Qui sóc? Què sóc? L’eterna pregunta que ens fem els humans. Alguns li donen respostes bàsiques, fàcils, simples. Sóc informàtic, sóc professora, sóc taxista. O bé, sóc guapa, sóc llesta, sóc persuasiva. Sóc bona persona, sóc malvat. O també, sóc qui l’altre dia va fer allò, o sóc qui els demés creuen que sóc. D’altres, en canvi anem més enllà, ser o no ser, de fet, no crec que sigui la qüestió. La vida si existeix tal i com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els demés. No són les sensacions que tenim a cada instant, si és que els instants, per separat, es poden qualificar vàlidament com a vida. Estem formats per temps, l’espai acaba sent indiferent. Som éssers temporals, les nostres accions, els nostres amics, les nostres famílies, la casa on vivíem quan érem petits, aquell dia en bicicleta, aquella vegada que vaig pujar per primer cop en cotxelliscador, aquell conte que vaig escriure, això que estic fent ara o allò que vull fer demà o l’any que ve. El temps i els records ens formen com a criatures existents, pensants. La vida, si és tal com la concebo jo, són pensaments profunds, intrínsecament meus, indissolubles fermeses mentals que per molt que el temps avanci, sempre romanen dins meu i, impertèrrites, no defalleixen, es mantenen fermes davant ventades magnànimes o terratrèmols morals que intentaran fer-me replantejar els meus ideals. La vida sóc jo, no hi ha excusa que valgui, l’entorn sóc jo, els altres sóc jo, tot em forma, tot em fa créixer, si créixer és possible dins d’un mateix, que n’estic convençuda que sí. I desmoralitzada, tractada com un experiment inhumà, amb els dubtes rossegant-me el clatell, tremolosa i temorosa de no ser qui crec que sóc, percebo que tot està a punt d’acabar.