Anomenar cafeteria, o bar, a aquell tuguri de mala mort era ofendre a qualsevol
diccionari o enciclopèdia mínimament il·lustrada. Aquell garito, aquell antre, mai podria
tenir el nivell que se li suposa a un local on es serveixen cafès, ensaïmades o begudes
refrescants.
Perquè –i omitir-ho seria una injustícia- aquelles quatre parets escapaven a qualsevol
catàleg, a qualsevol definició i etiqueta. No en va era un lloc atípic entre les tabernes que es
podien trobar arreu, doncs aquell racó de mala mort era freqüentat per gent de mala estopa
i pitjor beure, els mateixos que ocupaven les tardes parlant de lo diví i lo humà, repetint les
bajanades de sempre a qui els volgués escoltar. Perquè dins aquelles parets es servien licors
i aiguardents, encara que millor no preguntar per la marca ni registre de lo allí ofertat, doncs
tot feia olor a alcohol mal destil·lat, de granel, sense que això semblés importar a qui eren
els clients i parroquians habituals.
Regentat per una quarantona d’escassos modals i veu cridanera, semblava més un refugi
d’ànimes desheretades que no un local on prendre un esmorzar o un refresc amb rodanxa
de taronja inclosa. La propietària, dona a qui no li aniria malament una hora de perruqueria
i un curset de bones maneres i modals, bé sabia amb qui tenia que bregar només obrir la
persiana, doncs els habituals que per allí s’hi acostaven per res eren executius ni gent amb
traje i corbata. Allà, entre aquelles repintades parets, s’hi ajuntava –a partir de certa hora de
la tarda- gent de mal beure i borratxera assegurada i perpetua, personatges de mala vida que
ocupaven el dia consumint el rellotge entre aiguardents, fins que el cap se’ls hi espessia o la
nit els hi guanyava la partida.
Margarida, nom amb el que era coneguda la mestressa d’aquell antre, obrí aquell dijous com
sempre ho feia, tot desitjant que la jornada fos com la d’ahir, o la d’abans d’ahir,
segurament com la de demà.
Llevat d’un parells de cafès i alguna cervesa, el matí era habitualment fluix. No era fins
entrada la tarda quan el local s’animava. I no poc. Eren més de les cinc quan va entrar el
sempre malcarat Andreu amb un boneeesss, que ressonà entre les parets. Mig buit com estava
el bar, ningú va respondre a aquell individu de caràcter groller, maleducat i mancat
d’higiene. La mestressa, només de veure qui entrava, li clavà els ulls, mirant-lo fixament. Bé
sabien tots dos el que l’altre pensava, però abans que la dona li demanés els vint euros
quedats a deure de la darrera vegada que vingué al garito, el client es tragué un bitllet de2
cinquanta que duia a la butxaca.
-No malfiïs, guapa –li deixà anar-. Porto calés. I avui em sento generós. Esplèndid que m’he aixecat.
Vinga, va, posa’m un got d’aquell vi que et porten del Penedès, que avui estic content. No em posis d’aquell
que tens de garrafa, xata. I perdona si he trigat en venir, però estava ocupat.
-Ocupat? –replicà la quarantona-. En ta puta vida no has fet ni brot, bocamoll. Però fins que no has
cobrat la paga no tenies ni un punyetero euro i evitaves passar pel carrer.
-Vinga, requeteguapa –somrigué l’al·ludit- no siguis tan borde amb mi, i posa’m un Penedès, que per
un dia que porto quatre quartos em vull premiar amb un caldo de primera divisió.
Sense ganes s’apropà la cambrera a la bota que tenia a un costat de la barra i, obrint l’aixeta,
li omplí una copa de vi negre, espès, vermellós. El malcarat client, i fent una mica de teatre,
l’olorà profondament, aixecant la copa a contrallum. Amb postura mal forçada, va mullar-
se el llavis, assaborint el líquid, tot dient-li a la cambrera que aquell vi era fruit dels Déus.
Home xerraire, afirmava ser un expert en assumpte de licors, intentant convèncer que tenia
alta cultura com a sumiller i dissertant sobre les virtuts del vi o relatant tot el procés des del
creixement del raïm fins que acabava en un got a punt de ser portat al paladar. Fins i tot,
afirmava que grans escriptors havien fet les seves millors novel·les amb la companyia d’una
ampolla d’un espirituós.
Una hora més tard, i quatre gots d’aquell espès caldo consumits, l’home semblava
ensopegar amb la llengua, fent monòlegs impossibles i rient i saludant a qualsevol que
entrés al bar.
Fou quan portava mitja dotzena de copes quan l’Andreu, amb el cap una mica enterbolit, li
digué a la propietària que el gust del vi no era igual al que li havia servit d’origen, afirmant
que les darreres rondes eren de mosto de baixa qualitat, gairebé de tetrabrik.
La dona se’l mirà despectivament. Respirà profundament i li digué :
-No veus, babau, que sempre el trec de la mateixa bota?, cóm collons vols que sigui un altre vi?
Espès com anava, el client es va rendir a la veraç evidència que li deia la cambrera. Fins i
tot, a la següent ronda, li digué a aquell bordegàs que mirés d’on li servia el vi. De forma
teatral, i fingint anar a càmera lenta, la propietària acostà el got a l’aixeta de la barrica i
l’ompli, apropant-lo seguidament al costat de la barra on s’hi apalancava l’Andreu. Aquest, i
després d’assaborir-lo, afegí:
-Potser sí que tens raó, però juraria que només el primer got i aquest eren del Penedès. Juro que els altres
semblaven trets d’un todo a cien.
-Va, gamarús –fou la resposta de l’altra-, no busquis gresca, que quan t’esveres no hi ha qui et
suporti.
Mig convençut, l’home va seguir bevent, parlant amb qui volgués escoltar-lo i arreglant els
problemes del país i de mig món.
Difícil saber quantes copes es va engolir coll avall, però en el seu interior seguia convençut
que aquell vi no era de rebut, doncs per res se semblava al d’altres cops i ell, home de bon
beure, estava acostumat a vins de tota mena i condició. Però era cert que la dona no li
donava gat per llebre, doncs sempre el treia del mateix lloc, i a la vista dels seus ulls.
Era gairebé l’hora de tancar i aquell galifardeu encara estava en un costat de la barra,
consumint aquell espirituós que, segons ell, no era el de sempre.
Donant el dia per acabat, amb quatre crits va esbandir la Margarida a aquell client habitual,
indicant-li que el piló de rondes consumides pujava el total de cinquanta euros, els mateixos
que duia a la butxaca. Per rematar la jugada, la dona li digué que encara li quedava a deure
els vint de la setmana passada.
Després d’acomiadar-lo de mala manera, la mestressa va baixar la persiana del local,
quedant-se ella a l’interior.
Amb calma, va agafar una garrafa de vi dolent i reomplí la bota d’on havia servit a aquell
pocasolta. Només ella sabia que la barrica tenia doble compartiment. Si girava l’aixeta cap a
la dreta, sortia el vi bo, el del Penedès. Girant l’obridor cap a l’esquerra, sortia el vi de
pesseta el litre.
Amb un somriure als llavis va donar per acabada l’operació, recordant com havia enganyat
a aquell carcamal, que en realitat només havia gaudit de dues copes del gran reserva. Es posà
la mà a la butxaca, tot comprovant que el bitllet de cinquanta euritos seguia al seu lloc.
Demà –es repetí a mitja veu- serà un altre dia. Avui ja s’havia tret un plus a costa d’un bon
caldo amb denominació d’origen.

III Premi Literari Fira Vins rebels

1r Classificat -José Manuel Fuentes Durán