjat.
Contempla al teu voltant, tot s’esfondra, el mal ha conquerit el teu cor?
En algun lloc hi pot haver esperança per aquesta foscor.
Destrossa-la, destrossa la porta que t’oprimeix en aquest món podrit.
Potser creus que hi trobaràs el que busques?
NO!
NO!
Vius enganyat en aquest món irreal creat per uns quants!
Rebenta! Rebenta la porta del destí! No deixis que et controlin! Revolta’t contra la mentida i l’opressió.
En algun lloc, l’esperança s’oculta rere una porta!
La veritat amagada que tant has desitjat trobar,
un món on sobreviure a la degeneració global!
Conformista acabat, tu et quedaràs en aquest maleït forat!
Un feix de llum per una escletxa no pot ésser casualitat.
A prop teu hi ha una porta que s’ha d’esbotzar!
Esbotza-la, esbotza la porta que t’oprimeix!!!
No has trobat la clau que la pugui obrir, les frontisses estan rovellades i la fusta corcada. Aturat, pensa i ataca!
Qui sinó, farà més brillant la lluïssor de l’endemà?
Esbotza-la, esbotza la porta que t’oprimeix.
Fes-la caure irremeiablement a l’infern, elimina qualsevol dubte,
accedeix a la realitat que has desitjat.
Qui sinó, farà més brillant la lluïssor de l’endemà?
La cançó acaba amb un eco de la lletra a d’“endemà”, que ressona com si vingués d’una quarta dimensió, deixant a tothom amb l’eufòria d’un concert que tot just acaba de començar.
Senzillament brutal. M’ho estic passant genial i desitjo que res espatlli aquesta nit.
El bateria té el cap rapat i porta unes arracades platejades bastant visibles. Sembla que és el membre més gran del grup i també el més alt. Vesteix molt mudat amb esmòquing i corbata. Té un to madur i adult, que es trenca amb els forats i les taques que duu repartides per la jaqueta.
El baixista és pèl-roig i duu una cresta alta, té un tatuatge d’un drac des de l’espatlla dreta i li recorre tot el braç, porta una samarreta de tirants, vermella amb un munt de pegats de baixos i altres grups mítics. Va amb texans i botes.
El guitarrista principal és força guapo, atlètic, musculat, cabell curt negre, engominat, cadena de plata al coll, camisa blanca amb el pit obert, texans negres i vambes blanques a joc.
El guitarrista solista té el cabell molt llarg, gairebé li arriba a la cintura, vesteix amb una samarreta negra ajustada del propi grup i té perilla, texans blau fort i sabates negres.
Per acabar, el cantant és ros amb metxes vermelles, amb el cabell curt i també engominat, ulls color caramel, camisa blanca esparracada per fora dels pantalons rojos ajustats i esportives negres.
—Per cert, Lisa! —em crida l’Alicia, visiblement contenta— Moltes felicitats!
M’ha enganxat per sorpresa i arrufo les celles un moment abans de contestar.
—Gràcies! No pensava que te’n recordessis!
—Porto tot el dia amb això al cap! No sé per què!
—Suposo que és bona senyal!
I m’abraça breument. És com un somni estrany. Aquesta tarda he mort i ara l’Alícia m’abraça.
Quan acaben de tocar la cinquena cançó, un noi de manteniment puja a l’escenari i xiuxiueja alguna cosa a l’orella del cantant. Aquest, posa cara de sorpresa i acte seguit assenteix i ho comunica als seus companys.
—La següent cançó va dedicada a una noia —El públic es torna boig mirant a una i altra banda, buscant l’afortunada. Nosaltres fem el mateix—. Una noia molt especial que avui ha complert la majoria d’edat, moltes felicitats, Lisa! Que passis una bona nit!
Em quedo astorada. Em vull fondre, ara mateix. Espera, deu ser per una altra Lisa, no siguis egocèntrica.
Tothom em busca amb la mirada, com si em coneguessin. Les noies fan cara de no entendre res. D’acord, ha de ser per mi… Però qui pot haver fet comunicar al grup que és el meu aniversari perquè em dediquin una cançó?
No sé si és genial o horrible, però sobretot, és sospitós.
—Li… Li has dit tu?—li pregunto acostant-me a la seva oïda.
L’Alícia fa que no amb el cap. El fet de ser el centre de les mirades fa que m’envaeixi una evident preocupació. El paio del tatuatge segurament m’haurà vist i ja deu saber que soc aquí.
Gràcies per arribar fins aquí!