Rere les pedregoses muntanyes grises, per un sinuós camí, descendia el cavaller amb determinació. Feia saltirons, sobreposant la seva força al pes de l’armadura. Acabava de deixar enrere el grup que durant aquells dies havia sigut part de la seva família i ho havia fet a consciència, convençut d’emprendre un nou viatge cap a un destí desconegut, però de ben segur, carregat d’aventures.
Dalt de la muntanya s’havia creuat amb un poblat arrasat i engolit per unes flames que inicialment no sabia d’on havien sorgit. Entre les cases calcinades, una senyora de mitjana edat havia emergit de les cendres per dirigir-s’hi. Enduta per brams i plors li havia explicat que els enrogits havien atacat el poble feia escassos minuts i que creia que no quedaven més supervivents. El cavaller, amb el sol lluint contra el platejat de la seva armadura, estava al corrent de qui podrien ser. Els rumors deien que hi havia un clan de guerrers que vestien de roig i que atacaven a vilatans desprotegits per saquejar-ne les seves cases.
Creia saber on podria trobar-los i havia emprès el pas decidit a venjar l’honor d’aquella pobra gent. Dins el seu cor, se sentia un paladí de la llum i la bondat i actuava pels impulsos emocionals que l’ànima li brindava. El seu nom els precedia, aniria a les muntanyes roges. Un lloc àrid i cobert amb sorra del color de la sang, d’on coneixia unes coves on hi vivien unes criatures endimoniadament molestes. Creuava per una planicia desèrtica, tot preguntant-se per què no havia comprat un rossí quan n’havia tingut l’oportunitat. Al cap d’una estona va arribar a un bosc verd, frondós, i de rumb poc definit. Travessava l’espessa malesa quan va rebre un cop per darrere. El casc l’havia protegit. Es va girar desconcertat, mai havia posat els peus en aquella zona i era un complet ignorant del què s’hi podia trobar. Ràpidament, va desembeinar l’espasa, alçant la vista va analitzar l’entorn i com que no veia res va seguir avançant amb neguit, esmerçant-se a trossejar arbustos amb el fil de l’arma. Va rebre el segon cop contra la cuirassa, també per la rereguarda, algú li estava disparant dards, se sentia desprotegit i va bramar, desafiant, que sortissin d’allà, que eren uns covards. De sobte, li va semblar veure uns ulls negres que suraven a l’aire, però no, allò havia sigut un engany de la seva vista. Va abraonar-s’hi com va poder, però alguna cosa el va retenir pels turmells, tancant-li les cames i provocant que caigués de bocaterrosa sobre un esbarzer. El cavaller va posar les mans per alçar-se, es va clavar les punxes i gemegava per les fiblades als palmells. L’estaven arrossegant enrere i xocava contra arrels quan va decidir prendre les regnes de la situació clavant l’espasa al terra entre arrels i subjectant-s’hi amb força amb una mà, mentre que amb l’altra desenfundava el punyal que duia penjant de la cintura per serrar la corda que l’estirava, retorçant-se. No sense esforç, se’n va desfer, la va estirar amb les dues mans i esperava aconseguir atraure fins a ell a un dels atacants, perquè sabia que n’hi havia més d’un, però no va obtenir premi.
De sobte, un bram estrident carregat d’energia va irrompre. Es va posar en posició defensiva, fent un moviment de canell amb l’espasa i traient-se l’escut de l’esquena. Un arbre va desprendre’s del tronc, caient amb un fort terrabastall i un nou personatge va entrar en escena. La seva cuirassa roja estava plena d’esgarrapades, la destral gegantina que brandava tenia osques del desgast, però feia una feina impecable. El foraster se li va apropar, mirant-lo de fit a fit.
—Aquest bosc és ple de micoelfs. És el primer cop que hi vens?
—Sí, és zona inexplorada per mi.
—Segueix-me i sortirem d’aquí, no guardis l’espasa ni l’escut.
Amb l’enorme destral de doble fil del color del coure al mànec, i acer a la part superior, agafada amb les dues mans, aquell guerrer va obrir camí amb una tècnica que no havia vist fins aquell moment. La sacsejava i feia sorgir una potent corrent d’aire esmolat que netejava el bosc, fent camí al seu davant. El cavaller va poder veure més d’un micoelf, que enlloc de lluitar, fugien a amagar-se. Eren unes criatures humanoides de color verd fort, com una tija, amb unes mans i unes potes nuoses i urpades, amb un succedani de cabells esmolats i més obscurs que el verd del cos, amb uns ulls esfèrics totalment foscos, i pel que havia vist, atacaven amb sarbatanes i parant paranys.
En sortir d’allà, conversaren mentre feien camí. El guerrer li va preguntar el seu nom i es varen presentar.
—Gutt. Cavaller errant, ara mateix.
L’altre va alçar una cella, estranyat.
—Rubí —es va presentar.
—Gràcies per ajudar-me, Rubí.
En Rubí li va repetir que era mala idea endinsar-se en zones inhòspites sense tenir-ne informació, ja que el món era ple de criatures perilloses que no dubtarien ni un instant a atacar-lo. En Gutt, que ja ho sabia, va respondre-li que allò no li era cap novetat, però que li havia semblat més curt creuar el bosc per arribar allà on volia, i que a més, feia ben poc que havia decidit emprendre un viatge en solitari. En Rubí, quan va saber quina era la seva intenció, molt amablement va decidir que l’acompanyaria. Junts van derrotar qualsevol monstre que se’ls va posar pel davant.
—Fem bon equip! —va exclamar en Gutt, després de vèncer una mena de cabra amb ullals de dent de sabre.
—Doncs sí, francament —va respondre amb determinació.
Al cap d’una estona no gaire llarga, quan el sol envermellit s’ocultava rere les mateixes muntanyes, varen arribar. Unes coves estaven repletes de monstres, però d’altres s’havien tornat habitables i, a dins, se suposava que hi estava establert el grup dels enrogits. Va preguntar-li a en Rubí si pensava ajudar-lo fins a les últimes conseqüències o bé si es faria enrere, cosa que entendria perfectament si no s’hi volia involucrar més del compte. En Rubí va reafirmar que l’ajudaria i junts van endinsar-s’hi. S’hi veien gràcies a torxes penjades en reposadors a la paret irregular que tenia uns tons vermellosos com si fossin vins negres i rosats de diferent criança.
Amb certa brevetat van arribar a una sala gran. Hi havia cofres oberts que deixaven veure equipaments, llits sobre pedra, armes i armadures penjades del sostre amb cadenats, unes gàbies amb porta, buides… En Gutt no estava nerviós, de fet, en solitari tampoc ho hauria estat, però tenir un company li donava més seguretat. Es va preguntar on eren tots.
—No hi ha ningú… —va murmurar, girant el coll.
En Rubí va etzibar-li un cop de destral que va emetre un tall de vent endavant i si no s’hagués llançat a terra de seguida, hauria patit una ferida considerable. En Gutt, sorprès, va veure com el vent topava contra un cofre, fent saltar pels aires el seu contingut. Va alçar-se ràpid, fent una cabriola per evitar el següent atac i va desembeinar. Protegit amb l’escut, va treure l’espasa pel costat dret, fitant-lo amb un ull i resguardant-se l’altre.
—Oh, no em diguis que no t’ho esperaves! —va exclamar en Rubí.
—Traïdor!
—Que ingenu, Gutt! —va mofar-se— Que no has vist el color de la meva cuirassa?
—Desgraciat, ho hauria d’haver previst!
En Gutt va provar d’atacar-lo amb un tall horitzontal que en Rubí va blocar amb el mànec de la seva gran arma a dues mans. No, no ho havia previst. Era incapaç malpensar de les persones que ajuden els altres, sempre li havia costat veure la part fosca i sospitar, i això, a ulls de l’enemic, és sempre un avantatge. En Rubí va fer girar el mànec i va provocar un retrocés al cavaller i acte seguit, va tornar-s’hi amb un tall en diagonal, que va blocar amb l’escut. Una osca va aparèixer-hi immediatament, en Gutt va atacar intentant tallar-li la cama, però novament l’atac va ser blocat i va rebre un contraatac horitzontal, que combinat amb una ràfega de vent, va fer-lo sortir pels aires i tocar contra la paret.
—Et falta entrenar, cavaller errant. I d’aquí una estona també et faltarà tot el que duus al damunt —va amenaçar-lo altivament.
En Gutt es va alçar fent tentines, amb l’esquena de l’armadura empolsinada de vermell.
—Com no avisis els teus companys no tindràs tal sort! —va avisar-lo rere l’escut.
En Rubí va somriure amb sorna tot emetent dues ventades més que el cavaller va defensar amb energia.
—M’encanta com els rumors parlen d’un grup, quan jo sol en tinc prou per acabar amb poblats replets de vells.
El cavaller no entenia com algú sol podia causar tal destrucció, però se’l va creure. De totes formes, no tenia cap mena de por. Va abraonar-s’hi amb un moviment vertical i un d’horitzontal, empalmant talls ràpids que en Rubí anava aturant cada vegada amb més dificultat. El guerrer s’hi va tornar amb un bram i li va proferir un cop per la part no tallant i en Gutt, que no s’ho esperava, va caure enrere i va alçar l’arma de forma instintiva, travessant la cuirassa i clavant-li al cor. La destral va caure amb potència allà on havia apuntat. La mirada d’en Rubí va oscil·lar cap al sostre fins que va caure bocaterrosa damunt el cos decapitat d’en Gutt.
El noi es va treure les ulleres d’immersió virtual.
—Merda! M’ha mort. Com he pogut caure en el seu engany…? Sempre me’n refio massa —va remugar, recuperant la postura al seu llit—. Com hi pot haver usuaris que juguin tan brut? Quin fàstic. El trobaré i em venjaré!
La pluja queia densa creant un tel a la gran ciutat. Es deia que Crisol era un encreuament de mons i, feia ben poc, n’havia nascut un des del seu propi cor. Allotjat a la torre de comunicacions s’hi trobava Utopia, el videojoc en línia del moment, el primer amb aquelles característiques immersives, un joc ple de possibilitats on els jugadors encarnaven un avatar creat en un món de fantasia cavalleresca medieval. Encara es trobava en la primera versió de llançament, just després de la beta i estava replet d’errors que a vegades dificultaven la credibilitat d’aquella realitat alternativa. De totes formes, en Gabi, encarnant en Gutt, no se n’havia trobat gaires, però si que canviaria algunes coses, com ara la dificultat general. Encara que una persona amb dos dits de front no cauria al parany del vici, se sabia de gent que hi estava atrapada, només descansant per a necessitats primàries, vivint un succedani de la vida real, ja que en xarxa, qualsevol es podia crear un perfil més adequat als seus anhels i formar-se una vida menys miserable.
En Gabi va decidir formar un clan de persones justes i bondadoses. Tenia un nou objectiu, trobar-les, convèncer-les i aconseguir un fortí per conviure-hi, ajudar-se, lluitar plegats, entrenar i millorar en general. Els seus ulls brillaven amb la determinació d’una flama ardent.
Mentrestant, a la plaça de la ciutat principal d’Utopia, en Rubí va re-aparèixer.
—M’ha mort?! —va queixar-se, incrèdul— Però si li estava clavant una pallissa!
Va remoure la mirada inquiet, buscant en Gutt. Recordava haver-li separat el cap del cos. No el veia per enlloc i va entendre que s’hauria desconnectat. Seguiria atacant a petits poblats de personatges virtuals per atraure’l, pometent-se a si mateix que obtindria la revenja, allò no quedaria així.
Miquel Florido Díaz
10/03/2019
Relat disponible al llibre “Et faré dansar l’ànima”
