Capítol 2 : Novetats enmig de la monotonia

2- Novetats enmig de la monotonia

 

Uns segons d’incomoditat ens acompanyen abans que jo respongui.

—Per què? —és tot el que se m’acut dir.

Ella torna a mirar enrere, buscant la resposta. La Clàudia i l’Erica s’esperen vint metres darrere seu i li fan senyes, sobretot l’Erica, que sembla que l’està animant.

—Perquè tothom necessita sortir i socialitzar-se… Sinó acabaríem bojos… – és la seva resposta.

No ho tinc clar, sembla sincera. De debò volen que surti amb elles? Volen recuperar l’amistat que vam tenir, o és un engany?

En Mark era un noi molt atractiu, deien. Era simpàtic, intel·ligent, bromista i comprensiu, deien. Totes li anaven al darrere, totes menys jo. No m’interessen els nois, ni ara ni abans.

M’havia passat la vida ignorant a la part masculina de l’espècie, només preocupant-me de mi mateixa, sense pensar més enllà del meu futur immediat i a curt termini. I tot d’una, un dia es va plantar al meu davant. Es va sincerar, va despullar els seus sentiments i em va dir que jo li agradava moltíssim, em trobava interessant i estava segur que jo era molt intel·ligent i que per algun motiu no volia mostrar-ho. En això tenia raó… Estàvem sols en aquell moment, però ben aviat ho va saber tot l’institut.

No sé ben bé per què, però vaig acceptar sortir amb ell. Imagino que impulsada per descobrir coses noves. Pura curiositat científica, no sabria definir-ho d’una altra manera.

El primer cop que em va besar vaig notar un pessigolleig, va ser curiós. Ho vaig analitzar i vaig emmagatzemar la sensació. Li vaig tornar el petó, indecisa. No estava malament, però tampoc era cap cosa que em fes perdre el cap, com els passa a moltes.

Ben aviat l’enveja de les noies de la classe i les del curs, en general, va recaure en mi. Fins hi tot semblava que m’odiessin, tot per culpa d’una cosa que mai havia volgut.

La nostra relació va durar uns dos mesos, aproximadament fins a principis de juny de l’any passat. Per mi no va ser res important. Encara no conec el significat d’estimar. La societat m’ha acabat forjant així. Freda, potser insípida. El tenia completament oblidat fins avui.

Ara ell és mort. Ho ha decidit així…

La noticia m’ha sorprès, ho reconec, però tampoc en faré un drama.

I ara… Què tramen aquestes? Senten llàstima per mi? És això?

La Desig és la discoteca de moda i la més “guai, on hi va tot el jovent. Anar-hi significa ser algú molt sociable i enrotllat. Jo no hi he anat mai, és per majors de divuit anys. L’anomenen La Desig, per costum, ja que en realitat es diu “Desig” a seques, però en ser la discoteca Desig, s’ha quedat així, col·loquialment parlant.

La miro directament als ulls un altre cop, incòmode i estranyada. I ella, encara més incòmode gira el cap, en direcció a la Clàudia i l’Erica, que miren cap aquí ansioses, tot esperant una resposta.

—Vols venir o no? —insisteix molesta.

No. És el primer que em passa pel cap. No, i deixeu-me en pau, no n’heu de fer res si necessito socialitzar-me o no. Però inexplicablement dono la resposta contrària.

—D’acord. –murmuro finalment davant la seva i la meva pròpia sorpresa.

—Si?! Vindràs? –exclama visiblement contenta.

Obro els ulls, confosa. Per què aquesta felicitat? Em pregunto què li passa pel cap, a aquesta noia. Li torno un somriure forçat, per no quedar malament.

—Genial! Doncs quedem a tres quarts d’onze davant la casa de la Clàudia, que queda a prop de la Desig. Saps on és, oi? – Diu molt entusiasmada i somrient.

Assenteixo. És clar que ho sé. Ostres, per què em poso en aquests embolics? És més fàcil passar la nit a casa llegint i anar a dormir aviat. És igual, hi aniré, així celebraré la majoria d’edat. Jo mateixa m’imposo algun motiu per anar-hi, sinó no tindria sentit. Sona el timbre que indica que hem de retornar a les aules.

—Doncs fins després, Lisa… –diu i s’ho repensa– De fet ara ens veiem a classe.

—Fins ara.

M’espero que l’Alícia es reuneixi amb les altres dues i entrin a l’edifici. Aleshores abandono el banc i faig el mateix.

Les classes transcorren avorrides i sense canvis. Dino sola al menjador escolar, en una taula separada. Podria sortir i anar-me’n a casa a menjar, però no hi trobaria ningú. Després de les assignatures de la tarda, a les cinc en punt, sona el timbre que anuncia la llibertat condicional. Creuo el llindar de la portalada que dóna al carrer i em giro al sentir la veu de l’Alícia que se m’ apropa, darrere seu vénen l’Erica i la Clàudia.

—Ei, Lisa! Recorda’t de venir aquesta nit, eh! –diu ella.

Sembla que l’Alicia és l’únic mitjà per comunicar-se amb mi.

—Sí, no et preocupis, ja vindré. A tres quarts d’onze a casa de la Clàudia. —em torno a girar i m’acomiado fent adéu amb la mà.

—Adéu! –fa ella.

No sé què pensar. No és normal aquest interès sobtat. Crec que en tramen alguna, però hi aniré igualment, peus de plom i endavant. Se me’n refum el que pensin o tramin, hi aniré i m’ho passaré el millor possible per celebrar els divuit anys.

 

Passen deu minuts de les cinc. Introdueixo la clau al pany i giro el canell, la porta s’obre amb un clec.

—Ei, noia! —una veu masculina crida darrere meu. —Vius aquí?

Voltejo el cos i veig un noi amb gorra de correus i uniforme marró a joc, que alçant el braç ha aconseguit captar la meva atenció.

—Correcte. —dic secament.

—Perfecte, doncs. Em pots obrir? —em pregunta mentre recerca alguna cosa dins el maleter del seu vehicle. —Et porto un parell de paquets.

La furgoneta és taronja i està mal aparcada. Hi té gravades unes lletres de color blau, ja descolorides i rascades on posa: “Enviaments Informax”.

—Què és? —pregunto encuriosida després d’obrir-li la porta.

S’acosta amb una capsa grossa de cartró a les mans. Dedueixo que es tracta d’un complement per als ordinadors del pare ja que cada cert temps li arriben peces noves.

Deixa amb delicadesa la capsa al terra del rebedor, sense respondre la meva pregunta. Es limita a treure l’aparell de firmes digitals.

—Posa la mà aquí. —m’ordena amb una duresa inusual.

Què li passa? No li agrada la seva feina? No ha de pagar-ho amb els clients.

L’aparell de firmes digitals té un funcionament molt senzill. Es tracta d’una pantalla tàctil on hi he de posar la mà. És el substitut més habitual de les antigues firmes a mà.

—Magnífic. —diu amb cruesa quan l’aparell accepta el meu palmell.

M’acomiado d’aquest estrany individu sense fer preguntes.

—La meva feina m’agrada –diu, de sobte-. No és la millor del món, però em conformo.

Pronuncia, encapçalant la marxa cap a la ronyosa furgoneta.

Em costa assimilar el que acaba de passar. Quan puc reaccionar, el repartidor ja ha pujat a l’automòbil. Deixo caure la cartera i surto corrent al seu darrere com una beneita.

—E…espera! M’has llegit la ment? –li pregunto incrèdula de les meves pròpies paraules, encara semblant més estúpida.

S’asseu i em tanca la porta als nassos. Aleshores abaixa la finestra.

—T’envejo, noia. Amb un aparell com aquell podria controlar tot el país. Així de clar t’ho dic.—pronuncia aquest cop amb una veu no tant desagradable.

—Com? —pregunto sorpresa— Què m’has portat?

—Ni tant sols ho saps? —pregunta ara amb desdeny.

Faig que no amb el cap, sense entendre res.

Es posa a riure sorollosament mentre apuja la finestra. De què vas?!

—Espera! —Bramo angoixada.

Ell simplement engega el motor i surt disparat carrer enllà, deixant un llarg rastre de pol·lució que surt del tub d’escapament.

Renoi. Quina mosca li ha picat a aquest repartidor?

Astorada, torno cap a casa, tanco la porta darrere meu i arreplego els dos paquets. Vénen recoberts amb una pel·lícula de bombolles d’aire. Són força lleugers, però delicats. Recullo també la cartera i entro al menjador, que comunica amb la cuina. Deixo els paquets sobre el sofà, ja els agafarà el pare. Estic acostumada a veure caixes embalades per casa, fins que ell no arriba i se les emporta a la sala de màquines. Així li dic jo a l’habitació on hi té els ordinadors.

El pare és aficionat a les noves tecnologies. Li agrada trastejar, experimentar i aprendre, sempre renovant-se. Quan pot, es tanca a la sala i s’hi passa hores reclòs. Jo no hi entro mai, ni tant sols acostumo a creuar-hi per davant. En tinc mals records, ja que de petita, m’hi vaig acostar i vaig tenir uns calfreds horribles. L’aire que sortia per sota de la porta era glaçat i s’escoltaven veus estranyes, vaig fugir esporuguida i recordo haver tinguts malsons relacionats amb aquella habitació.

Vaig somniar que m’hi apropava i trobava la porta entreoberta, cridava al pare però no responia… Aleshores jo empenyia lentament la porta endins i s’obria grinyolant, com no podia ser d’una altra manera. La llum m’encegava un segon i quan aconseguia veure-hi, només hi trobava ordinadors, amb la roba del pare a terra, com si un d’aquests trastos se l’hagués empassat a través de la seva pantalla.

Des de llavors mai m’hi he tornat a apropar. No m’interessa el que hi faci allà, passo del tema.

Alguna vegada m’ha reiterat que una noia de la meva edat hauria d’aprendre a usar bé l’ordinador, que té moltes funcions i que l’hauria de necessitar, sobretot per comunicar-me amb desconeguts, segons ell és enriquidor. No sé què pensar, no m’agrada la idea de “necessitar” alguna cosa que en el fons no em fa falta. Utilitzo cada dia els de l’institut i n’estic farta. M’agrada lliurar-me’n quan surto de classe i oblidar-lo fins l’endemà, no vull dependre d’una màquina i no em plantejo usar-lo més del que sigui just i necessari. Diguem que sóc escèptica a l’ús d’aparells electrònics. I si algun dia deixen de funcionar…? En depenem tant que l’espècie s’enduria un xoc tant gran, que estaríem segles en recuperar-nos.

I jo no vull formar part de la destrucció de l’espècie. Ja ho fa molta altra gent, no m’importa ser diferent que la resta.

El pare opina que el món ha de seguir innovant en el camp informàtic, avança dia a dia i no pot deixar de fer-ho. La innovació és poder i és necessària, diu que la xarxa no només és el present, sinó que també és el futur, un futur proper o llunyà, però un futur. La història de la humanitat acabaria desapareixent sense la mateixa xarxa, les dades són coneixement, són llibertat, han de ser emmagatzemades i consultades quan és necessari per no cometre errors passats. Segons ell… La resta de coses són secundàries i per tant poc importants, si no evolucionen passen a la història i desapareixen de la memòria. Anys, segles, tant fa. Acaben dissolent-se en l’espai-temps. Però jo sé que tot acaba igual què comença i res es pot allargar infinitament. Les coses tenen una longevitat, pot ser enorme o ínfima, però tot, repeteixo, tot és finit. La infinitat? Un conte per a nens. Fins hi tot el temps, impertorbable, etern, un dia s’acabarà. Dirà prou i farà un pet, tot rebentarà per començar una nova era, que durarà una altra eternitat, que òbviament, no serà per sempre. Potser amb un altre concepte temporal, potser un any passa a ser un dia, o un segle es converteix en dos segles. La percepció del temps és variable i pot canviar radicalment amb els anys. Tinc la sensació que uns anys ens passen més de pressa que d’altres. Noto com els dies cada vegada és fan més curts i els segons se m’escolen entre els dits. Aquest efecte té un nom i és una teoria molt certa d’un cèlebre científic que no va rebre tots els honors quan va exposar aquesta gran veritat. Amb el pas del temps la majoria dels homes s’adonen de les coses, però una ment brillant ho haurà fet abans, el que passa és que ja serà massa tard. Tot i així, l’espècie ho acaba reconeixent, reconeix que quan feia falta és va equivocar no acceptant la veritat d’un sol home. És clar, era un sol home. Una vegada aquest home ha mort, ningú té cap problema en donar-li la raó.

Quan retorno a la realitat i me n’adono de què estic fent, em sento com si acabés de despertar d’un petit somni que m’enterbolia la ment. Estic davant de la sala del pare, amb la mà al pom de la porta i a punt de girar-lo. Una tènue llum blavosa s’escapa per la frontissa del sòl. Un calfred em recorre l’espinada, recordant les esgarrifoses veus que hi vaig sentir quan era petita. El pom està glaçat. El deixo anar de cop i volta i li dono l’esquena, aterrida. Com hi he anat a parar a aquí davant?!

Retorno sobre les meves passes fregant-me la mà per retornar-li l’escalfor habitual i finalment encapçalo la marxa fins arribar a la meva habitació.

Deixo caure la cartera sobre el llit, sense miraments. M’hi estiro al costat, recolzant el cap sobre la paret. Agafo aire, respiro mantenint la calma, però incapaç d’entendre el dia que porto. Com és possible que la monotonia es pugui trencar d’una manera tant bèstia? Estic tenint un dia per oblidar… Tanco els ulls i amb els dits em frego les parpelles, quan els torno a obrir no hi veig del tot bé, ja que unes taques fosques em tapen part del sostre de l’habitació. En uns segons em torna la visibilitat, però opto per tornar a tancar-los. M’estic uns minuts així, intentant relaxar-me; la tensió costa de disminuir. Noto un continu corrent elèctric que em recorre el cervell d’una punta a l’altre, buscant explicacions lògiques per tots els racons. Vull saber-ho, necessito saber-ho. Què m’ha passat aquest matí? Per què m’he desmaiat a classe? Realment ha estat una al·lucinació? O pel contrari, era ben real? No, això ja no en tindria, de lògica. Per acabar-ho d’adobar, l’Alicia m’ha preguntat si vull sortir amb elles aquesta nit… Pot ser cert això? O ha estat una altra al·lucinació? I els ulls blaus? I el Mark…

M’alço, els budells em rugeixen, aniré a berenar alguna cosa. Em quedo mirant fixament al racó de l’escriptori on hi tinc enterrat l’ordinador, mig ocult sota un munt de papers, cartolines, llibres i trastos variats.

La meva habitació no és massa gran, però tampoc és una cosa reduïda. Té una finestra de cara al carrer, a sota hi ha el llit, és ample, gairebé de matrimoni i al damunt hi tinc diferents peluixos de quan era petita, que tot i el pas del temps, han conservat la seva posició sense fer-me cap nosa.

El cobrellit és negre amb pintades blanques fetes indiscriminadament, li dóna un toc menys seriós i al terra hi ha una catifa a joc. A la dreta de l’habitació hi tinc un gran armari per a la roba, però està mig buit, mai he tingut passió per vestir a la moda, ni tan sols acostumo a anar de conjunt… Em poso el primer que trobo, sóc de les que pensa que la roba serveix únicament per amagar el que se’n diu “les vergonyes”, o bé per quan fa fred.

A la paret de la dreta, just davant de l’armari però mirant cap a l’esquerra, hi tinc un moble amb calaixos per posar-hi coses i a sobre, un gran mirall amb un marc de fusta antiga decorada amb tallats modernistes. Em sembla recordar que era del meu avi, però ja fa molts anys que me’l devia donar. A la paret esquerra hi ha l’escriptori amb l’ordinador soterrat, la típica cadira de rodes i uns prestatges amb alguns llibres coberts amb una mica de pols. Hi tinc també algun còmic vell, que, per cert, ja no se’n troben, i a la paret lliure hi tinc tres pòsters dels meus grups preferits, que són d’un estic musical força innovador, el qual barreja el metall simfònic i la música techno. S’anomenen, Sota l’aigua, Una creença i L’altre món. Aquest últim és un grup de la meva ciutat, el qual s’ha fet famós recentment, però fa anys que els escolto. He sentit a dir que toquen sovint en directe a diversos locals nocturns, entre ells la Desig. Tan de bo toquessin aquesta nit…

Un cop he revisat l’habitació, em torno a centrar en l’ordinador. Per què no?

Però el primer és el primer i ara tinc molta gana. Baixo les escales mentre penso en què fer-me per berenar i un cop a la cuina, que es troba travessant el menjador, ja ho tinc decidit. Em faig un entrepà de crema de cacau i també em menjo un iogurt de maduixa.

A casa encara no hi ha ningú, com sempre a aquestes hores entre setmana. Sóc l’última en marxar i la primera en arribar. La Carla entrarà per la porta d’aquí una hora aproximadament, el pare i la mare fins gairebé les set no apareixeran, no treballen junts, però pleguen a hores similars.

Amb l’entrepà a les mans, me’n torno a l’habitació, amb la curiositat pels núvols. No sé ben bé per què, però tinc ganes d’engegar l’ordinador i descobrir aquest món que m’estic perdent. De veritat que avui és un dia de grans canvis inexplicables i sense lògica.

Tanco la porta suaument al meu darrere i acte seguit, amb la mà lliure, començo a buidar l’escriptori, tot fent lloc per usar l’aparell, el qual fa molt mesos que no toco. Prèviament l’havia utilitzat només per comprovar el correu, per coses de classe, bàsicament. Com que sempre acabo els treballs a l’institut, mai tinc deures, per tant no tinc cap necessitat de fer-lo servir.

El meu ordinador és un aparell vell i pesant, compost de pantalla tàctil amb un teclat i un ratolí dels antics, físics, dels que es connectaven amb USB. Ja no se’n veuen, d’aquests. L’engego amb sobtada delicadesa un cop l’he desenterrat. Acabo d’empassar l’entrepà i col·loco els dits de la mà esquerre sobre el teclat i la mà dreta al damunt del ratolí.

—Usuari, identifica’t. —m’adverteix una veu masculina robotitzada.

—Sóc la Lisa.-pronuncio amb claredat.

—Benvinguda. –anuncia ell mentre m’inicia sessió al perfil d’usuari.

Ja em trobo a la interfície principal del sistema… I ara què?

De sobte salta un so que m’alerta que tinc correu. Concretament tinc quaranta dos correus.

Esbufego. Què bé, quina il·lusió!

Continua amb el tercer capítol!