Capítol 4 : Eternitat

4- Eternitat

 

Observo el meu voltant amb una ullada ràpida. Ja no noto el fred ni la humitat del terra, em trobo en un lloc gris, estèril, sense fronteres ni horitzons, on únicament hi som jo i el Mark.

El dolor agònic ha desaparegut, no tinc cap ferida.

Sense saber ben bé com, ja que no hi ha sòl on recolzar-me, m’alço jo sola, ignorant la mà estesa del Mark. Instintivament vaig notant matèria sòlida allà on em recolzo.

Se li esborra el somriure inicial alhora que enretira la mà. L’observo temorosa. On sóc?

—Estic convençut que tens moltes preguntes i intentaré resoldre els teus dubtes. Ara que ja ets aquí, sembla ser que tenim tota l’eternitat per endavant. —Diu serenament.

—Tota l’eternitat…? – Dic sense comprendre les seves paraules. —He… mort?

Deixa anar un sospir mentre es posa una mà al front i comença a riure per sota el nas.

—Estàs a les últimes. Ara mateix el teu cos està inconscient i perdent molta sang. Però quina importància té? Ben aviat el teu cos morirà, no crec que ningú et vingui a ajudar. El planeta està malferit, negre per dins i les persones també, no queda una sola bona ànima en qui confiar. —Està molt nerviós i agressiu, no és el Mark que jo coneixia…— El teu cos està condemnat, però tu pots viure eternament a la xarxa. Amb tots nosaltres!

Alça el braç dret, com convocant a algú. Sense fer-nos esperar apareixen… Es van congregant al nostre voltant. Són una mena d’ens incomplets… Formes humanes difuminades on hi ressalten, més definides les faccions dels cinc sentits. Com ara els ulls, la boca o el nas…

—Què… què coi representa això? —dic una mica espantada, començo a estar farta de coses incomprensibles.

Ell sembla gaudir del moment.

—Per fi abandones aquella serenitat permanent. Has arribat a un punt en el qual la lògica comença a perdre’s enllà. Creies que res et podria sorprendre en aquest món, el món en què vivies fins ara, l’altre costat, el costat trist i avorrit de la vida. Doncs comença a canviar d’actitud, Lisa. A partir d’ara res del que veuràs et semblarà coherent i, de lògica, en tindrà ben poca. —Es gira i contempla els rostres, que leviten al nostre voltant.—Aquests d’aquí són, bé, eren, persones com tu o com jo. El que passa, és que un cop han abandonat el cos, no l’han pogut mantenir sencer, han perdut dades essencials, només han salvat la seva presencia i algun sentit. Comprens ara per què alguns tenen boca, d’altres una orella o bé un nas? No han estat capaços d’accedir amb  totalitat. Tant tu com jo, som diferents, Lisa. Podem ser aquí al complet.

La veritat és que no l’escolto. La seva veu és una remor distorsionada per a les meves orelles. Ja no m’interessa res més del que em pugui dir. M’aferro a les seves paraules d’abans…

“Estàs a les últimes. Ara mateix el teu cos està inconscient i perdent molta sang.”

Això significa que encara sóc viva… He de retornar al meu cos com sigui, he de viure! Una vida real i no aquesta fal·làcia que em proposa el Mark… Un Mark que sembla haver perdut la raó, obsedit per una vida eterna… Una vida en mort per ser exactes. No m’interessa la proposta!

Recobro la voluntat i una onada de valentia m’envaeix aquest cos irreal.

Allargo el braç dret i aparto d’un cop els rostres que m’envolten, els quals comencen a xisclar eixordadorament, fins i tot els que no tenen boca. Em tapo les orelles amb les mans, sense perdre el Mark de vista, ell fa que no amb el cap, desaprovant la meva actitud.

—Em sap greu. Però no perdré l’oportunitat de viure la vida que em pertoca. Mentre tingui la mínima possibilitat de sobreviure, m’aferraré a aquesta petita esperança! —exclamo desafiadorament.

L’he fet enfadar. Enlloc de mostrar ira, profereix un somriure burleta, alçant la barbeta.

—Sembla que no ho comprens! Pobra ignorant! La teva vida real és aquí! A la Xarxa. —A la Xarxa? Aquest lloc estrambòtic no és res del que podria haver especulat. Com em puc empassar una cosa així? —Per a què continuar existint en un món controlat per uns pocs i on la resta viu miserablement seguint unes credencials inventades pels de dalt? Aquí trobaràs la llibertat. I el preu a pagar es ínfim en comparació amb la recompensa. El teu cos material a canvi d’una vida eterna, on pots ésser omnipresent i omnipotent a on vulguis i quan vulguis….

Anava a continuar el seu discurs idíl·lic i idealista, però jo ja n’estic farta, de tanta bogeria!

La ràbia se’m va acumulant mentre escolto les seves paraules buides de carència per al meu entendre.

Em carrego fins a tal punt que, d’un salt, li etzibo un formidable cop de puny a la galta. El Mark cau enrere i queda atònit. Ha estat un cop llampec i amb tanta força que ni jo m’ho empasso. Mentre ell es refà de l’atordiment, busco una manera de sortir d’aquí i tornar al meu cos. Miro a banda i banda, amunt i avall, però no sembla haver-hi sortida! Cap escletxa, cap fissura… Au, vinga! He de tornar al món real…

De cop i volta veig el meu cos estirat a terra dessagnant-se, en una obertura entre la foscor, com si d’una finestra es tractés. Desitjo sobreviure… Només pel fet de pensar això ja em trobo davant el forat i, allargant el braç, aconsegueixo tocar-me la cara. Un calfred em recorre, és una sensació molt estranya.

Em reté una forta pressió pel turmell esquerre, en Mark s’ha recuperat i no té intenció de deixar-me fugir.

—On coi creus que vas?! No ho veus que ja no pots fer-hi res?! —diu cridant com un boig— El teu cos morirà tant si com no i tu desapareixeràs amb ell! T’has de quedar!

—No em convenceràs! Només ets un mal record de qui havies estat —Amb l’altre cama li clavo una coça al bell mig de la cara.

La seva mà es deixa anar mentre ell crida i es lamenta. Travesso el llindar de l’escletxa que separa un lloc de l’altre, aconsegueixo fugir de la Xarxa i abraçar el meu cos moribund. L’acaricio i ens fonem en un de sol…. És una sensació molt càlida…Tal com retorno, un intens dolor m’envaeix de nou….

Noto el gust de la sang a la boca un altre cop i també experimento una gran dificultat per a respirar. El dolor del pit se’m fa insuportable.

Ah, quin mal, no podré resistir gaire…

Tot es torna obscur i les parpelles em cauen fins al punt de tancar-se… És la fi, s’ha acabat.

Encara em queden moltes coses per fer en aquest món. Per començar he d’anar a la Desig aquesta nit, passar-m’ho bé i fer un intent de recuperar unes antigues amigues. He d’aprendre a fer anar l’ordinador, m’he de treure el carnet de conduir, he de conèixer gent i fer noves amistats… I per què no?… Buscar un noi a qui estimar…

Ara me n’adono que duc una vida totalment desaprofitada, simplement he estat “observant i analitzant” el món que m’envoltava i l’he jutjat només pels seus molts defectes. Però aquest món que tant em repugna, també té coses bones i no les he descobert. Encara no comprenc el concepte de “viure la vida” i vull saber què és… Mai m’havia plantejat l’existència d’aquesta manera. Ha calgut arribar fins aquest extrem per fer-me canviar?

De totes maneres, ara és tard per a lamentacions. Ho hauria d’haver pensat abans.

S’ha aturat el dolor!  Obro els ulls lentament. La vista em retorna i puc veure un noi ajupit al meu davant. És castany i duu els cabells llargs fins l’espatlla, de faccions llises i amb uns ulls força grans de color marró. A primera vista em resulta estranyament atractiu... Noto com els colors em pugen a la cara, a pesar del fred… Però ara no és moment d’això, coi! I la ferida?

Em poso la mà al lloc on aquell brètol m’ha clavat la navalla, tinc el jersei ple de sang resseca… Sembla que la ferida comença a tancar-se, alhora que començo respirar amb normalitat.

L’observo sorpresa, té una mirada compassiva, carregada de tristesa i solitud.

—Qui ets…? M’has curat tu? – Dic nerviosa. La seva presencia m’atabala d’una forma que mai he experimentat.

—T’he administrat un programari que accelera el procés de regeneració de cèl·lules, augmenta els glòbuls blancs i reforça les plaquetes a la sang. —Diu amb una veu monòtona— El seu objectiu es la curació de tota ferida o hemorràgia. En pocs minuts seràs restablerta per a desenvolupar de nou les teves funcions.

Respon amb una veu hermètica i sense mostrar cap emoció. Software? Les meves funcions?

Anava a preguntar-li tantes coses a la vegada que he acabat proferint un balbuceig sense sentit.

—He complert. Ara me n’he d’anar. Adéu, Lisa.

I es volatilitza davant meu sense aparent esforç. Sap el meu nom…

—Gràcies…

Són més de les deu. He tornat a casa i ja no tinc cap ferida al cos. Com si l’estrany episodi de la plaça mai hagués succeït. Però i tant que ha passat, no crec que pugui oblidar-ho mai.

Ja em sobrarà el temps per reflexionar sobre el que ha dit el noi castany, ara toca estar a punt per anar a la Desig. Sí, em sento una mica cansada, però encara em queden forces per passar-m’ho bé una estona.

La família al complet ja era a casa quan he arribat, de fet ja havien sopat. Els pares seuen al sofà mirant la televisió i la Carla ja s’ha tancat dins la seva habitació, aïllada amb les seves coses.

He saludat a l’entrar i ràpidament, abans que poguessin veure la fila que faig, he pujat a l’habitació a canviar-me sense donar-los temps per respondre. Només em faltaria que els pares em veiessin amb la roba estripada i una enorme taca de sang al pit, imagino que no ho trobarien gaire normal.

Em planto davant el magnífic mirall i m’observo de dalt a baix. Realment tinc un aspecte deplorable… Em trec el jersei a poc a poc i escolto el crepitar de la sang resseca que enganxa la  samarreta amb el meu cos. Llevat de la sang, no queda ni rastre de la ferida, ni tan sols una cicatriu.  Increïble.

Serà millor que amagui la roba bruta per aquí i ja la rentaré en un altre moment, ara em convé una dutxa.

Mentre l’aigua calenta recorre el meu cos glaçat de dalt a baix, cavil·lo  i recordo les paraules del noi que m’ha curat. “T’he administrat un programari…”.

Un programari, és un arxiu executable que maneja una o varies aplicacions, encarregades de dur a terme la funció per la qual han estat dissenyats i programats.

Instantàniament n’he rebut, d’alguna manera, la definició…

Tanco l’aixeta mentre m’ensabono el cabell, aplicant-me un agraït massatge.

O sigui que m’ha administrat un programa informàtic. Com és possible injectar un programa a un humà? I des de quan la gent desapareix de cop…?

Em poso sabó a les mans de nou, per ensabonar-me el cos. Vaig resseguint-lo sense pressa, començant per les espatlles.

Així que existeix una altra realitat. La Xarxa. I jo sóc especial, com en Mark? Només de recordar-lo em bull la sang! Què significa ésser especial a la xarxa?  Significa que tinc un do, o potser tot el contrari? De què serveix i fins on puc arribar?

M’esbaldeixo i acte seguit surto de la dutxa, m’embolcallo amb la tovallola i m’arrauleixo a terra, com si disposés de tot el temps del món, però sé que no el tinc. He quedat a tres quarts d’onze a davant de casa la Clàudia i no se si hi arribaré a l’hora. Hauré d’agafar el tramvia per anar bé.

Al cap d’uns minuts ja he sortit del bany i m’he vestit per l’ocasió: una brusa negra acabada en quatre puntes, amb diferents pintades blanques al davant per la part esquerra, una butxaca al pit, al damunt del cor. Els pantalons, també negres, ajustats i amb un cinturó blanc a joc.  M’he pentinat, deixant-me el cabell completament llis.

Feia tantíssim que no tenia motius per vestir bé! En canvi, tant se me’n dóna això de maquillar-me, ja que mai ho he fet, ni ho necessito. Els meus ulls topen amb ells mateixos davant del mirall, bruns com sempre han estat. M’hauria agradat que s’haguessin quedat de color blau, com els he vist aquest matí… Ho recordo amb certa dificultat, com si una boirina m’esborronés el record. Encara que potser només ho he imaginat…

Tot plegat és tant estrany… Em sento viva! Com si tot hagués canviat al meu voltant, o fins i tot puc pensar que… sóc jo la que està canviant. No m’hagués imaginat mai que tindria ganes de sortir de festa, o de conèixer gent, fer amics, passar-ho bé. No em reconec…

És hora de baixar i saludar com és degut a la família, he pujat tant precipitadament que podrien sospitar que en passa alguna.

—Hola, gràcies pels diners que m’heu deixat aquest matí. —Dic amb naturalitat.

Ja m’havien sentit baixar i per tant ja s’havien girat d’esquena al televisor, el seu cap es veu per sobre el sofà.

—De res, filla. Tant la mare com jo sabem que ho mereixes i que sabràs aprofitar-los. —La mare assenteix lleugerament i acte seguit retorna la visió cap al televisor. El pare, per contra, em fa una llambregada— Pretens sortir aquesta nit? Sense sopar?

—Sí… Reconec que és estrany. Diguéssim que és per celebrar l’aniversari. —dic amb cara de pòquer. —Se m’ha fet tard i no tinc temps per sopar.

—Em sembla perfecte, Lisa. —Se’l veu preocupat. —Tot i que crec que has oblidat alguna cosa…

Em quedo pensativa uns instants. Què m’he pogut descuidar?

—Duc el comunicador i la cartera a la butxaca, pare. I no m’he deixat els diners… —pronuncio pensativament.

—No em refereixo a això. Què no has vist els paquets? – Replica amb duresa.

—Sí, sí. —dic apressadament, veient que el temps passa —Ho ha deixat un repartidor aquesta tarda, són peces pels teus ordinadors, oi? – Responc convençuda.

S’estranya de la meva resposta i em contesta amb sorpresa.

—Oh… Ja veig que no ho has entès. Allò no són peces per als meus ordinadors, es tracta de peces per a muntar un ordinador per tu, Lisa. —Em quedo bocabadada uns instants. Però que no m’han donat diners, ja? Coi… —No facis aquesta cara, noia, ja t’ho he dit moltes vegades. Tota persona conscient necessita un ordinador per establir connexió amb la xarxa; i evidentment amb aquell trasto de l’any de la picor no pots fer gran cosa. Demà ja te’l muntaré amb més calma i t’ensenyaré com funciona, no et preocupis.

—Hmmm, sempre m’insisteixes molt en això, potser t’hauré d’acabar fent cas. Lo de muntar-lo, com vulguis, no tinc pressa. —Dic mirant-me l’hora al telèfon. Arribaré tard. —Bé, jo me’n vaig!— Dic girant cua. —Adéu!

Agafo del penjador la jaqueta negra amb caputxa i, per tercera vegada avui, la porta de casa es tanca al meu darrere i surto al carrer.

 

Gràcies per llegir! Aquest era el darrer capítol disponible.

T’agradaria donar la teva opinió dels capítols que acabes de llegir? 

Mentrestant, dóna un tomb per la web, potser t’agradarà llegir algun Fragment, o bé, veure els Fan Art.