Capítol 3 : Foscor

3- Foscor

 

La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un telèfon, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tant ximple… O més aviat, els que la miren s’han tornat beneits.

Actualment els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol, en servidors de grans empreses. La gent de Crisòl, té per obligació les seves dades guardades als servidors de l’enorme torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, la majoria ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba just aquest mètode tant tirànic. Lluiten pel drets de lliure informació, en contra d’aquesta llei, encara conserven antics discs durs i gràcies a màquines ja en desús i desactualitzades, s’intercanvien dades clandestinament, en locals amagats. Mentre no els enxampin, és clar. Aquesta gent va ben buscada per les autoritats, més que no pas els assassins o els lladres.

Per mi la xarxa global és un núvol d’informació confosa. Conec bé la xarxa local de l’institut, les seves parts més sòlides i els seus punts febles. En dies d’avorriment m’he entretingut a trastejar i provar coses, m’agrada veure fins on puc arribar. En canvi, a Internet, al gran mar en xarxa, m’hi perdo amb facilitat. Deixo de comprendre el món tal com és, un cop hi entro, veig les coses des d’una perspectiva de complicat enteniment i no sé fins a quin punt és bo això.

No sé per on començar. Quin obro primer? Em disposo a clicar un aleatori quan salta un nou so. «Nou correu per a Lisa». Informa el trasto amb la mateixa veu monòtona.

—Obre’l. –ordeno.

I així ho fa.

<Correu de €¬#~3@|K IlUw>

“Hola Lisa. M’alegro molt de poder entrar en contacte amb tu finalment. Temia que mai accedissis a la xarxa. Per sort no ha estat així i ara m’estàs llegint.

Abans de parlar amb tu per primera vegada ja t’observava de prop. Em fascinava la teva passivitat, la teva manera d’entendre la vida, i la teva facilitat per resoldre situacions. Per contra, tu no et fixaves mai en mi, em va costar captar la teva atenció. Però una vegada em vas fer cas, vas acceptar sortir amb mi, sense molta convicció, però segura de fer el correcte, pel motiu que fos. Érem una parella unitària, que no pas unida. Tu mai vas despullar el teu interior, sempre tant reservada, però el teu cap bull sense cessar, pensaments amunt i avall, reflexions, tesis… Et conec més del que creus.

El nostre primer petó va ser molt especial per a mi… En canvi tu no vas mostrar cap sentiment…

Un pessigolleig em va recórrer el cos i quan vaig apartar els llavis, una petita descàrrega elèctrica em va fer al·lucinar. No et va agradar? No, ja sé que no. Vas restar impassible davant l’amor. Vas jugar amb mi com jugues amb l’entorn; però no et guardo rancor.

Vaig pensar que era cosa meva, que simplement em sentia atret pel teu físic i m’havia creat una imatge irreal de tu. Quan vas decidir deixar-me em vaig sentir esquifit, dèbil i sense forces per continuar vivint. Fins ara he «viscut» arrossegant-me com un llimac per aquest món fastigós, fins que vaig endinsar-me a la xarxa.

Estic en un procés increïble, el primer pas per a la nova evolució de la humanitat. No em creus, oi?

Lisa, la xarxa és increïble, més que tu.”

Resto perplexa davant la pantalla amb els ulls oberts com dues taronges, tractant d’assimilar cada mot que acabo de llegir. Se’m fa difícil comprendre la naturalesa d’aquest correu. La meva ment acostuma a pensar, deduir i entendre cada situació en pocs segons, però ara mateix la noto pastosa i lenta, com si alguna substància espessa m’estigués contaminant els pensaments. Comprovo la data i l’hora d’enviament, és d’ara mateix. Rellegeixo el correu un parell de vegades, fins que n’he tingut prou. De la perplexitat passo a la confusió i de la confusió cap a una imperiosa necessitat de desxifrar-lo. Però enlloc d’això decideixo una cosa molt millor. Preguntaré directament, respondré.

—Ordinador, crea una resposta al correu.—li mano.

Davant meu s’obre un full virtual en blanc, els dits em tremolen sobre el teclat, però al cap d’uns segons ja he escrit la rèplica.

“La única persona que podria haver escrit això, és morta. Potser no hauria ni de contestar aquest correu. Digues qui ets i què vols.”

És un missatge molt escuat, però concís. Suficient. L’envio i immediatament rebo la contestació. Però com és possible?! La persona de l’altra banda no tant no sols ha tingut temps de llegir la meva resposta, sinó que, a més, és impossible que m’hagi respost amb tal paràgraf.

“La persona que creus morta, en realitat és viva, més viva i feliç que mai. Ha aconseguit complir la meitat d’un somni, l’altra meitat només depèn de tu.

Quan vius en una societat tan podrida a vegades has de prendre decisions radicals. Cal un gran canvi per redreçar-ho tot i això és impossible que succeeixi amb el conformisme de la gent. Per això he fet el que crec necessari. Vull que siguis aquí amb mi, tu ets especial i ja sé per què. He passat els últims mesos esprement-me el cap per trobar la resposta i ara la tinc a tocar, només cal que vinguis.  Lisa, t’espero, sóc aquell que t’ensenyarà la llum.”

Mark… Mark ets tu? Aquest matí… Han anunciat la teva mort. Ho ha dit la professora, però ho he de comprovar. Aparto de la meva vista els correus, i indago per la xarxa informació sobre “Mort Mark Llum, suïcidi”. Immediatament el navegador m’informa. “0 resultats per aquesta cerca. Comprovi que ho ha escrit correctament.” Posteriorment, ho intento amb menys paraules clau, com “Mark Llum” o “Suïcidi noi batxillerat”. Estranyament, quan busco pel seu nom, no apareix absolutament res. En canvi a través de les altres paraules puc trobar milers de webs, obro les primeres, però cap d’elles tracta el tema que busco.

Farta, abandono la idea de seguir buscant. La professora ha dit aquest matí que la xarxa n’aniria plena d’aquest succés. Ha mentit? Per què hauria de mentir una professora als seus alumnes sobre un tema tant delicat?

Opto per seguir conversant amb aquest suposat Mark, necessito comprendre la situació.

“Demostra’m que ets viu, envia’m una fotografia teva, o simplement deixa’t veure per l’institut. I explica’m aleshores, per què corre la certesa de la teva mort.”

L’envio sense dilació. I la resposta arriba immediatament.

“No és possible fer fotografies al lloc on sóc, de la mateixa manera que no puc venir a l’institut. Però aquestes coses que em demanes, són banals i no les necessito. Lisa, imagina’t un lloc on hi podem existir eternament, un lloc sense fronteres, ni divisions. Un lloc lliure de l’economia, de política, lliure de pobresa i de tortura. Ningú pot mentir aquí, perquè la veritat s’albira en cada porció d’espai-temps. No existeix la violència ni la degeneració material de l’entorn. Els pensaments flueixen lliurement sense ser retinguts per cap llei o dictador, aquí tots som iguals. No t’agradaria viure en un món així?

Ara possiblement no podràs comprendre tot això que t’intento explicar. Però poso les meves esperances en el fet que seràs capaç de fer-ho, amb una mica més de temps. Mentrestant, un nou món m’aguaita perquè el descobreixi. I així ho faré. Fins aviat, Lisa.”

Llegeixo un parell de vegades la seva explicació. Té raó, no puc comprendre-ho.

M’alço de la cadira, mig indignada i enfadada amb el món. Sortiré a fer un volt, serà millor que prengui l’aire. Apago l’aparell, agafo la jaqueta negra de polièster i em poso la caputxa al moment en què tanco la porta al meu darrere.

Camino pràcticament sense rumb, abstreta.

Al planeta Terra no existeix cap lloc com el que descriu. És un disbarat, una fal·làcia, una utopia de mil filòsofs. Perquè arribés a existir una societat d’aquest nivell, els humans encara hauríem d’evolucionar molt.

El respecte no existeix, és només formalitat. El lliure pensament és únicament una forma de parlar. Pensar i dir, no és el mateix. Les fronteres són constants i complicades de fer caure. Un lloc en el qual l’economia no importa? Això… És simplement impossible. Com pot es regir una societat sense comerç, sense intercanvi? No té cap sentit. I encara més, sense cap persona al capdavant de les altres? Com es pot concebre una societat així, partint de la base que no tothom és igual i que no tothom té les mateixes aptituds, ja que tots som únics i diferents, millors i pitjors, és qüestió de perspectiva. Que si m’agradaria viure en un lloc així? Sona genial, tan genial que no existeix, per tant, no, no m’agradaria.

Sense adonar-me’n he arribat a una plaça. No pas desconeguda, hi havia vingut de petita amb els pares en sortir de l’escola. Encara hi ha els mateixos gronxadors, vells i atrotinats, el mateix tobogan rovellat i els mateixos bancs de fusta, actualment, mig podrida. M’aturo a l’entrada, pensant que el món degenera i no ens preocupem de restaurar-lo. Les parets grises del voltant hi tenen pintades i grafits. Hi puc llegir coses com “Aquesta no és la realitat que anheles” o “La xarxa t’espera”.

La plaça és buida. Instintivament, m’acosto sense cap pressa cap als gronxadors. N’agafo un amb les dues mans i l’alço fins a tenir-lo gairebé a la cara. És de cuir, ple de forats i de trossos arrencats. Faig dues passes enrere i el llanço amb tota la meva força cap endavant. S’aixeca molt amunt i després la cadena que el sustenta comença a giravoltar amb velocitat al voltant de la barra de ferro d’on penja. La cadena fa soroll, però comença a ser fosc i l’ambient gèlid amorteix el so. El gronxador acaba penjant a pocs centímetres de la barra. I sense pensar en què faig i què deixo de fer, m’assec al gronxador del costat, amb la mirada perduda al terra.

Mark, que has fet? Per què m’envies aquests correus? Per què a mi? És una broma molt pesada, no m’agrada. Transcorren els minuts i cada vegada és més fosc. Amago les mans a dins de la jaqueta, se m’estaven glaçant i no me n’adonava.

Un lloc perfecte… La idea, és bona… Però com…? Li responc el correu? La curiositat em mata.

Potser hauria d’oblidar-ho. Oblidar aquest tema i seguir amb la meva vida. Esborrar els correus i no tornar a tocar l’ordinador mai més.

Aquesta nit aniré a la Desig i intentaré passar-ho el millor possible. Sospito que aquelles tres en porten alguna de cap… Però i si l’Alicia ha estat sincera? Tinc clar que hi vull anar, però dubto que sigui la millor idea. Porto molts dies tancada en mode ermità a la meva bombolla de seguretat personal. De casa al col·legi i del col·legi a casa, sóc una filla exemplar.

Però avui compleixo divuit anys i me’n penediré si no ho celebro d’alguna manera.

Just en el moment que em plantejo gronxar-me, dues ombres s’interposen en les meves pretensions. Alço la mirada sense treure’m la caputxa, els fanals ja s’han encès, emeten una tènue llum groguenca. Al meu davant hi tinc dos paios desconeguts, un cepat i l’altre més aviat baixet, no són especialment guapos de cara, ans el contrari. El més gros té un pírcing de dues boles negres al llavi, els ulls petits i el cap rapat amb el cabell començant a créixer, nas gros i mirada de tenir el cervell més buit que una nou. Al contrari que el cervell, té el cos musculat i porta una samarreta de tirants blancs. A ple hivern! No té diners per a roba o què? Al braç dret hi té gravat un tatuatge, però la foscor m’impedeix veure bé de què es tracta. L’altre paio és esquifit, però té les mateixes pintes que el gros. Pantalons llargs de xandall, samarreta de tirants blava, calçat esportiu i dues arracades daurades a cada orella, unes orelles grans i desproporcionades, com un elefant. Amb prou feines han transcorregut dos segons des que els hi he clavat la mirada.

—Eh, mossa! –crida el grandot– No tindràs pas un cigarret per aquí? Necessito combustible pels pulmons. –brama mig rient.

Jo l’observo, impassible, per sota la caputxa. És que potser tinc pinta de fumadora? Sola en un gronxador i sense cap cigarret a la boca. Aquest paio és imbècil.

—Ei, dóna-li un canutet al meu company i ens n’anirem. —m’ordena l’esquifit.

—Foteu el camp, no tinc cigarretes. —etzibo.

El gros es mira al seu company amb desaprovació.

—Vas de dura, nena? —diu en to burleta.

Em busca els ulls i els troba. Li mantinc la mirada sense problemes, fins que es posa la mà a la butxaca i se’m desvia instintivament. En un moment ha tret una navalla d’un pam i l’apunta cap a mi.

—A veure si ara encara ets tant dura. Ja no vull un cigarret, dóna’m tot el que portis a sobre o t’obro en canal.

Les coses s’han posat complicades de cop i volta. No puc evitar enretirar-me una mica, aquest fill de puta imposa amb això a la mà.

—Era fàcil, li donaves un cigarret i marxàvem, t’ho he dit. —es lamenta el petit, obrint-se de braços.

—Us he dit que no en tinc, no fumo! —exclamo, intentant mantenir la calma.

—Ara és tard per donar excuses. Si no dus res al damunt, treu-te la roba. –diu el gros acostant la navalla a mi.

Què coi s’ha cregut… No és ningú!

—Deus tenir una vida molt desgraciada. —li dic directament.

S’atura un moment, atònit. Estic convençuda que mai ningú li ha parlat d’aquesta manera.

—Què has dit?! —brama.

—Has de tenir una vida molt desgraciada per anar pel carrer amenaçant a noies amb una navalla.—repeteixo.

Els colors li pugen a la cara, del fred que fa, sembla que surti vapor del seu cos, per la suor que li comença a relliscar front avall. De cop i volta em posa la navalla al coll. He estat a punt de caure del gronxador cap enrere, però m’he sostingut amb les dues mans amb el repic de les cadenes. El fred de la fulla em frega la gola i la caròtida. Potser seria millor deixar-me caure.

—Ets púrria. La xusma com tu no mereix viure en aquesta societat. Ja no hi ha lloc per a macarres sense estudis ni ocupació. Feu nosa. —m’esplaio.

Merda, hauria de deixar de parlar, la cosa va de debò i jo insisteixo a provocar-lo, no tinc mesura!

El macarra fa més força amb la navalla, podria rajar sang en qualsevol moment.

—Així que jo sóc púrria i no puc existir en aquesta societat? Tant idealitzada la tens perquè no hi pugui cabre gent com nosaltres? —raona amb la mandíbula tibada.

Em sorprèn que sigui capaç d’argumentar.

—No. La societat ja no és res, està podrida, potser sempre ho ha estat, però això es per culpa de gent com vosaltres, que no aporta cap benefici…

La navalla s’ha clavat lleugerament. La sang brolla lentament deixant un fil de líquid vermell que regalima avall. Calla Lisa, calla.

Podria deixar-me caure i mentre ho faig clavar-li una puntada de peu al canell per tirar-li la navalla. La idea seria bona si sabés que funcionarà, no ho puc saber si no ho provo i no estic gens acostumada a actuar sense premeditació. Potser abans que jo caigui a terra, m’engrapa pel coll. Potser caic, però no li puc tirar perquè l’agafa molt fort. Potser me la clava abans de poder fer res. Les possibilitats són moltes i les probabilitats no juguen al meu favor.

—Nena, comença per treure’t aquesta jaqueta si no vols morir. —diu l’altre.

—De ganes no me’n falten. —pronuncia el gros. —Descosir aquest coll i després clavar-te-la fins al fons. I no em refereixo a la navalla. —amenaça groller.

—Guarda això, que encara prendràs mal… —mussito, conscient del perill.

Obedient, enretira la navalla. De debò? No, ha de ser una trampa, massa fàcil.

—Així que si no estic integrat a la societat, no mereixo viure. —diu mirant-me fixament, amb ràbia.

—No he dit exactament això… —argumento. —No pots exigir res a algú sense oferir res a canvi, és estúpid i immoral. Ningú hauria de creure’s per damunt dels altres.

Semblava que el paio s’havia calmat, però la vermellor de la seva cara augmenta per moments, estic segura que s’ho pren com una cosa completament personal. I això es dolent. Molt dolent.

Abans que pugui deixar-me caure, el desgraciat allarga el braç amb el qual empunya l’arma cap endavant, noto una punxada molt forta a prop del cor. Caic d’esquena a terra sense poder fer res per aturar l’atac.

—Merda! Fotem el camp d’aquí! —escolto que brama el seu company. —Se t’envà la flapa!

—Espera. —diu més calmat, el gros quan s’abalança sobre meu i mirant-me als ulls, m’arrenca l’arma del pit.

Tinc la respiració entretallada i un regust de sang a la boca. No pot acabar així. Avui no!

L’assassí se’n va a grans gambades. En el moment que m’ha tret l’arma he pogut identificar la naturalesa del seu tatuatge, era una mena de cable, com els d’internet. El gronxador es balanceja lentament amb l’ajuda del vent i quedo boca amunt, mirant el borrós cel gris.

Em giro i intento reptar pel gèlid terra, provant d’arribar a un banc que hi ha més enllà. Però em temo que no hi arribaré. Aguantant-me la ferida amb la mà dreta no aconsegueixo evitar que la sang llisqui entre els dits i impregni el terra de roig. Esbufego sense parar, escupo sang i en pocs segons la vista em comença a fallar. Deixo un rastre de líquid vermell darrere meu, que brolla del pit sense aturador. M’ha perforat un pulmó… S’ha acabat, moriré en aquest lloc tant trist i fred, sense haver fet res a la vida que valgués la pena…

El dia del meu aniversari. Magnífic regal… No puc mantenir la consciencia més segons. El bassal de sang es va eixamplant i ja no em puc moure…

Foscor.

—Lisa! Has vingut! —exclama una veu de cop i volta. —Pensava que trigaries més en adonar-te del que et convé.

Em sento estranya. De cop i volta no em fa mal enlloc. He… He mort? El cas és que em sento lleugera com una ploma.

—Au, alça la mirada, aquest lloc és tot nostre, només cal que m’escoltis atentament. –I sí, aixeco la mirada, atònita. És ell. En Mark Llum, radiant. –T’he trobat a faltar, ho saps? —M’allarga la mà amb un somriure d’orella a orella. —Aixeca’t, t’he d’explicar moltes coses.

Si encara en vols més, pots llegir el quart!