Sovint, pensava que el que feia no servia de gaire i era coneixedor que el veien com un esbojarrat, però en Bartolo no es rendia, ni es rendiria. De què servia tenir la pensió assegurada si no aprofitava el temps donant pel sac a qui l’havia condicionat a ser un esclau durant l’adultesa?
Les seves obres eren art pur. Quan plegava d’esporgar, abonar, collir, o el que procedís, i havent controlat la fermentació espontània dels seus experiments de Panoràmix, sortia a escometre contra el sistema amb l’energia que li quedava. Estava creant una amalgama, ben distribuïda arreu del territori, de grafits amples, extensos, colorits, estridents i visualment difícils de descriure. Va començar sota ponts de carreteres, llocs de pas, túnels… i va seguir per exteriors de poliesportius, camps de tennis, de pàdel, murs de piscines municipals… La seva tenacitat era tan lloable com la seva rapidesa; actuava quan li semblava oportú, quan el temps que no dedicava a la vinya li permetia i ho feia amb total impunitat. Era habitual que l’enganxés algun paisà, però el que solia succeir era que es quedés mirant l’espectacle, que d’altra manera hagués sigut impagable. Prenia els cubells de la camioneta d’un en un, en treia la tapa i com si jugués a la petanca o a bitlles, llançava el contingut amb un estil i una destresa impecables. La pintura blanca esclatava i regalimava per la paret i, aleshores, li tocava al següent color. Era una explosió de tints fusionant-se i unint-se en un quadre pintoresc que d’entrada semblava una porqueria sense cap mena de sentit, però quan en Bartolo pujava sobre l’escala i, al capdamunt, amb una plantilla marcava en esprai: “Embruta, regalima i després s’estanca, com la merda política que ens governa”, tot prenia sentit.
La seva proesa no va passar inadvertida per les autoritats i cossos policials, que no tenien massa clar com actuar, ja que a les xarxes socials, amb l’etiqueta #FantasticRebelOldMan, s’havien fet virals les seves pintades arreu del país i part de l’estranger. Tenia comptes tribut que només dedicaven el contingut a les seves obres, entrant en detalls minuciosos de regalims de pintura que generaven formes, inesperades i no buscades per part de l’autor, però que per als seus seguidors contenien significats més enllà de la realitat palpable i calia interpretar-los com les fulles de te per a predir els auguris del que vindria.
No en va, quan va començar a entintar façanes d’ajuntaments i semblava que d’aquella no en sortiria tan ben parat, un periodista mediàtic d’una cadena internacional va entrevistar un reconegut pintor urbà que cotitzava les seves obres per milions i, admirat pel seu talent i la reivindicació, va parlar del valor incalculable del que aquell senyor gran estava compartint amb el món. Els alcaldes dels ajuntaments afectats, van reunir-se d’urgència per valorar el que tenien i van prendre la decisió de conservar i cuidar aquell bé tan preuat, tot i que es defequés en la seva llarga descendència política.
Qui era aquell vell rebel? Tothom semblava saber-ho, però ningú el coneixia.
Mentrestant, en Bartolo, després de desfogar-se amb nous grafits enmig de la capital del vi “Per un preu digne del raïm”, es relaxava entre les gruixudes parets de la seva vella masia, s’omplia la copa del darrer beuratge que havia creat dins les seves tines de ciment i pedra seca, fetes a mà i, acte seguit, n’hi servia també a l’Enriqueta, qui desconeixia les aficions alternatives del seu estimat marit. Observava la copa amb la certesa que aquella poció tornava a ser algun experiment que podia sortir bord, però sempre l’alçava i se la bevia d’una tacada, sabent que si allò no l’enviava a l’altre barri, la despertaria del tot i hi hauria clau assegurat.
L’artista, somreia satisfet per l’acidesa, les notes potents de fruita roja i el punt mineral del seu nou fill amb records avinagrats. Mentrestant, planificava els que possiblement serien els seus darrers cops: el Parlament i la Moncloa.
Sense accés a la xarxa per decisió pròpia i inapel·lable, desconeixia ser un ídol de masses. A través de xats privats, un seguit de grups es començaren a organitzar per a retre-li homenatge precedint la seva obra amb noves creacions d’art més juvenil i furiós, que ben aviat sabria mig món.
S’advenia un canvi de paradigma social, faltava veure cap a quin rumb.
Miquel Florido
Desembre 21