Capítol 1: Despertar

1- Despertar

 

El primers rajos de llum solar s’escolen molestament per la persiana. Em remoc entre els suaus llençols mandrejant per no llevar-me. Parpellejo i intento que els ulls s’adaptin a la claror. Finalment els torno a tancar, relaxada, però conscient que m’he d’aixecar un dia més en aquest món podrit. Tinc tanta son…

M’he despertat abans que soni el despertador, com sempre. Allargo el braç i l’apago sense mirar.

Les vuit i, sens dubte, dotze minuts i, possiblement, trenta dos segons de divendres vint-i-tres de novembre.

Em dic Lisa i vaig néixer fa tot just divuit anys. Visc, i sempre he viscut dins la ciutat, un lloc gris, immens, ple d’edificis, cases i infraestructures, un lloc insípid i avorrit on tot segueix el seu curs per inèrcia. Actualment vaig a l’institut, de fet estic cursant tercer de batxillerat. Sí, tercer, una gran millora per part del sistema educatiu, ja que els alumnes arribaven a la universitat sense estar preparats. I ara? Ara tampoc ho estan, de preparats, i perdem un any més de vida, dins d’aules que semblen granges de criança.

Sempre he tret bones notes sense ni tant sols estudiar. M’avorreix estudiar, m’avorreix assistir a classe, m’amarga viure entre tanta monotonia, envoltada de caps buits, sense cervell i gent que es creu que està per damunt dels altres. A ulls de la resta sóc la Lisa, la noia antipàtica i amargada. Si aquests sabessin què en penso jo, d’ells…

Abans no era així, de petita m’agradava somniar en què seria de gran, jugar al col·legi i relacionar-me. Els fets i el temps m’han fet madurar com una poma, el que més em preocupa és no acabar-me podrint com la resta de la cistella.  Si el meu cap anés per inèrcia com va la massa de població de la ciutat, per descomptat, acabaria podrida. Sóc forta, decidida i em moc, no a través dels sentiments sinó de la lògica, una companya inseparable. La lògica em diu que visc en un món predeterminat, on cadascú compleix el seu programa vital, comparable amb un destí corcat, pel qual no s’ha lluitat per canviar-lo. I aquesta predeterminació és difícil de modificar. Massa. A ningú ens agrada pensar que no podem controlar el que vindrà.

M’agrada deduir. Em fa sentir viva a la meva manera, el fet de saber veure i entendre una situació, deduir tot allò que comporta i com s’ha arribat fins a aquell punt. La meva ment calcula, fa comprovacions tota sola, analitza i em dóna el resultat. Anàlisi visual, ràpida i concisa. Calculo possibilitats, causes, efectes… Tot amb una breu observació. Em sento com un escàner i no me’n queixo pas. Quants detectius voldrien tenir la meva visió analítica privilegiada? Es pegarien per adquirir-la. Detectius o qualsevol altra persona amb una mica de sentit comú. Per aquest mateix motiu no ho demostro mai, silenciosa, calculadora, àgil mentalment. Així sóc jo.

Opino i crec ferventment que el nostre cervell disposa de moltes més funcions o habilitats de les que utilitzem. Per exemple, la capacitat de preveure, d’avançar-se als esdeveniments.

No a llarg termini, això seria impossible, ja que les variables temporals des que es preveu una cosa fins que realment passa, poden ser infinites. Però sí a curt termini, dos o tres segons abans. També penso que disposem de control mental, a través de paraules persuasives i pensaments concentrats ben formulats, per esbrinar o controlar situacions puntuals.

Algunes coses, però, són incontrolables. Com quan penses en alguna cosa que no vols que passi, però quan més esperes que no, més augmenten les probabilitats que així succeeixi. És fascinant, m’agradaria aprendre’n més, de moment només tinc aquestes pròpies teories barates.

Tal com una papallona eclosiona del capoll, aquí estic, a punt de sortir del llit amb divuit anys. No m’entusiasma precisament. Considero que només comporta més obligacions i responsabilitats, si pogués triar, triaria mantenir-me als disset un parell d’anys més i quan en tingués ganes, complir els divuit.

Si bé és cert que també comporta alguns avantatges, com la possibilitat de treure’m el carnet de conduir o la d’entrar a discoteques per a majors d’edat. Res d’això m’atrau o m’interessa el més mínim. Ah sí, i ara em poden tancar a la presó, un consol. Això tampoc m’interessa.

Passen pocs minuts de les vuit del matí. A pesar de ser el meu aniversari he d’assistir a classe. Últim dia d’estudis forçats de la setmana, un petit esforç més per entrar a dos efímers dies de descans.

Decideixo obrir els ulls de nou i incorporar-me, asseguda al marge del llit, després faig un saltiró i em poso les sabatilles. Un sobre cau del llit, lentament i topa al terra amb un lleuger soroll de paper. El recullo i me’l miro per ambdós costats, posa: “Lisa”. Pesa poc, però a dins hi ha alguna cosa. De ben segur que són diners pel meu regal d’aniversari. “Oh, no sabem què regalar a la nostra filla que fa divuit anys! Donem-li diners i que es compri el que vulgui.” Emulo les veus dels pares. En realitat ja em sembla bé, millor això que no que em regalin qualsevol cosa estúpida i innecessària. Obro el sobre acuradament i comprovo la generositat dels pares aquest any. Mil ryms ben bons, en dos bitllets de cinc-cents. I jo per a què necessito tants diners? Tot i que sempre va bé, per si de cas. Deso el sobre al rerefons del calaix de sota el llit. Me’l vaig fer jo fa un parell d’anys per amagar-hi un diari personal que ja no existeix.

Abandono l’habitació arrossegant els peus i entro al lavabo que es troba just al davant, travessant el passadís horitzontalment.

M’observo al mirall. No hi veig l’adulta per enlloc, però vaja, tècnicament ja ho sóc: Una adulta en tota regla. No puc evitar mirar-me als ulls, és una costum. Ben bé no sé perquè ho faig, crec que es una forma de comprovar si m’he acabat podrint o si segueixo sent jo mateixa, de moment segueixo aquí, serena. I bé que me n’alegro! Els ulls marrons coincideixen amb la Lisa del mirall. Sempre m’hauria agradat tenir els ulls d’un color més bonic, com el verd o el blau cel. La monotonia global va fer que fossin del color més comú… Una vegada em va passar pel cap l’estupidesa de posar-me lents de contacte d’algun d’aquests colors, efectivament vaig abandonar-la, precisament perquè era estúpida.

Ajunto les mans formant una conca i les omplo d’aigua, una aigua que acaba rajant per sota la barbeta després d’esquitxar-me els ulls, les galtes i els llavis. Un altre i fins a un altre cop. Quan no em queda cap lleganya, m’eixugo, me’n torno a l’habitació i em vesteixo de carrer. Calçat negre, pantalons llargs texans, cinturó negre, samarreta interior blanca, un jerseiet negre també, però més grisós. No destaco precisament per la roba, de fet visualment no destaco per res i és el que pretenc.

Un cop vestida me’n torno al lavabo per pentinar-me una mica. No sóc una noia presumida, ni em maquillo, crec que no em fa cap falta. M’estiro el cabells castanys i em passo el raspall. No duc el cabell molt llarg, m’arriba fins una mica més de l’espatlla.

Surto del lavabo que es troba en un primer pis i baixo les escales per esmorzar alguna cosa a la cuina. Com sempre, un got de llet amb cereals. Esmorzo sola, els pares ja han sortit a treballar i la Carla, la meva germana gran, ja ha marxat cap a la universitat. Llevar-se l’última té els seus avantatges, puc esmorzar tranquil·lament sense presses ni crits, al meu ritme.

Quan acabo són les vuit i quaranta-sis minuts. Tinc el temps més que calculat pel meu rellotge biològic, no necessito ni mirar l’hora. Recullo la motxilla ja preparada amb quatre coses i un entrepà per a l’esmorzar de la mitja hora de descans.

Surto de casa parsimoniosament i deixo que l’aire gèlid del matí em xoqui a la cara. L’institut és només tres carrers per darrere de casa meva i arribar-hi és un moment, per això m’ho prenc amb calma.

La llum del sol s’esforça inútilment per traspassar la dura capa de contaminació que cobreix el cel. És curiós veure algunes clarianes. L’ambient és gris, al meu barri hi manquen els colors, la varietat i el gust. Tot és monòton, uniforme i en definitiva, avorrit. La gent és igual, s’adapta al paisatge, o el paisatge s’ha adaptat a les persones. La immensa majoria viu reclosa a les cases i surten únicament per complir obligacions primordials com anar a guanyar-se el sou. Si pot ser, tothom treballa des de casa. Les noves tecnologies en informàtica permeten dur a terme totes les feines no físiques. La ciutat està coberta per una immensa zona de xarxa sense fils instal·lada a la gruixuda torre de comunicacions, situada ben bé al centre. Molt decorativa, per cert. Fa aproximadament tres anys va arribar a les cases la fibra cel·lular, un cablejat infinitament superior a qualsevol fibra òptica. Les comunicacions, la transferència d’arxius, tot és instantani. El meu pare diu que és l’avanç més increïble que ha viscut durant al seva vida i que això determinarà el futur de la humanitat. Pot ser, jo no hi entenc massa en aquest tema, la veritat es que intento no pensar-hi perquè em sembla depressiu.

El que sí que sé, és que aquesta torre irradia un brunzit que m’és molt molest. Mai he sentit ningú queixar-se’n, segur que tots hi estan tant acostumats que ni ho noten. En canvi a mi em provoca mal de cap.

Excloent-se de la societat, la gent viu pensant en un comú però des de la individualitat. Ningú es preocupa per les desgràcies externes, és millor recloure’s en un mateix, vivint a la xarxa un succedani de la vida real.

Visc en un món atrapat pel progrés, com si fos un formiguer immens. Les tecnologies han avançat en tots els àmbits però la mentalitat humana segueix sent destructiva. No es té en compte el medi ambient, la fauna i la flora són coses totalment secundàries, prescindibles.

A mi no em preocupa massa, això, mentre pugui seguir vivint tranquil·la… Igualment, sola no puc fer res per canviar el món. Els que se’n preocupen viuen amagats o anàrquics, sabent que no poden fer-hi res, davant la magnitud de l’enemic, la pròpia espècie ignorant i altiva.

Els cotxes segueixen escopint pol·lució pels tubs d’escapament i nosaltres, els estúpids humans, ens empassem el fum ben endins i ens ennegrim d’acord amb aquest món que hem creat.

He caminat sense cap pressa i tal com ho tenia calculat arribo a l’institut a les vuit i cinquanta nou minuts. Puc veure com un conjunt de cossos i ombres entra dins l’edifici amb una remor de murmuris i paraules entretallades. Travesso el gran pati, decorat amb bancs, una font i uns quants plataners escampats calculadament.

Un fort cop de vent em fa trontollar i em poso la caputxa de la jaqueta instintivament, abans que les poques fulles que quedaven als arbres em vinguin directes a la cara. El pati està desert, a pesar d’això em sento observada. Em giro de sobte, revisant la meva rereguarda. No hi ha res… Buidor.

Avanço tremolosa pel fred cap a dins de l’institut, on als passadissos no hi ha la calefacció engegada, sortosament a classe sí. Entro per la porta de tercer de batxillerat ‘C’ a les nou en punt. La professora d’història encara no ha arribat.

Les cares dels alumnes se centren sobtadament en mi, com si haguessin vist alguna cosa fora del comú. No, no pot ser, deuen ser imaginacions meves. Continuo i m’assec al meu pupitre, blanc, inert, situat a la part esquerra de l’aula, al costat de la finestra.

Com de costum, adopto la meva posició preferida, amb el colze sobre la taula i la mà dreta aguantant-me el cap mentre contemplo el pati i un tros de carrer, en busca de novetats.

Finalment arriba la professora, amb cinc minuts de retard. Quina ràbia, està cobrant per això, hauria de ser aquí en punt.

—Bon dia —diu amb la veu pastosa. Els alumnes es col·loquen immediatament al seu lloc—. Abans de començar amb la classe, us he de comunicar una mala notícia.

Automàticament tots alcem el cap i li prestem la màxima atenció a una professora, amb la qual, qui més, qui menys, s’adorm a mitja classe. Per la cara de preocupació que posa, ha de ser alguna cosa greu.

—Un company vostre, de l’aula ‘A’, ha estat trobat mort aquest matí.

Un munt de murmuris i xiuxiuejos farceixen l’aula com si algú hagués obert un refresc amb el gas esbravant-se.

—Silenci! —diu, una sola vegada, i tothom tanca la boca— No se’ns permet dir què ha passat, ja que no està confirmat, però la policia especula que és un possible suïcidi —. Els murmuris s’alcen altre cop.

—Qui? —pregunta un noi encuriosit.

La Núria, la professora, li clava els ulls abans de respondre.

—En Mark Llum—contesta seriosament.

Em sembla que sóc l’única persona de l’aula que es queda amb els ulls esbatanats i la boca entreoberta. Els altres assimilen la informació, ho accepten i callen.

—Ben aviat la xarxa n’anirà plena. Jo ja us he dit el que em corresponia, si voleu més informació no us la puc proporcionar —diu secament—. No us hi puc obligar, però no estaria de més que escrivíssiu un correu conjunt per als pares del noi mostrant el vostre condol.

No trigo massa en tancar la boca. Tampoc m’importa gaire, solament és un noi de l’aula del costat, amb el qual no hi tenia cap mena de relació des de fa molt de temps. Quina importància té la seva mort…? El món és ple de gent. Has estat molt valent. Admiro profundament la teva determinació per abandonar un lloc tan deplorable. Si he de ser sincera, més d’una vegada m’ha passat pel cap la idea de “marxar”. No sé si és per què sóc forta, o potser perquè sóc massa dèbil i segueixo aquí.

Com ja ha anunciat, la Núria no ens explica res més. M’he quedat amb les ganes de saber com ho va fer. El perquè el dono per suposat: no ha aguantat més en aquest horrible món.

No veig a ningú parlant, però en canvi puc escoltar xiuxiuejos que es qüestionen el que acaba d’explicar la professora: “Com ha pogut ser?”, “Era un bon estudiant, no en tenia motius.”, “I si no ha estat un suïcidi?”, “És estrany…”, “No em queia bé, però ara em sap greu…”, “Últimament ja no venia a classe…”, “Se’l veia canviat…”, “No… Mark…” .

Veus dins el meu cap? Imaginacions? El meu subconscient? Ara mateix no entenc res.

Finalment s’inicia la classe. Molt tard, per cert.

Es comença a mostrar a través de la pissarra electrònica el temari de l’assignatura mentre la Núria la va explicant amb desgana. Amb aquests professors és tot un plaer venir a l’institut.

La lliçó d’avui tracta sobre l’evolució de les comunicacions. Puc comprovar com ens saltem els missatges de fum i el correu per aus missatgeres i passem directament a l’evolució de la xarxa.

Comencem a prendre els apunts de forma uniforme al teclat virtual que hi ha damunt les nostres taules. És invisible, se’ns activa a tothom alhora des del control central de l’aula. Només ho pot fer el professor que tinguem en aquests moments, funciona per horari i per control de veu. Si un altre professor, per exemple, intenta activar-lo durant qualsevol hora que no correspongui al seu temps d’impartir la classe, és ignorat. Tot això ho té organitzat el director del centre i ho controla junt amb el seu seguici d’informàtics. Si hi hagués qualsevol substitució, ho maneguen ells. El control de l’alumnat i de la xarxa és absolut, o això creuen.

Junt amb el teclat virtual ens apareix una mena de pantalla hologràfica on hi veiem tot el que escrivim. Normalment només tenim accés a aquest software amb les funcions limitades. Quan toca dibuixar ens donen accés al programa de dibuix, per exemple. Que ens volen mostrar alguna cosa per pantalla? Doncs ho fan, el control és seu.

Els arxius que creem s’emmagatzemen al nostre espai de l’aula virtual i si volem hi podem accedir des de casa. Cosa que no faig mai, ja que a casa no toco l’ordinador. Ja el tinc prou a classe com per posar-m’hi una altra vegada quan arribo a casa, prefereixo llegir o entretenir-me amb altres coses. Així sento que el món no em té tant controlada.

Mentre escric els apunts, com tots, em sento una peça més del seu joc, del joc dels poderosos que deuen estar al darrere de tot plegat, dels insensibles que han creat aquesta societat tal com és.

Després del canvi de classe, a les deu, a poc a poc m’adono que començo a veure-hi borrós, els ulls se m’entelen i el cap em roda.

No veig bé l’holograma del meu davant, tinc la sensació que al tema d’avui només hi ha zeros i uns. Sí, això és el que veig. Automàticament deixo de prendre apunts i giro el cap analitzant a la resta, que continuen amb la seva tasca com si res no passés. Que coi em passa?

De cop, tot s’esvaeix, només hi sóc jo, el meu pupitre i els meus apunts. El meu voltant és immaterial, un espai buit i pixelat.

—On sóc?! — crido angoixada.

Quan les coses surten de la lògica i no entenc el que passa, sospito que estic embogint, em sento fora de lloc.

—T’estàvem esperant, benvinguda— ressona una potent veu femenina entre les infinites parets inexistents.

—Qui sou?! —bramo alçant-me.

La cadira surt disparada enrere amb moltíssima potència.

—Ben aviat… Lisa, ben aviat recordaràs…—I la veu s’apaga com quan desendolles la ràdio.

Un brunzit i un soroll d’interferències evita la meva rèplica i de nou em trobo asseguda al meu pupitre, amarada de suor i amb tot d’ulls observant-me, àvids de curiositat.

—Lisa, que no has dormit prou? —em renya el professor de llengua–. Vés a rentar-te la cara, au, em sembla que et convé.

Assenteixo sense fer preguntes. M’aixeco de la cadira fent tentines, recolzant-me al pupitre. Quin mareig… Abandono l’aula amb el cap com un bombo, a punt d’explotar. Què m’acaba de passar? Creuo el passadís, entro al lavabo i em remullo bé la cara. Els meus ulls tornen a coincidir amb els de la noia del mirall, per segona vegada avui. Aquest cop em quedo garratibada. Tinc els ulls blaus!

Parpellejo, miro enrere, em torno a mirar bé al mirall. Són blaus! Un blau molt intens, gairebé elèctric. Això d’avui és una bogeria, ha de ser un somni, sí.

Em torno a rentar la cara, nerviosament. Aquest cop em mullo les orelles i el clatell per despertar-me, dec estar endormiscada i el cap em fa males passades. Però els meus ulls segueixen de color blau. Sempre els havia volgut blaus… Però això no té cap mena de sentit.

He de tornar a classe. Torno a travessar el passadís, parsimoniosament, mirant-me els peus, quan de sobte escolto una veu rogallosa darrere meu.

—Lisa.

—Sí? —dic tot girant-me.

El primer que faig és el contrari del que hauria de fer. Hauria de córrer, de fugir. El meu cap diu “vés-te’n”, les meves cames no responen. Se’m queda la mandíbula tibada, el ulls ben oberts, les cames enganxades al terra.

Se m’acosta una mena d’ens, com un espectre nebuliforme, grotesc, un monstre potencialment indescriptible, amb forma humana i cabell llarg, que sura per l’aire del passadís.

—Torna amb nosaltres… —pronuncia al meu davant.

No aconsegueixo ni tant sols balbucejar cap mot. L’espectre em travessa i s’esvaeix passadís enllà. Tinc molt fred. Tremolo de cap a peus i quan finalment em respon el cos, caic de genolls.

M’arrossego i acabo recolzada a la paret, esbufegant i amb els pensaments bloquejats.

Tot això que m’està passant, no simplement s’escapa de la meva lògica, sinó que ho fa de tota lògica existent. Resto en aquesta posició, immòbil.

No sé quants minuts han transcorregut quan escolto uns tacons ressonar per les parets, algú avança amb pas ferm cap a la meva direcció. Em costa, però faig l’esforç de girar el cap per mirar. És la professora d’història, que se m’acosta tot esbroncant-me. Deu estar pels passadissos ara que no té cap classe.

—Què hi fas aquí a terra? No veus que és brut? Au, cap a classe! —diu de lluny, quan és més a prop s’adona que alguna cosa no va bé—.Què et passa? –diu ara amb un to més preocupat tot ajupint-se al meu costat.

—M’he marejat.—responc amb veu rogallosa.

Una negror insòlita m’ennuvola els pensaments una mica més, fins que tot és fosc i ja no veig ni la professora ni el passadís.

Sona una potent botzina que em desperta de cop. Descobreixo que sóc a classe i m’havia quedat adormida. Això no té ni cap ni peus, era massa real. Observo el meu voltant amb el meu escàner visual, els altres comencen a apagar les màquines i agafen els entrepans de les motxilles, és l’hora d’esbarjo. Sembla que ningú s’ha fixat en la meva capcinada, no és gens normal. Quan algú s’adorm a classe els altres se’n riuen i en fan burla fins que el mestre en qüestió el desperta. Preferiria pensar que ha estat un malson.

Un cop a fora, m’assec al banc més apartat de tots. M’empasso l’entrepà a petites i calculades mossegades, optimitzant la ració de temps i menjar perquè em duri la major part de la mitja hora, immersa en els meus pensaments, intentant comprendre què acaba de passar. Potser hauria de fer-li la pregunta adequada a la professora.

Al pati ningú juga. Les pilotes han passat de moda, ja no interessen. Si algun noi dugués la pilota de futbol o de bàsquet seria tractat com una anomalia retrògrada. Se li faria el buit i se li recordaria que vivim en un món on el progrés avança constantment. Els esports que requereixen esforç físic han passat a la història.

El màxim moviment que puc veure pel pati són alguns alumnes que caminen mentre miren els seus aparells mòbils.

Ja gairebé m’he acabat el menjar. Faig l’última mossegada i tanco els ulls mentre m’empasso el bocí final. Encara em balla una mica el cap.

Quan els obro novament no sé si estic al·lucinant altre cop. Al meu costat hi ha una noia amb la mà allargada cap a la meva espatlla. Quan les nostres mirades coincideixen, l’enretira sense haver arribat a tocar-me.

Segueixo al pati, tot sembla al seu lloc.

És una noia força maca de cabell castany fosc, duu una cua, faccions llises, uns grans ulls verds i arracades platejades. Anem a la mateixa classe, però no parlem des de fa bastant de temps. Mesos.

Es diu Alícia i em pregunto què voldrà. No li dic res, m’espero, observo i analitzo. Està nerviosa, no sap per on començar. La fito intensament, buscant la resposta, però abans que ho pugui deduir, ella obre la boca, mira enrere, cohibida, fregant-se el braç esquerre amb la mà dreta.

—Hmm… Lisa, he estat parlant amb l‘Èrica i la Clàudia i… bé, hem pensat que ja que fa molt que no surts amb ningú… —l’observo atònita— ens agradaria que vinguessis amb nosaltres aquesta nit a la Desig, què me’n dius?

Respira alleujada com si s’hagués tret un enorme pes del damunt. Què representa això? Una broma? A mitjans del curs passat van decidir deixar-me de banda.

He tingut amigues, anàvem les quatre juntes a tot arreu. Fins que em vaig trobar amb el meu primer i únic noi. Es deia Mark, Mark Llum.

T’has quedat amb ganes de més?

Segueix amb el segon capítol

Et pots descarregar la Promo completament gratis, clica en aquest enllaç.