La tecnologia ha avançat a pas de gegant en pocs anys. Regits pel màrqueting i l’avidesa de les empreses, més que per la demanda real. Els diners mouen el món, com sempre, però cada vegada amb més desvergonyiment i per davant de les persones. El mateix passa amb les màquines. Abans un comunicador, per exemple, era una eina útil, però no indispensable. Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple… O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits.
Actualment, els ordinadors no inclouen disc dur. La informació s’emmagatzema sempre al núvol. Els crisolencs i crisolenques, tenim per obligació les nostres dades guardades als servidors de l’enorme Torre de comunicacions. El titular paga un tant mensual segons les dades acumulades, pràcticament tothom ho accepta sense queixes, però evidentment hi ha gent que no troba just aquest mètode tirànic. Lluiten pel dret de lliure informació i, en contra d’aquesta llei, encara conserven antics discs durs i gràcies a màquines ja en desús i desactualitzades, s’intercanvien dades clandestinament, en locals amagats. Mentre no els enxampin, és clar. Aquesta gent va ben buscada per les autoritats, més que no pas els assassins o els lladres.
Per mi, la xarxa global és un núvol d’informació confosa. Conec bé la xarxa local de l’institut, les seves parts més sòlides i els seus punts febles. En dies d’avorriment m’he entretingut a trastejar i provar coses, m’agrada veure fins on puc arribar. En canvi, al gran mar en xarxa, m’hi perdo amb facilitat. Deixo de comprendre el món tal com és, un cop hi entro, veig les coses des d’una perspectiva de complicat enteniment i no sé fins a quin punt això és bo.
No sé per on començar. Quin obro primer? Em disposo a clicar un aleatori quan salta un nou so. «Nou correu per a Lisa». Informa el trasto amb la mateixa veu monòtona.
—Obre’l —ordeno.
I així ho fa.
<Correu de €¬#~3@|K IlUw>
“Lisa, esperava el moment que accedissis a la xarxa. Em satisfà poder-te contactar.
Sempre m’havia fascinat la teva passivitat combinada amb aquesta facilitat que tens per resoldre situacions. Mai et fixaves en mi, sempre a la teva… I em va costar fer el pas, no et pensis que va ser bufar i fer ampolles.
Tant d’observar com tu observes el món, va fer que m’enamorés. Em vaig declarar i, possiblement ni tu sabies el perquè, però vas acceptar de sortir junts. Sense convicció, però sempre analitzant, convençuda que feies el correcte, però que no seria per gaire temps, no?
No vas despullar mai el teu interior i érem una parella unitària, que no pas unida… Sempre tan reservada, amb el cap bullint sense cessar.
En aquell primer petó, tan essencial, tan especial per a mi… Tan irrellevant per a tu. No vas mostrar cap sentiment. Des dels llavis, un pessigolleig que em va recordar a una descàrrega elèctrica, em va estremir.
Vas jugar amb mi com quan jugues amb el teu entorn, comprovant i veient a veure què passa. Impassible davant l’amor, però no et guardo rancor.
Creia que era cosa meva, que m’havia fent una imatge irreal de tu, que et tenia per damunt de la realitat… I quan em vas deixar, em vaig sentir dèbil i esquifit, sense forces per continuar vivint. Una mentida de poc temps, que se’m va fer etern, molt més llarg del que crec recordar.
No volia seguir lliscant per aquest món com un llimac llefiscós, Lisa, a La xarxa tot és ample, magnificent, esplendorós.
Estic en un procés increïble, el primer pas per a la nova evolució de la humanitat. No em creus, oi?
Lisa, la xarxa és increïble, més que tu.”
Resto perplexa davant la pantalla amb els ulls esbatanats, tractant d’assimilar cada mot que acabo de llegir. Se’m fa difícil comprendre la naturalesa d’aquest correu. La meva ment acostuma a pensar, deduir i entendre cada situació en pocs segons, però ara mateix la noto pastosa i lenta, com si alguna substància espessa m’estigués contaminant els pensaments. Comprovo la data i l’hora d’enviament, és d’ara mateix. Rellegeixo el correu un parell de vegades, fins que n’he tingut prou. De la perplexitat passo a la confusió i, de la confusió, cap a una imperiosa necessitat de desxifrar-lo. Però, enlloc d’això, decideixo quelcom millor. Preguntaré directament, respondré.
—Ordinador, crea una resposta al correu —li mano.
Davant meu s’obre un full virtual en blanc, els dits em tremolen sobre el teclat, però al cap d’uns segons ja he escrit la rèplica.
“L’única persona que podria haver escrit això, és morta. Potser no hauria ni de contestar aquest correu. Digues qui ets i què vols.”
És un missatge molt escuat, però concís. Suficient. L’envio i immediatament rebo la contestació. Però com és possible?! La persona de l’altra banda no tant sols no ha tingut temps de llegir la meva resposta, sinó que, a més, és impossible que m’hagi respost amb tal paràgraf.
“La persona que creus morta, en realitat és viva, més viva que mai. Ha aconseguit complir la meitat d’un somni, l’altra meitat només depèn de tu.
Quan vius en una societat tan podrida a vegades has de prendre decisions radicals. Cal un gran canvi per redreçar-ho tot i això és impossible que succeeixi amb el conformisme de la gent. Per això he fet el que crec necessari. Vull que siguis aquí amb mi, tu ets especial i ja sé per què. He passat mesos esprement-me el cap per trobar la resposta i ara la tinc a tocar, només cal que vinguis. Lisa, t’espero: faré que vegis la llum.”
Mark… Mark ets tu? Aquest matí… Han anunciat la teva mort. Ho ha dit la professora, però ho he de comprovar, no pot ser. Aparto de la vista els correus i indago per la xarxa informació sobre “mort Mark Llum, suïcidi”. Immediatament el navegador m’informa. “0 resultats per aquesta cerca. Comprovi que ho ha escrit correctament.” Posteriorment, ho intento amb menys paraules clau, com “Mark Llum” o “Suïcidi noi batxillerat”. Estranyament, quan busco pel seu nom, no apareix absolutament res. En canvi a través de les altres paraules puc trobar milers de webs, obro les primeres, però cap tracta el tema que busco.
Farta, abandono la idea de seguir buscant. La professora ha dit aquest matí que La xarxa n’aniria plena, d’aquest succés. Ha mentit? Per què hauria de mentir una professora als seus alumnes sobre un tema tan delicat?
Opto per seguir conversant amb aquest suposat Mark, necessito comprendre la situació.
“Demostra’m que ets viu, envia’m una fotografia teva, o simplement deixa’t veure per l’institut. I explica’m, aleshores, per què corre la certesa de la teva mort.”
L’envio sense dilació. I la resposta arriba immediatament.
“No és possible fer fotografies al lloc on em trobo, de la mateixa manera que no puc venir a l’institut. Però aquestes coses que em demanes són banals i no les necessito. Lisa, imagina’t un lloc on podem existir eternament, un lloc sense fronteres ni divisions. Un lloc lliure de l’economia, de política, lliure de pobresa i de tortura. Ningú pot mentir aquí, perquè la veritat s’albira en cada porció d’espai-temps. No existeix la violència ni la degeneració material de l’entorn. Els pensaments flueixen lliurement sense ser retinguts per cap llei o dictador, aquí tots som iguals. No t’agradaria viure en un món així?
Ara possiblement no podràs comprendre tot això que t’intento explicar. Però poso les meves esperances en el fet que seràs capaç de fer-ho, amb una mica més de temps. Mentrestant, un nou món m’aguaita perquè el descobreixi. I així ho faré. Fins aviat, Lisa.”
Llegeixo un parell de vegades la seva explicació. Té raó, no puc comprendre-ho.
M’alço de la cadira, mig indignada i enfadada amb el món. Sortiré a fer un volt, serà millor que prengui l’aire. Apago l’aparell, agafo la jaqueta negra de polièster i em poso la caputxa al moment que tanco la porta al meu darrere.
Camino pràcticament sense rumb, abstreta.
Al planeta Terra no existeix cap lloc com el que descriu. És un disbarat, una fal·làcia, una utopia de mil filòsofs. Perquè arribés a existir una societat d’aquest nivell, els humans encara hauríem d’evolucionar molt.
El respecte no existeix, és només formalitat. El lliure pensament és únicament una forma de parlar. Pensar i dir, no és el mateix. Les fronteres són constants i complicades de fer caure. Un lloc en el qual l’economia no importa? Això… És simplement impossible. Com pot es regir una societat sense comerç, sense intercanvi? No té cap sentit. I encara més, sense cap persona al capdavant de les altres? Com es pot concebre una societat així, partint de la base que no tothom és igual i que no tothom té les mateixes aptituds, ja que tots som únics i diferents, millors i pitjors, és qüestió de perspectiva. Que si m’agradaria viure en un lloc així? Sona genial, tan genial que no existeix, per tant, no, no m’agradaria.
Sense adonar-me’n he arribat a una plaça. No pas desconeguda, hi havia vingut de petita amb els pares en sortir de l’escola. Encara hi ha els mateixos gronxadors, vells i atrotinats, el mateix tobogan rovellat i els mateixos bancs de fusta, actualment, mig podrida. M’aturo a l’entrada, pensant que el món degenera i no ens preocupem de restaurar-lo. Les parets grises del voltant hi tenen pintades i grafits. Hi puc llegir frases com “Aquesta no és la realitat que anheles” o “La xarxa t’espera”.
La plaça és buida. Instintivament, m’acosto sense cap pressa cap als gronxadors, n’agafo un amb les dues mans i l’alço fins a tenir-lo gairebé a la cara. És de cuir, ple de forats i de trossos arrencats. Faig dues passes enrere i el llanço amb tota la meva força cap endavant. S’aixeca molt amunt i després la cadena que el sustenta comença a giravoltar amb velocitat al voltant de la barra de ferro d’on penja. La cadena fa soroll, però comença a ser fosc i l’ambient gèlid amorteix el so. Acaba penjant a pocs centímetres de la barra. I sense pensar què faig i què deixo de fer, m’assec al gronxador del costat, amb la mirada perduda al terra.
Mark, què has fet? Per què m’envies aquests correus? Per què a mi? És una broma molt pesada, no m’agrada. Transcorren els minuts i cada vegada és més fosc. Amago les mans a dins de la jaqueta, se m’estaven glaçant i no me n’adonava.
Un lloc perfecte… La idea és bona… Però com…? Li responc? La curiositat em mata.
Potser hauria d’oblidar-ho. Oblidar aquest tema i seguir amb la meva vida. Esborrar els correus i no tornar a tocar l’ordinador mai més.
Aquesta nit aniré a la Desig i intentaré passar-ho el millor possible. Sospito que aquelles tres en porten alguna de cap… Però i si l’Alícia ha estat sincera? Tinc clar que hi vull anar, però dubto que sigui la millor idea. Porto molts dies tancada com un ermità a la meva bombolla de seguretat personal. De casa al col·legi i del col·legi a casa, sent una filla exemplar.
Però avui compleixo divuit anys i me’n penediré, si no ho celebro d’alguna manera.
Just en el moment que em plantejo gronxar-me, dues ombres s’interposen en les meves pretensions. Alço la mirada sense treure’m la caputxa, els fanals ja s’han encès, emeten una tènue llum groguenca. Al meu davant hi tinc dos paios desconeguts, un cepat i l’altre més aviat baixet, no són especialment guapos, ans al contrari. El més gros té un pírcing de dues boles negres al llavi, els ulls petits i el cap rapat amb el cabell començant a créixer, nas gros i mirada de tenir el cervell més buit que una nou. Duu una samarreta de tirants blanca. Si gairebé és hivern! No té diners per a roba o què? Al braç dret hi té gravat un tatuatge, però la foscor m’impedeix veure bé de què es tracta. L’altre paio és esquifit, però té les mateixes pintes que el gros. Pantalons llargs de xandall, samarreta de tirants blava, calçat esportiu i dues arracades daurades a cada orella, unes orelles grans i desproporcionades, com un elefant. Amb prou feines han transcorregut dos segons des que els hi he clavat la mirada.
—Ei, mossa! —crida el cepat— No tindràs pas un cigarret, per aquí? Necessito combustible pels pulmons —brama mig rient.
L’observo impassible des de sota la caputxa. És que potser tinc pinta de fumadora? Sola en un gronxador i sense cap cigar a la boca. Aquest paio és imbècil.
—Ei, dona-li un canutet al meu company i ens n’anirem —m’ordena l’esquifit.
—Foteu el camp, no tinc res —etzibo.
El gros es mira el seu company amb desaprovació.
—Vas de dura, nena? —fa en to burleta.
Em busca els ulls i els troba. Li mantinc la mirada sense problemes, fins que es posa la mà a la butxaca i se’m desvia instintivament. En un moment ha tret una navalla d’un pam i l’apunta cap a mi.
—A veure si ara encara ets tan dura. Ja no vull un cigarret, dona’m tot el que portis a sobre o t’escorxo en canal.
La situació s’ha complicat de cop i volta. No puc evitar enretirar-me una mica, aquest malparit imposa, amb això a la mà.
—Era fàcil, li donaves un piti i marxàvem, t’ho he dit —es lamenta el petit, obrint-se de braços.
—Us he dit que no en tinc, no fumo! —exclamo, intentant mantenir la calma.
—Ara és tard per donar excuses. Si no dus res al damunt, treu-te la roba —ordena el gros acostant-me la navalla.
Què coi s’ha cregut… No és ningú!
—Deus tenir una vida molt desgraciada —propugno, com si l’escopís directament.
S’atura un moment, atònit. Estic convençuda que mai ningú li ha parlat d’aquesta manera.
—Què has dit?! —brama.
—Has de tenir una vida molt desgraciada per anar pel carrer amenaçant a noies amb una navalla —repeteixo.
Els colors li pugen a la cara, del fred que fa, sembla que surti vapor del seu cos, per la suor que li comença a relliscar front avall. De cop i volta, en un moviment exageradament ràpid em posa la navalla al coll. He estat a punt de caure del gronxador cap enrere, però m’he sostingut amb les dues mans amb el repic de les cadenes. El fred de la fulla em frega la gola i la caròtida. Potser seria millor deixar-me caure.
—Ets púrria. La xusma com tu no mereix viure en aquesta societat. Ja no hi ha lloc per a dropos sense estudis ni ocupació. Feu nosa —m’esplaio.
Merda, hauria de deixar de parlar, va de debò i insisteixo a provocar-lo, no tinc mesura!
El tarat fa més força amb la navalla, podria rajar sang en qualsevol moment.
—Així que jo soc púrria i no puc existir en aquesta societat? Tan idealitzada la tens per què no hi pugui cabre gent com nosaltres? —qüestiona amb la mandíbula tibada.
Em sorprèn que sigui capaç d’argumentar. Molt.
—No. La societat ja no és res, està podrida, potser sempre ho ha estat, però això és per culpa de gent com vosaltres, que no aporta cap benefici…
La navalla s’ha clavat lleugerament. Se m’escapa un esgarip. La sang brolla lentament deixant un fil de líquid vermell que regalima avall. Calla Lisa, calla.
Podria deixar-me caure i mentre ho faig clavar-li una puntada de peu al canell per tirar-li la navalla. La idea seria bona si sabés que funcionarà, no ho puc saber si no ho provo i no estic gens acostumada a actuar sense premeditació. Potser abans que caigui a terra, m’engrapa pel coll. Potser caic, però no li puc tirar perquè l’agafa molt fort. Potser em punxa abans de poder fer res. Les possibilitats són moltes i les probabilitats no juguen al meu favor.
—Nena, comença per treure’t aquesta jaqueta si no vols morir —diu l’altre.
—De ganes no me’n falten —pronuncia el gros—. Descosir aquest coll i després clavar-te-la fins al fons. I no em refereixo a la navalla —amenaça, groller.
—Guarda això, que encara prendràs mal… —mussito, conscient del perill.
Obedient, enretira la navalla. De debò? No, ha de ser una trampa, massa fàcil.
—Així que si no estic integrat a la societat, no mereixo viure —em mira fixament, amb ràbia.
—No he dit exactament això… —argumento— No pots exigir res sense oferir res a canvi, és estúpid i immoral. Ningú hauria de creure’s per damunt dels altres.
Semblava que el paio s’havia calmat, però la vermellor de la seva cara augmenta per moments, estic segura que s’ho pren com una cosa completament personal. I això es dolent. Molt dolent.
Abans que pugui deixar-me caure, el desgraciat allarga el braç amb el qual empunya l’arma cap endavant, noto una punxada molt forta a prop del cor. Caic d’esquena a terra sense poder fer res per aturar-lo.
—Merda! Fotem el camp d’aquí! —escolto que brama el seu company— Has perdut la xaveta!
—He de recuperar la navalla —comenta més calmat quan s’abalança sobre meu i mirant-me als ulls, m’arrenca l’arma del pit.
Tinc la respiració entretallada i un regust de sang a la boca. No pot acabar així. Avui no!
L’assassí se’n va a grans gambades. En el moment que m’ha tret l’arma he pogut identificar la naturalesa del seu tatuatge, era una mena de cable de xarxa. El gronxador es balanceja lentament amb l’ajuda del vent i quedo boca amunt, mirant un cel gris esborronat.
Em giro i intento reptar pel gèlid terra, provant d’arribar a un banc que hi ha més enllà, però em temo que no hi arribaré. Aguantant-me la ferida amb la mà dreta no aconsegueixo evitar que la sang llisqui entre els dits i impregni el terra de roig. Esbufego sense parar, escupo carmesí i en pocs segons la vista em comença a fallar. Deixo un rastre de líquid darrere meu, que brolla del pit sense aturador. M’ha perforat un pulmó… S’ha acabat, moriré en aquest lloc tan trist i fred, sense haver fet res a la vida que valgués la pena…
El dia del meu aniversari. Magnífic regal… No puc mantenir la consciencia més segons. El bassal de sang es va eixamplant i sento que em glaço contra l’asfalt…
Foscor.
—Lisa! Has vingut! —exclama una veu— Pensava que trigaries més a adonar-te del que et convé.
Em sento estranya, lleugera com una ploma. De cop i volta no em fa mal enlloc. He… He mort?
—Au, alça la mirada, aquest lloc és tot nostre, només cal que m’escoltis atentament. T’he trobat a faltar, ho saps? Aixeca’t, que t’he d’explicar moltes coses.
I sí, aixeco la mirada, atònita. És ell. En Mark Llum, radiant. M’allarga la mà amb un somriure d’orella a orella.