“Et recordaré”, de Miquel Florido: Molt més que un llibre de ciència-ficció
No fa pas gaire temps que vaig conèixer Miquel Florido. Desconeixia la seva obra literària i no en tenia cap referència. Un dia, vaig veure que havia obert un projecte de mecenatge a la plataforma Kickstarter. Volia arribar a recaptar 1.500 euros per a la seva primera novel·la “Et recordaré”. Va ser el moment en què vaig aprofundir una mica en l’obra d’en Miquel Florido i em vaig decidir a donar suport a “Et recordaré”.
Ara, uns mesos després de tot plegat, he acabat la lectura d’aquesta primera novel·la d’en Florido i vull posar blanc sobre negre les impressions i sensacions que m’ha transmès.
“Et recordaré” és un llibre d’aquells que alguns en dirien un “bon totxo”, en el sentit de gruix (un total de 702 pàgines). Molt ben editat, de fàcil lectura, tant pel que fa a la lletra i la impressió com a la trama mateixa. El llibre es clou amb un contingut addicional que complementa la novel·la i que és de molt agrair, perquè ajuda a visualitzar les imatges mentals dels llocs i dels personatges principals.
Una novel·la escrita al llarg dels anys (l’autor ens diu que la va començar l’abril del 2009 i la va acabar el 2015). Sis anys d’escriptura i –interpreto- cinc anys més de revisió de tota mena, d’ajustaments i de canvis.
Una novel·la que catalogaríem en principi, com de ciència-ficció. Un relat distòpic, és a dir, d’una utopia que té connotacions negatives oposades al que molts imaginem com una societat ideal.
O, potser, és un relat de suspens integrat en una novel·la de ciència-ficció?
O, potser, en podem extreure molt més de la seva lectura?
Hi ha alguns aspectes del llibre que podem compartir la majoria de lectors. Quan ens disposem a endinsar-nos en la història de la mà de la Lisa, una noia que acaba de complir 18 anys, ens trobarem amb un relat molt original i diferent. Un món, de vegades, surrealista, ple d’espais imaginaris. Els que no hàgim llegit res de Miquel Florido, coneixerem per primera vegada Crisol, una gran ciutat “sorgida d’una fusió de mons fosos en un de sol”. En determinats passatges no sabrem on acaba la realitat i on comença la fantasia. Experimentarem incursions que ens fan viure, des de dins mateix i com una realitat alternativa, els vídeojocs –Utopia- (capítols que problablement valoraran molt millor la gent més jove que s’hi relaciona més freqüentment).
Una constant del llibre és la continuada intensitat amb què l’autor ens fa viure, capítol darrere capítol, els periples, els sentiments, els problemes, les intrigues, els dubtes, les ansietats, les situacions i els desenllaços més inesperats pels que passen la Lisa i els seus companys.
L’eterna lluita entre el bé i el mal. El bé representat per la pròpia Lisa, per en Joel i… per què no, encara que amb ambigüitats, també per en TK i en Mark. El mal… el poder, sempre el poder, representat per l’alcalde, la Torre de Comunicacions que ha alienat la pròpia societat. En el fons, una metàfora no exempta de moltes similituds amb la nostra realitat.
Malgrat que, com escriu l’autor en el pròleg, “alguns invents o ocurrències que vaig tenir per a Crisol i els seus habitants, han sigut ja usades en altres ficcions, i fins i tot alguna cosa ja existeix al nostre món”, podrem conèixer el Cotxe Lliscador, la fibra cel·lular, el control de visió autograduable, ordinadors sense disc dur perquè totes les dades estan al núvol que controla la Torre de Comunicacions i moltes altres sorpreses d’un món futurista.
“Et recordaré” us mantindrà en tensió fins arribar a un final també sorprenent. Ens diu Miquel Florido que el llibre formarà part d’una trilogia. La lectura d’aquest primer volum, no només ens fa demanar que arribi ben aviat la continuació, sinó que els lectors que, com jo mateix, no havíem llegit res d’en Miquel, ens hagi despertat les ganes de llegir els seus relats anteriors.
Com a complement indispensable de la novel·la, us recomano la visita al web etrecordare.cat. Entre altres coses, podreu trobar la sinopsi i els cinc primers capítols de la novel·la. També podrem llegir alguna mostra dels relats anteriors de Miquel Florido. Per exemple, “Històries de Crisol”, amb els relats “El sentinella” -on ja podrem trobar referències al Dispositiu d’Identificació Global (DIG) o al Cotxe Lliscador (CLL) – o “Cavallerositat i rufianeria” –on apareixen Gutt i Rubí- .
A la pestanya “Art” hi podrem veure alguns paisatges del vídeojoc “Utopia”, així com els personatges que hi apareixen. També ens farem una idea de com és la Lisa, en TK, en Mark Llum… Moments importants de la novel·la sintetitzats en frases curtes.
No us perdeu la visita a Tests de coneixements on l’autor ens proposa un joc a l’entorn de la novel·la: “Quant en saps sobre Et recordaré i el seu món?” Entretingut, divertit i que serveix per repassar mentalment tots els capítols de la novel·la.
Aquí no acabo d’escriure sobre “Et recordaré”. Vull continuar fent-ho sobre els tres temes que més m’han colpit de la novel·la: el món de la xarxa; els records; la vida i la mort.
Fins aviat.
SEGUEIX LLEGINT LA RESSENYA AL SEU BLOG!
Segona part de les reflexions:
En l’anterior post, em limitava a fer una sinopsi del llibre “Et recordaré”. Comentava –com deia- “aspectes del llibre que podem compartir la majoria de lectors”. A partir d’ara deixaré anar la meva subjectivitat. Com deia Roland Barthes: “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.
Exerciré, doncs, el meu paper de lector i, com a tal, m’esforçaré a interpretar i a relacionar.
Mentre llegia, no he pogut evitar que “Et recordaré” em conduís a dos relats, també distòpics, obres mestres de la literatura universal.
De menys a més…
“Un món feliç”. En aquesta novel·la d’Aldous Huxley el poder, aquí representat per l’Estat mundial governa un món, aparentment feliç (alienat) però que ha perdut la humanitat. L’ésser humà ha estat estandarditzat i viu aliè a la família, a la cultura, a l’art, a la literatura, a la religió, a la filosofia…
“1984”. La gran novel•la política de futur-ficció escrita per George Orwell. Aquí, la distòpia del poder se centra en un Estat que domina i interfereix tots els aspectes de la vida. Una dictadura més que totalitària encarnada per un líder: el Gran Germà. El poder força i reforça el conformisme absolut entre els seus ciutadans, n’elimina la identitat i manté un control total d’homes i dones.
Orwell retrata un govern o una figura repressiva que afecta tots els aspectes de la vida dels ciutadans, des dels pensaments als desitjos passant per les relacions personals i familiars.
El govern totalitari té com a principal objectiu controlar el pensament. Les mesures repressives que adopta destrueixen allò que distingeix l’ésser humà: la memòria i els records. Els somnis i els desitjos. Els gustos i les opinions personals i, evidentment, la capacitat de qüestionar, criticar i pensar.
“Podien esbrinar fins a l’últim detall del que havies fet, dit o pensat; però l’interior del teu cor, el funcionament era un misteri fins i tot per a tu, seguia sent inexpugnable.”
En el món de “1984” són les telepantalles que capten moviments i sons, fins i tot de nit. A “Et recordaré” és la Torre de Comunicacions que controla, a través dels ordinadors, tota la vida dels ciutadans.
Tant a “Un món feliç” com a “1984” el que es busca és el control dels ciutadans. Control mental, a través de saber-ho tot de les persones i, d’aquesta manera, cercar l’alienació de la gent. A “Et recordaré” el poder exercit per la xarxa amb la fibra cel·lular i la Torre de Comunicacions és gairebé total.
Reflexionarem una mica sobre la xarxa –les xarxes- en el proper post.
Tercera part:
“A La xarxa tot canvia” (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la “Et recordaré”. 2)
La lectura de qualsevol llibre que tingui contingut et pot estimular a reflexionar, ja sigui sobre l’argument, la trama, el desenvolupament… el final… o, de vegades, un paràgraf o paràgrafs pot ser suficient. La reflexió pot conduir la ment –amb un subjectivisme total- a establir relacions i interpretacions.
Avui toca escriure una mica sobre la Xarxa.
La xarxa… les xarxes… Les estimades i alhora maleïdes xarxes… i la contradicció no està fora de lloc.
L’ambient és gris, al meu barri hi manquen els colors, la varietat i el gust. Tot és monòton, uniforme, en definitiva, avorrit. La gent és igual, s’adapta al paisatge, encara que potser el paisatge s’ha adaptat a les persones. La immensa majoria viu reclosa a les cases, a poder ser, hi treballen en línia i surten únicament per complir obligacions primordials. Les noves tecnologies informàtiques permeten dur a terme totes les feines no físiques. Crisol està cobert per una immensa xarxa sense fils instal·la a la imponent Torre de comunicacions. […] Fa aproximadament cinc anys va arribar a les cases la fibra cel·lular, un cablejat infinitament superior a qualsevol fibra òptica, tant de velocitat de transferència com de possibilitats: tot és instantani. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 20-21).
Al pati ningú juga. Les pilotes han `passat de moda, ja no interessen. […] Els esports que requereixen esforç físic han passat a la història. […] El màxim moviment que puc veure al pati són alguns alumnes que caminen mentre miren els seus comunicadors. (“Et recordaré”, Lisa, pàg 27).
Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple… O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 38).
El DIG (dispositiu d’identificació global). Es tracta del renovat NIF, […] És una targeta petita que s’introdueix en un aparell per comprovar les teves dades, si l’aparell que ho revisa et marca de color verd, aleshores ets legal. Qualsevol tipus de delicte, multa, malaltia, deute, etcètera, s’arxiva en dades al DIG. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 59).
A la xarxa tot canvia: la persona més tímida, introvertida i mesquina del planeta pot esdevenir l’equivalent a la més esbojarrada, simpàtica i extravertida- (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 121).
Llibres… Molt poca gent llegeix avui en dia. Els llibres han passat de ser el principal entreteniment a ser mera decoració d’un temps pretèrit. El fet de l’aparició dels dispositius digitals ha fet que les editorials de llibres deixin de produir i de vendre. […] Cada cop hi ha menys escriptors i més programadors. Menys esportistes i més jugadors. Menys vida i més artificialitat, en definitiva. (“Et recordaré”, Lisa, pàg, 149).
El món futur que ens presenta “Et recordaré” no és, evidentment, el que tenim actualment, però sí que ens hi estem acostant. La xarxa és cada vegada més present a les nostre vides i, si bé és cert que ens aporta molts avantatges, també hauríem de tenir en compte l’evolució que anirà seguint per tal que la societat futurista i distòpica de la novel·la d’en Florido no arribi a ser mai possible.
Potser no som tan lluny com ens sembla de patir el control absolut que exerceix el poder de Crisol a través de la Torre de comunicacions i la DIG. Cada vegada més estem perdent la nostra privadesa, sobretot en allò que diem les xarxes socials generalistes o d´oci. Els usuaris exposem no nomes les nostres dades de contacte o informació professional, sinó que ja exposem de manera pública un gran nombre de dades de caràcter personal i fins i tot íntim: vivències, gustos, ideologia, experiències diverses, etc. Els algoritmes fan la resta.
I no cal dir el que pot passar amb l’aïllament social, que està portat al seu màxim nivell a “Et recordaré”. Els joves de Crisol viuen immersos en els seus “comunicadors” i ordinadors. Han descuidat la seva vida social i viuen la seva vida en els vídeojocs. Una vida que fins i tot arriben a experimentar com a real, però que no ho és. Els habitants de Crisol i especialment els joves viuen en soledat, no exempta d’alienament.
Em pensava que la soledat m’agradava, però amb el temps m’he adonat que estar sol és trist. En el fons estem sols, tots i cadascun de nosaltres (Mark, pàg. 550).
I cerquen la companyia i tot el que comporta de sociabilitat en els vídejocs.
Utopia. El primer vídeojoc d’immersió virtual que adapta la consciència per veure’s i sentir-se dins d’un món amb una interfície dimensionada a mides reals i aconsegueix que simuli gairebé tots els aspectes de la vida. (“Et recordaré” Pàg. 679).
Els responsables d’Utopia recomanen un descans mental cada quatre hores. És sabut que hi ha jugadors que s’hi passen moltes més hores i això els pot arribar a provocar fatiga crònica entre d’altres problemes mentals, com dissensió de la realitat i una malaltia recentment batejada com a “difuminació crisoliana”, amb la qual el jugador veu elements del joc al món físic i viceversa. (“Et recordaré Pàg. 683).
Utopia permet als jugadors adoptar qualitats i característiques d’allò que voldrien ser i que no són. També, sorprenentment, els permet experimentar sensacions, sentiments i comportaments que es troben absents en la seva vida real, des de la companyonia i la solidaritat al sacrifici i l’amor.
No podem evitar de fer-nos la pregunta: Som lluny encara del món distòpic de “Et recordaré”?
Consultant diversos articles relacionats amb el trema dels vídeojocs i el món juvenil -i també infantil- hi podem trobar l’afirmació que cada vegada més les consultes de psicologia, en l´especialitat infantil i adolescent, reben més demandes relatives a l´ús que fan els joves dels videojocs i les xarxes socials de moda. Desmotivació amb els estudis, baixada de rendiment acadèmic i possibilitat que els joves presentin un trastorn per dèficit atencional. L’adolescent no es concentra i li costa estar estona real i profitosa davant dels llibres i estudiar, mostrant dificultats reals per concentrar-se i no despistar-se de forma constant.
Segons aquests estudis, els videojocs generen una tendència a la dependència i a l´aïllament. Es crea una acomodació neurocognitiva a estímuls ràpids i constants que fan que l´atenció (com a sistema de mantenir la concentració per espai prolongat davant d´estímuls poc impactants) es debiliti.
Quan iniciava el post amb la frase “les estimades estimades i maleïdes xarxes” volia referir-me al fet que, com en tot en aquesta vida, qualsevol avenç tecnològic és, en si mateix, bo. En tot cas és dolent l’ús que se’n fa. Per això qualsevol nova tecnologia necessita d’educació per saber-la utilitzar sense que arribi a resultar perillosa i difícil de dominar.
Tot sembla tan real! El motor gràfic dels jocs actualment emula pràcticament la realitat, […] cada fragment, cada textura sembla de debò. […] A la xarxa ni hi fa ni fred ni calor, simplement… S’hi està bé. (“Et recordaré” Pàg. 132).
Em queden dos temes per continuar reflexionant i interpretant el món de “Et recordaré”: els records i la mort.
Un afegitó curtet al darrer post…
Després de publicar “A la xarxa tot canvia”, vaig acabar de llegir el llibre del bon amic Gabriel Ginebra, “Gestionar las prisas”, i em vaig trobar amb aquests dos paràgrafs que considero importants per complementar el post anterior.
Escriu Gabriel Ginebra:
Com diu el filòsof coreà Byung.Chul Han en el seu llibre “La societat del cansament” “s’ha format una nova massa “l’eixam digital”, una massa d’individus aïllats, sense ànima, sense acció cl·lectiva, sense sentit i sense expressió. La hipercomunicació digital destrueix el silencini únicamentn perceb soroll, macat de coherència, atordidor.”
I l’autor mateix afegeix:
“No es pot atendre bé a ningú si tenim el mòbil massa a prop. El mòbil ens apropa allò que està llunyà, alhora que ens allunya de qui és més a prop.”dre bé a ningú si tenim el mòbil massa a prop. El mòbil ens apropa allò que està llunyà, alhora que ens allunya de qui és més a prop.”
Quarta part:
El títol mateix de, “Et recordaré”, expressa un dels punts més importants de la novel·la: el record.
La memòria, el record és el que em fa ser “jo”, el que ens fa ser “nosaltres”. Sense els records podem existir, però som un altre persona. Som passat, essencialment, passat. Som, essencialment, records.
Som, en els versos de Vicent Andrés Estellés, “Animal de records”:
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius,
sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
El record… Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant. No hi ha futur sense el record.
La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant. (“Et recordaré”. Alba, pàg. 606).
Qui sóc? Què sóc? […] La vida, si existeix tal com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els altres. […] El temps i els records ens formen com a criatures existents, pensants. La vida, si és tal com la concebo, són pensaments profunds, intrínsecament meus, indissolubles fermeses mentals que per molt que el temps avanci, sempre romanen dins meu i, impertèrrites, no defalleixen i es mantenen fermes davant ventades magnànimes o terratrèmols morals que intentaran fer-me replantejar els meus ideals. (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 524).
El poder, sempre, busca el domini absolut dels ciutadans. També el poder de Crisol. Es poden emprar mètodes diferents per aconseguir l’alienament, el control mental, però sempre amb un sol objectiu: el domini:
Si algú és capaç de controlar els records de les persones… (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 478).
L’univers dels records em porta a Marcel Proust i la seva obra “A la recerca del temps perdut”. Aquest relat consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Proust ens fa veure que un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més… és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida. Marcel Proust deia: “El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten.”
Proust distingia entre dues memòries: la memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits. En aquest sentit és força conegut l’episodi de la magdalena. Proust es pregunta si hi ha moments en què pots arribar a pensar “Mort per sempre?” i a respondre’t “És possible”. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa que, en l’obra, Combray revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:
Hi ha moltes possibilitats en tot això, i una segona oportunitat, la de la nostra mort, sovint no ens permet esperar molt els favors del primer […] la imatge, la memòria visual, que, vinculat a aquest sabor, intenta seguir-me’l […] de sobte em va aparèixer el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de la missa), quan vaig anar a saludar-la a la seva habitació, la meva tieta Léonie em va oferir després d’haver-la mullat. a la infusió de te o llima. (“A la recerca del temps perdut”).
La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:
[…] Quan un dia d’hivern, quan tornava a casa, la meva mare, en veure que tenia fred, em va suggerir de prendre un te, contra el meu hàbit […]
Però tots els sentiments que ens fan sentir l’alegria o la desgràcia d’un personatge real només es produeixen en nosaltres per l’intermediari d’una imatge d’aquesta alegria o d’aquesta desgràcia […] a l’aparell de les nostres emocions, essent la imatge l’únic element essencial […] Un ésser real, tan profundament que simpatitzem amb ell, és percebut en gran mesura pels nostres sentits […] (“A la recerca del temps perdut”).
La Lisa, a “Et recordaré”, experimenta una sensació similar quan entra a la discoteca Desig:
Tinc la sensació que aquesta no és la primera vegada que entro a Desig. Se’m fa tot molt familiar i sé on són les coses. Empasso saliva. (“Et recordaré”, pàg.61)
També sap que coneix en Joel, però no apareixen els records:
De fet és la segona vegada que et veig. Però tu estàs ben convençut que ens coneixem de molt abans, de fet tu creus que entre nosaltres hi ha, o hi ha hagut alguna cosa. Amistat o potser més… Si fos així per què ho recordes i jo no?. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 235).
Recordar… recordar…
M’assec al terra i deixo que la foscor m’engoleixi. Pensaments fluctuants, memòries enrevessades i barrejades, maldecaps i trencaclosques a mig resoldre reboten per les parets imaginàries de la meva ment. Altra vegada les mateixes preguntes, amb més motiu que mai. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 547).
Recordar… recordar… sigui bo o dolent, sigui esperançador o decebedor…però recordar. Joan Margarit deia: “els records guarden l’essència de la vida: ni són aleatoris ni la falsifiquen”. I en els versos de Rosa Leveroni:
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys l’oblit.
Ben aviat intentaré endreçar una mica les idees i reflexions que m’han vingut al cap sobre la vida i la mort després de la lectura de “Et recordaré”.
El tema dels records, que és el mateix que el tema de la vida, de l’ésser mateix, m’ha retornat mentre estava (estic) llegint el “jo confesso” de Jaume Cabré. Comparteixo amb els lectors (o futurs lectors) de “Et recordaré” aquests fragments:
–I els records?
–Aquí. – L’Adrià es va assenyalar el cap.—No fallen. I són sempre a l’abast.
Ho vaig dir sense ironia perquè sóc incapaç de predir el futur de ningú. (pàg.810)
[…]
–Pot viure dels records.
–No s’ho cregui. No recorda res. Viu l’instant. I l’oblida de seguida. No tan sol no recorda que l’ha anat a veure, sinó que no crec que sàpiga ben bé qui és vostè.
[…]
–Però ell és savi! És intel·ligent. Superdotat! Domina deu o quinze llengües… jo que sé!
–Ha escrit cinc estudis emblemàtics en el camp de la història de la cultura.
–Ja ho sabem…Però és que a la malaltia se li’n fot de la virolla. És així, senyor Plensa.
–No hi ha marxa enrere?
–No.
(pàg.782-783)
Cinquena i darrera part:
Créixer, preparar-se, treballar o guanyar diners, gastar-los, seguir guanyant diners, formar una família o intentar-ho, seguir fent diners per seguir-los gastant i finalment morir sols: en morir sempre estem sols (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 452).
No vull acostumar-me a la mort […] si ens acostumem a la mort dels altres, ens convertiríem en monstres sense cor… (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 512).
L’altre punt important -i també clau- de la història que vivim amb “Et recordaré” és el de la vida i la mort…i, l’eterna pregunta, què hi ha després de la mort?
Què és la mort? Si anem a les enciclopèdies, ens trobarem amb aquesta definició: “La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.”
Recordo un poemari de Jordi Cornudella: “El germà de Catul”. El poeta, continuant una reflexió ja iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.
Flux i reflux. Vida i mort. En un dels seus poemes, Maria Mercè Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer.
Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar
Ser o no ser… És un dels capítols de la novel·la. Un títol que ens fa evocar el monòleg de Hamlet:
[…] Morir, que és com dormir
res més; […] Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb…
Què hi ha després de la mort? Aquí les respostes –si és que les podem anomenar d’aquesta manera- són molt més plurals i molt més complicades. Les reflexions, els pensaments i els estudis, des de fa milers d’anys, recullen la gran preocupació central de totes les tradicions religioses i filosòfiques d’arreu del món.
La vida eterna…
Les religions tracten el tema del què hi ha més enllà de la mort de manera diferent, però sempre amb el convenciment que no tot s’acaba amb la mort i que l’ànima o l’esperit continua existint més enllà de “la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.”
El cristianisme ens l’ofereix a través de la imatge de Jesucrist. Fill de Déu, però, pateix la mort perquè, al cap i a la fi, és un home. “La imatge de Jesús ressuscitat i gloriós és la imatge de la plenitud a la qual està destinat l’home. La mort i resurrecció de Crist han demostrat i han aclarit de manera definitiva l’existència d’un més enllà, que no és només una existència residual després de la mort, sinó una plenitud de vida caracteritzada per la trobada amb Déu.”
La reencarnació és la creença que, amb la mort, l’ànima o la ment se separen del cos físic i s’associen després amb un nou cos físic. Els hindús i els budistes opinen que l’ànima, intacta, es desplaça a un nou cos. No obstant això, els budistes theravadis sostenen que és la personalitat moribunda la qual genera una nova entitat, en un nou cos físic, i la influeix (similar a la flama d’una espelma que s’està acabant i amb la qual pot encendre una altra nova). De fet, per a aquest grup, la noció de “renaixement” descriu de forma més exacta la seva idea d’aquest procés que el concepte “reencarnació”.
Cal no confondre la reencarnació amb la metempsicosi (transgressió de les ànimes) i la palingenèsia, encara que aquestes denominacions sovint s’utilitzin indistintament. A diferència de la reencarnació, la palingenèsia i la metempsicosi fan referència a un altre renaixement o a un altre estat de l’ànima, en un altre lloc, i no necessàriament en un nou cos
La metempsicosi és una antiga doctrina filosòfica, originada a l’antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l’ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d’un cos a un altre després de la mort.
La metempsicosi (entesa com la transgressió de les ànimes), fa referència a un altre renaixement o a un altre estat de l’ànima o, fins i tot, en un altre lloc o objecte. És una antiga doctrina filosòfica, originada a l’antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l’ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d’un cos a un altre després de la mort.
El terme també apareix en l’Ulisses de James Joyce:
–Metempsicosis -va dir ell, arrugant l’entrecella-. És grec: ve de el grec. Significa la transmigració de les ànimes.
-Quina bestiesa! -va exclamar ella-. Digues-ho en paraules senzilles.
Ell va somriure, mirant de reüll els seus ulls burletes. Els mateixos ulls joves. La primera nit després de les xarades. El graner del Dolphin.[…]
Desarticuleu els joves perquè es puguin “metempsicosejar”, perquè visquem després de morts. Les nostres ànimes. Que l’anima d’un home després que es mori… (Joyce, James. Ulisses).
També Marcel Proust va relacionar –literàriament- la mort, o més aviat el que hi ha després de la mort, amb el somni i amb la memòria involuntària… amb el record:
Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel•ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca… (Proust, Marcel. A la recerca del temps perdut).
En el diàleg platònic Fedó o Quant a l’ànima es parla de la immortalitat de l’ànima. Està ambientat en les darreres hores de vida de Sòcrates, En la següent cita explica què és la mort:
Encara puc afegir noves raons per convèncer-vos que la mort no és un desgràcia, sinó una ventura. Una de dues: o bé la mort ens deixa reduïts al no-res, sense possibilitat de cap tipus de sensació, o bé, d’acord amb el que alguns diuen, simplement es tracta d’un canvi o mudança de l’ànima d’aquest lloc cap a un altre.
Què hi ha després de la mort? Els clàssics, les religions, la filosofia sempre han assegurat a l’ésser humà la vida eterna després de la mort. També a “Et recordaré” hi ha la promesa d’una vida eterna, un tornar a néixer… Un renèixer:
Sembla que no ho comprens! Pobre ignorant, la teva vida real és aquí, a la Xarxa! […] El teu cos material a canvi d’una vida eterna, on pots ésser omnipresent i omnipotent on vulguis i quan vulguis… (Mark. “Et recordaré”, pàg. 50)
Els teus pensament seran només teus i per tota l’eternitat, els teus secrets desapareixeran, perquè no hi haurà res per amagar, res de què avergonyir-se, cap motí perquè algú et critiqui.
Tenim l’eternitat per davant. Tornem a néixer. (Mark. “Et recordaré”, pàg. 96).
Fins aquí –sí més no de moment- algunes de les reflexions, coincidències, suggeriments, comparacions, recerques… a què m’ha portat la lectura de “Et recordaré”.
A tots els que hàgiu tingut la paciència de llegir-me espero que us hagin interessat, ni que sigui una mica. Si ja heu llegit “Et recordaré” potser us ajudaran a aprofundir més en la novel·la (de ciència-ficció, de suspens, un “thriller”, un…?).
Als que no l’hàgiu llegit encara… a què esteu esperant?
