Davallada

Tocat, però mai abatut! No hi ha res que em faci témer en aquest món Abandonat, però mai demanaré ajuda a aquells que volen veure’m defallir, per sempre arrossegant-me als seus peus, per sempre suplicant als seus nobles títols  Mai besaré aquesta corona i no me’n penedeixo de res! Sempre he sabut que aquest dia arribaria Dèbils premonicions que es fonen en coneixements És el moment de noves partides Molts punys alçats, molts ulls brillants Moltes veus cridant per una voluntat de poder Busco la salvació en la distancia, deixant l’agitació d’aquest món I tots els meus dimonis cauen en silenci, vaig deixar als perduts, molt temps enrere Vaig perdre els perduts, molt temps enrere Com les masses convergeixen al voltant de les seves torres Va sorgir una certesa apodíctica de dins meu Que sempre duria aquesta marca per sempre Mai besaré aquesta corona, no em penedeixo de res! Conec...

No és pas el teu funeral.

Alexi Laiho, cantant i guitarrista principal del grup musical de death metal melodic finès, Children Of Bodom, va morir fa uns dies, aquest 2021 que tot just comença. Des del meu teclat he volgut fer-li un homenatge, traduint de forma interpretada la lletra de la cançó “Not my funeral” de l’àlbum “Relentless reckless forever” del 2011 i el qual va ser el seu primer CD que vaig comprar de sortida. De COB, en tinc records de la meva adolescència, quan tot just començava a descobrir el metall, un que m’ha acompanyat durant llargues hores d’escriptura i també d’inspiració, tant pel so dels instruments en harmonia com per les lletres punyents i alhora reflexives. Tot i que COB té algunes lletres força transparents i de poca reflexió, també, però amb molta, molta canya i solos insuperables. Els vaig poder veure i escoltar en directe el 2013 a...

MUSA

MUSA és una història sorgida del no-res, simplement de la imperiosa necessitat d’escriure i és aquí per a que la puguis gaudir. El dia 28/7/19 vaig publicar el primer capítol, i a partir d’aquí, n’he publicat un cada quatre dies. Té un total de deu capítols principals i un seguit d’extensions. MUSA pretén ser diferent. Innovador. L’escriptura d’una història que encara està passant. Una que encara no té un final definit i pot desenvolupar-se cap a racons inesperats de la ment humana i de la mateixa vida, en un altre plànol de la realitat. MUSA agafa l’estela d’Et faré dansar l’ànima, amb capítols breus i intensos, carregats de sentiment i reflexió sobre l’estima, tan dels altres com d’un mateix. Et convido a descobrir sobre la marxa com avança una trama que ha recorregut camins insospitats, sempre amb una cançó de fons...

3 Prendre partit

Escriure, observar i prou… No, allò no era factible. Havia d’adoptar el paper de protagonista per fer avançar la trama. Narraria el que faria i faria el que havia narrat. Narrador protagonista i… Estrella del seu propi relat de ficció? No, no… L’estrella, era ella! La seva estimada, la seva MUSA. Qui li havia despertat altre cop aquell instint narratiu, aquelles ganes de treure’s el que duia a dins. Efectivament, la paraula era MUSA. S’estremia en veure-la, la fitava i tremolava. El cor li vibrava de sobte, la mandíbula se li tensava i es posava nerviós. I ella, tan fresca, natural i innocentment despistada, distreta amb el seu vestit nou, elegant i sensual. Es posava bé l’escot cada trenta segons i acte seguit es passava la mà pels cabells de mitja melena, fins a les espatlles. Obria els ulls i sospirava, mirant enlloc. Això de sospirar, ho feia molt sovint, segurament de cansament. I...

4 Nova dimensió

Gairebé des del primer instant, el seu cap bullia amb una pregunta latent. Què en faria d’aquell text? Per què el volia passar a ordinador? Només per tenir un record? Sí, ell era molt avesat als records. S’acumulaven dins seu com una col·lecció d’experiències bones i dolentes, i solia arrossegar-los allà on anés. Això era idoni i extremadament útil  per no cometre els mateixos errors més d’una vegada, almenys els més greus. I bé, en general, li funcionava. L’únic que semblava tenir espatllat era el radar de l’amor, perquè la resta, anava vent en popa. Confiava… Confiava que aquell cop, no seria una maleïda trampa. Què n’havia de fer, d’aquell escrit? Si no s’atrevia a parlar-li sobre l’escriptura d’aquesta estranya història… Estaria sent sincer? Res funciona quan s’amaguen les coses, encara menys una de tan grossa. Li podria enviar per a què s’ho llegís. Seria una bona manera per...

5 En línia

Ja passaven les 00h, estava esgotat, però ho havia fet. El primer capítol estava en línia. Havia complert el que s’havia proposat, però quan de temps se sostindria tot plegat? Petaria l’endemà mateix? Necessitava escriure aquestes línies abans d’anar a dormir. No podia simplement deixar passar aquest moment d’incertesa i angoixa. Havia de vomitar aquells pensaments com el mateix respirar. I ho estava fent. Ja circulava, es movia com la pólvora. La xarxa, la seva aliada, es podria convertir en una bomba de rellotgeria. Des de l’inici, era plenament conscient del què es feia i també sabia que les situacions inesperades que podria arribar a generar, el podrien tombar anímicament. No era sinó, part del joc al que s’havia prestat jugar. Els primers comentaris van arribar, i els dubtes i les sospites, també. Li costava respirar. L’hauria espifiat, perquè per molt que li agradés el que havia...

6 Un joc

La nit havia sigut moguda. Es va despertar diverses vegades per la calor, i en una d’elles, es va quedar en posició incomoda, boca avall, amb un braç sota el pit. La sang va deixar de fluir-hi i es va desvetllar altre cop, enmig d’un malson que preferia no relatar. Tenia el braç mort, com si no formés part del seu cos i un titellaire li mogués a la seva voluntat. Aleshores li va venir el record com un flaix. Ho havia fet. El primer capítol era a la xarxa…! De cop i volta, hiperventilava! Es va alçar rebotat, va anar al lavabo i es va rentar la cara. L’aire no li arribava bé, va intentar no mirar-se al mirall més d’un parell de segons i caminant, va dirigir-se al balcó, apujant la persiana i traient el cos per respirar l’aire fresc de la nit. L’aire, tan necessari, tan innecessari. Va pensar que si visqués dins la xarxa, no necessitaria respirar i va recordar una novel·la que havia...

9 Realificció

—M’estic llegint MUSA. El seu rostre es va tornar blanc com el paper. —T’agrada?—va balbucejar. —Sí…—les seves galtes es van posar roges com un tomàquet. Va notar que el seu cor bategava amb una potència que li semblava que esclataria en qualsevol moment i sense arribar-la a tocar, podia percebre els batecs ràpids de la seva MUSA. —…entenc que has estat escrivint sobre algú real. Ell va empassar saliva —Hmm, pot ser. Això ho deixo per la imaginació de cadascú. Què en penses? Els seus ulls grans oscil·laven entre les ninetes del noi i una llibreta que duia a les mans. —Pensar! Això és el que m’has fet fer, llegint-ho. —I…? Això és bo no? No m’agradaria estar escrivint alguna cosa que no aporti res. Sense pecar de pretensiós, m’agrada pensar que allò que escric pot aconseguir fer arribar a les persones a conclusions que no esperen, sobre el text o sobre ells mateixos. Les...

9.5 Agre i dolç

La inevitable creença que tot l’esforç havia estat en va. Que mai tastaria aquells llavis rogencs, que mai acariciaria aquelles galtes, que mai besaria aquell front en senyal de protecció eterna. La frustració era el seu “sino” i l’havia envaït un cop més. Tenia unes irrefrenables ganes de plorar, però no era el lloc ni el moment. S’havia fet mal a si mateix, de què serviria culpar-la a ella? Semblava que al cap i a la fi tot havia sigut part de la seva desbordant imaginació i que projectar un final agradable i bonic amb totes les seves forces, no havia servit per a res. Seguia sent un pa congelat. Divendres havien tornat a ballar, divendres l’havia volgut estimar, però eren tantes les expectatives, tanta la pressió que s’havia auto imposat publicant tots els seus pensaments, que els nervis i la por que tot se n’anés en orris el varen vèncer per golejada. Aquelles, suposadament,...

10 El papa

Res. Etèria foscor. Petjades ressonant, espai indefinit, parets negres. S’atura enmig i… Que s’anava a rendir. Rendir-se quan li ho estava donant tot! Senzillament no em dona la real gana d’acabar d’aquesta manera. Ja està bé, prendré el control. Jo decideixo. Jo regeixo. Jo. Desperto en un esclat de vida entintada. Se m’il·lumina el rostre i somric. Cabell negre, pell morena, ulls bruns i llavis molsuts acompanyats d’una barba definida. Faig espetegar els dits i una aura roja m’envolta, la meva camisa vermella, la que em poso pels actes literaris apareix cobrint-me el tors superior. El meu grup preferit, Heaven Shall Burn sona a forta potència sense necessitat d’altaveus. Black Tears presideix l’escena. Sacsejo el cap amb convenciment i seguretat… Aquesta és casa meva, aquí és on apago els temors, els evaporo i faig xixines la tristor. Alçant els braços compleixo somnis i realitzo...