Pròleg: Preludi d’un final

Al final, el millor és simplement deixar de pensar. Abolir les cabòries, deixar la ment en blanc i llançar-se al buit. Només una passa, una sola passa perquè tot torni a començar. Un nou inici o la continuació d’un final. Quina importància té? Tota. O potser cap. El cas és que jo ho he decidit així i és com he de culminar aquesta fase. El vent em xoca amb força contra el clatell, apartant els cabells cap a les bandes. M’empeny endavant, com si em recolzés en la meva decisió. El cel està cobert de núvols grisos, res fora de l’habitual. Ni tan sols sé, ni sabria dir, quina hora és. Les hores i el temps, en general, ben aviat  mancaran d’importància. Els dits de la mà dreta van lliscant, un per un, pel tub metàl·lic on em subjecto. Ressonen veus i soroll provinents de dins del colossal edifici. Clavo la mirada cap avall, sense temor. Cinc cents peus de caiguda lliure. Buida els...

Capítol 1: Despertar

Els primers rajos de llum solar s’escolen molestament per la persiana. Em remoc entre els suaus llençols i parpellejo, intentant que els ulls se m’adaptin a la claror, però els torno a tancar, relaxada però conscient que m’he d’aixecar un dia més en aquest món podrit. Com si el dia que m’espera pogués ser menys avorrit que la resta. Tinc tanta son… Allargo el braç i apago el despertador sense mirar. M’he despertat abans que soni, com sempre. Les vuit i, sens dubte, dotze minuts i, possiblement, trenta dos segons de divendres vint-i-tres de novembre. Em dic Lisa i vaig néixer fa tot just divuit anys. Visc, i sempre he viscut dins la gran ciutat de Crisol, un lloc gris i immens, ple d’edificis, empreses, barriades i infraestructures, insípid i innocu on tot segueix el seu curs per inèrcia. Actualment vaig a l’institut i curso tercer de batxillerat. Sí, tercer, una gran millora del...

Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que jo respongui. —Per què? —és tot el que se m’acut dir. Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Èrica s’esperen vint metres enllà i li fan senyes, sobretot l’Èrica, que sembla que l’està animant. —Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… —és la seva resposta, encara que no em sembla del tot convincent. De debò que volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir o és un engany? En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans. M’havia passat la vida ignorant la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt termini. I tot d’una, un dia es va plantar al meu davant....

Capítol 3 : Foscor

La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un telèfon, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple… O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits. Actualment, els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol, en servidors de grans empreses. La gent de Crisol, té per obligació les seves dades guardades als servidors de l’enorme torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, pràcticament tothom ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba just aquest...

Capítol 4 : Eternitat

Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark. El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida. Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço, ignorant la mà estesa del Mark. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on em recolzo. Se li esborra el somriure inicial alhora que enretira la mà. L’observo temorosa. On soc? —Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre’t els dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant —diu serenament. —Tota l’eternitat…? —qüestiono sense comprendre les seves paraules— He mort? Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas. —Estàs a les últimes. Ara mateix el teu cos està inconscient i perdent...

Capítol 5 : Desig

La nit és fosca i humida, fa fred i els carrers són buits. Em dirigeixo amb pas accelerat cap a la parada del tramvia, desitjant tenir la sort de poder agafar-ne un el més aviat millor. Em creuo amb un sensesostre, arremolinat entre cartrons, sota la tènue llum d’un fanal. Gairebé tots n’emeten la justa per il·luminar les zones segures del carrer. Mai se sap què et pots trobar a la zona obscura, possiblement busca-raons, mercenaris, gent sense papers, drogoaddictes, assassins, lladres i més púrria en general a l’aguait per trobar una víctima desprevinguda. Per aquest motiu, avanço ràpidament per les zones il·luminades i al cap d’uns cinc minuts sense descans ni problemes, arribo a la parada del tramvia. Decideixo no seure al banc, perquè acabaria amb els pantalons xops d’humitat. En pocs segons veig que s’acosten uns fars des de la llunyania. Ja arriba, he tingut sort. S’escolta el...