El Sentinella

Els llums de neó gronxaven amb violència tot el carrer pel veloç pas del cotxelliscador. Conduint-lo, en Rew, va llençar el puro a mig consumir per la finestreta, tot fent l’última glopada de fum amb gust d’herbes, pures, al contrari que els seus pulmons. Era una nit càlida de juliol a la ciutat de Crisol, l’escalfor s’enganxava a l’asfalt durant tot el dia i s’escapava quan es ponia el sol, xafogosa, sota l’estricta vigilància del sentinella.

Directe, va extreure la màgnum de la pistolera, maldestrament, ja que se li va enganxar amb el cinturó, va allargar el braç cap enfora i va prémer el gallet tres cops. Va encertar els trets a la roda esquerra del darrere, com a gran pistoler que era. El tot terreny que fugia va derrapar de tal forma que es va elevar, girant a l’aire, fent voltes de campana amb fúria.

La lluna restava oculta rere els núvols. El so dels llums penjants, xocant contra els balcons era l’únic que s’escoltava quan el sentinella va baixar del cotxe lliscador. Cobert d’ondulants colors antinaturals i apuntant cap al lloc del sinistre, sense confiar en el fet que el delinqüent hagués mort. Es va acostar amb pas ferm fins a la porta del conductor, que havia quedat de boca terrosa. El tipus maldava per sortir, reptant per la finestra rebentada. En Rew el va engrapar pel coll de la samarreta amb una sola mà i el va elevar fins a la seva alçada de metre noranta, encanonant-lo amb l’altra mà. L’home, esquifit, sagnava i no deixava de tremolar.

—No… No… —gemegava somicant, aterrat.

—Escòria —va dir-li, com si li hagués escopit a la cara.

Enlloc de disparar-li, li va clavar un cop de colze i el va estabornir. El va registrar, desproveint-lo del Dispositiu d’Identificació Global (DIG) i acte seguit el va arrossegar fins a col·locar-lo al seient de copilot del CLL (cotxe lliscador). Se’l va endur a la presó de Wort, on el varen tancar sense judici previ. El sistema havia determinat que aquell home era un perill per l’estabilitat de la ciutat, per mantenir el nivell de pau havia d’ésser anul·lat. Aquesta era la seva feina i li encantava; a sobre, era l’únic membre de la plantilla que tenia permís per disposar d’un CLL: cotxes que floten per damunt l’asfalt, prohibits excepte en competicions. Un caprici personal que li va concedir l’alcalde, avalat pel mateix president, després d’haver detingut fins a cent persones que posaven en risc Crisol i els seus habitants o anul·lat cent delinqüents.

El sistema, instal·lat a l’enorme torre de comunicacions, alerta els agents sempre que una persona té pensaments negatius. A la gran ciutat, les consciencies dels seus ciutadans romanen unides mitjançant el protocol vuit de la xarxa a partir de les ones sense fils d’alta capacitat, ajuntant tots els cervells en un de sol, assolint el subconscient col·lectiu. La gent viu d’acord en aquest col·lectivisme, tractant de pàries als qui proven de desconnectar-se per alliberar-se del sistema. Intentar-ho et classifica com a delinqüent, ja que per les lleis del govern actual, decideix, seguint estricament les determinacions del gran cervell de Crisol, que si una persona se’n vol alliberar, és perquè vol cometre delictes o perquè és un boig que pot alterar la societat.

En Rew es va encendre un altre puro tot sortint de la presó. Per uns instants, la flama de l’encenedor li va il·luminar el rostre endurit. Duia barba perfilada sobre una barbeta ampla i uns llavis prims, feia ulleres de dormir poc, però no tenia son. El fum va sortir dels seus llavis, amb una densitat sorprenent. Va caminar fins al CLL, cavil·lant en les seves coses quan, de sobte, el comunicador li va sonar amb tons ràpids i curts. Va respondre, sabent què li dirien.

—L’han localitzat? —va preguntar, encara que semblava una afirmació.

—Sí. Hem notat alteracions neuronals severes, denoten por i preocupació a la zona comercial del centre, al costat de les rambles —va dir la veu.

—Ha de ser ell. Me n’hi vaig —va dir, segur del que es feia.

Quan el gran cervell detecta sentiments controvertits en una zona concreta vol dir que allà hi passa alguna cosa, combinat amb el fet que no detecta el focus del problema, significa que Ell és allà.

El sentinella va prémer l’accelerador, esquivava cotxes ordinaris amb facilitat i, fins hi tot, si li era necessari els surfejava per damunt. No permetria que se li tornés a escapar. Mai més et riuràs de mi, m’importa una merda si el sistema no et detecta, m’encarregaré de tu personalment.

La seva primera topada va ser confusa i caòtica. El sentinella, un home serè i segur d’ell mateix, es va veure eclipsat per la sorpresa dels esdeveniments. El Desconnectat, havia comès deu assassinats a sang freda i el sistema no havia trobat cap alteració neuronal que identifiqués la violència dels fets. Tot i que en Rew i dos agents més el van acorralar, no emetia cap aura i, per tant, no el podien jutjar. Mai un delinqüent se li havia escapat dues vegades i no permetria que aquest fos el primer cop.

Quan hi va ser, va aparcar a la mateixa entrada, sense dissimular. Tancant el cotxe a distància, va caminar fins a situar-se en un pont que travessava el centre de punta a punta. El lloc era molt gran i atapeït de gent, ple de botigues i de venedors ambulants. Trobar-lo allà seria com trobar un agulla en un paller. Va activar la visió neuronal de les lentilles. Així, podia veure una aura tènue al voltant dels caps de les persones, que indicava el seu estat. Les verdes significaven benestar, les blaves neutralitat, les morades preocupació, les negres desolació i les vermelles alerta de possible crim. També hi havia les grogues, les taronja, les violeta, però aquestes eren per indicar estats entremitjos dels altres colors.

Predominava el blau. Va girar cent vuitanta graus i es va recolzar a l’altre balcó. Blau, verd. Espera… Taronja, violeta, més cap allà porpra. En Rew, va baixar les escales apartant la gent, amb ànsia per trobar el seu objectiu. Hi va arribar sense suar. Era allà. L’escena el va xocar. L’home, alt i prim, de cara xuclada i cabells llargs greixosos, vestit amb uns tirants negres i un pantaló curt de color vermell, amb botes altes, tenia una maça a les mans. A terra, inerts i a mig destrossar, envoltats d’un pèlag de sang: tres cossos. La situació era surrealista, tota aquella gent mirant, atònita, amb els pensaments enterbolits, però sense moure’s, sense ajudar, sense fugir. Estaven assimilant els fets encara? No podien deixar de mirar per la pura morbositat? Una ràbia incontrolada va envair en Rew. Si els agents tinguessin el cap connectat amb la resta, emetria una aura d’un color vermell intens. Va desenfundar la màgnum, aquest cop a la primera, i va disparar sense pensar. El tret va tocar-li al braç, fent-li caure la maça. La sang del Desconnectat es va barrejar amb la de la resta, esquitxant els cossos. L’home va arrencar a córrer, sostenint-se el braç ferit, xisclant i rient alhora.

De sobte, va ser com si la gent despertés d’un malson. Al seu voltant, les aures van tornar-se negres i es va estendre el pànic, crits, empentes. El sentinella va arrencar a córrer rere l’anomalia. Va renegar en veu alta per haver fallat el tret, volia tocar-li el cor, però el moviment de l’objectiu i la precipitació perquè s’havia encès de fúria l’havien fet fallar. Temple, quan tinguis l’arma, temple i calma! Maleït sia, sembles nou! Et tenia, malparit, et tenia!

El va perdre de vista per uns instants però les gotes de sang el guiaven, s’estenien cap a les escales de sota el pàrquing. Va baixar ràpidament, atent i apuntant, neguitós, perquè tenia un important repte a davant: atrapar el Desconnectat. No sabien si l’home havia vingut d’una altra ciutat sortejant la duana, o bé si s’havia alliberat de les ones sense fils adoptant una nova identitat, mitjançant algun aparell inhibidor. El cas és que era un boig perillós, que jugava amb el sistema i gaudia fent ballar el cap als agents.

El pare i l’avi d’en Rew havien treballat de policies. Recordava històries i la manera de fer d’abans i en aquests moments lamentava que no es fessin les coses a l’antiga. Si tot fos com abans, ja t’hauríem empresonat fa temps. La part bona, és que et puc matar, perquè ara la llei m’ho permet.

El cos del sentinella vibrava d’emoció. La fúria s’estava convertint en èxtasi, acabaria amb ell! El Desconnectat va pujar a un cotxe biplaça, que segurament era robat. Quan en Rew s’hi va apropar, va posar-lo en marxa. Els trets van tocar les rodes del darrere, el so dels pneumàtics i les llantes rascant contra el paviment va inundar el pàrquing, però no el va fer aturar, va sortir a la carretera. En Rew va arrencar a córrer cap al CLL. No arribaria lluny amb les rodes rascant a terra, l’atraparia en un moment.

En menys d’un minut va pujar al CLL i va accelerar, elevant-se per damunt els caps de la resta de mortals. Va donar el tomb, buscant la carretera i la va trobar al cap de dues cantonades. Va poder veure les marques negres de les rodes petades i les va seguir a tota velocitat. No va trigar a trobar el cotxe encastat contra uns contenidors. Va baixar. L’objectiu estava fugint a peu, no podia ser lluny. El va perseguir per instint, es va posar entre carrerons foscos i bruts, escodrinyant fins a l’últim racó i hi va trobar una porta oberta. Va optar per entrar i va encertar, hi havia gotes de sang. El va veure, enmig d’una sala empolsegada.

—Quiet! —va advertir abans de disparar-li.

No va encertar. L’altre va llançar-se a terra, entre unes caixes.

—Gos! Esclau del sistema! —va etzibar amb ràbia continguda—. Dispares a matar sense entendre res…! Si com a mínim et paressis a pensar per què ho faig… Ets un idiota!

—No estàs en posició de pretendre debatre, Desconnectat —va grunyir en Rew.

—Desconnectat?! Lliure, més aviat! No veus que estan tots absorbits?! On queda la vida real? La gent no sent res! Només actuen de formes predeterminades, semblen autòmats! Han de despertar d’aquest estat, només jo els puc fer despertar…

—Assassinant a sang freda i creant el caos? No és la solució —en Rew no volia discutir.

—No ets diferent de mi. També mates sense miraments, però per l’altre bàndol. Sabries què és no tenir color i passar inadvertit si volguessis. Els agents no teniu color, però sou esclaus.

En Rew, ja al seu costat, va encanonar-lo directament al front.

—S’ha acabat, escòria. Unes últimes paraules?

Ell no feia cara d’espantat. Sabia que la mort li havia arribat, encara que no volia morir. Moriria matant. Va fer un moviment molt ràpid, extraient alguna arma de sota seu. En Rew no va dubtar ni un instant, li va volar el cap, omplint el terra de sang calenta i restes de crani, però havia sigut massa tard. També havia rebut un tret, l’arma era una mena de canó d’energia. Va bramar pel dolor. Va arrossegar els peus fins al CLL, aguantant-se el braç mutilat amb l’altra mà, cobert de sang obscura i recremada, va demanar assistència pel comunicador. Sortosament no l’havia tocat a cap punt vital.

Al cap de tres dies, ja tenia un braç nou, mecànic i molt potent. Va gesticular, movent els dits metàl·lics i va fer força per apujar el bíceps. Se sentia poderós.

El govern el va tornar a condecorar per la tasca realitzada. Era l’agent més famós del país, però tant se li’n donava, la fama.

No va explicar a ningú el que el Desconnectat li havia plantejat. El sentinella tenia una feina que li agradava, era un plaer exterminar rates. Potser simplement li agradava matar, però no s’hi volia obsessionar i, pel seu bé personal, va seguir creient que protegia Crisol.

Miquel Florido Díaz

Abril 2016

Relat guanyador del primer premi de narrativa categoria adult, de Sant Pere de Riudebitlles, Sant Jordi 2016

Relat guanyador del primer premi de relats de ciència ficció de l’Institut Joaquim Mir de Vilanova i la Geltrú, Sant Jordi 2016

Relat disponible al llibre “Et faré ballar la ment