Li ho torno a explicar, però li demano, si us plau, que prengui notes. No vull tornar-ho a repetir. A vostè li agrada recordar una vegada i una altra fets desagradables?
Tot va començar a primària. Eren altres èpoques i es podien repartir llaminadures a escola. La mare era una mica exagerada, però li asseguro que el meu aniversari era festa major a la meva classe. Tot va canviar el dia que vaig complir onze anys. Era dimecres, ho recordo perfectament. Vaig entrar a l’aula
carregada amb les dues bosses de supermercat amb les paperines de cel·lofana curulles de tota mena de caramels, però ningú no em va mirar. Tota l’atenció d’aquells diminuts cervells estava centrada en Ella. Acabava d’entrar en les nostres vides l’Elisabeth Gallich amb aquella cabellera rossa, llisa i pentinada,
amb aquelles arracades de perla blanca, venia de ciutat i allà tot és diferent i jo pensava que si tot és tan fantàstic a ciutat per què no t’hi has quedat i li van posar un pupitre just davant de la senyoreta Elvira per si necessites alguna cosa, maca, que canviar de ciutat a un poblet pot ser difícil i la senyoreta Elvira em va somriure i em va dir que era millor que no repartís les bosses de caramels. Oi que ho entens, bonica?, va dir, i encara: Digues a la mare que te’n prepari una més i les portes demà, d’acord, bonica? Aquesta bonica” no va portar-les ni l’endemà ni mai més.
Algú va dir anem al riu en bici i Elisabeth Gallich en tenia una de preciosa de color vermell per a ella i una altra, de la seva germaneta, que podia deixar a qui no en tingués, és a dir, a mi. Fem una festa de pijames? Mai no havíem fet una cosa d’aquelles, abans. Vivíem en pisos i jo compartia habitació amb la meva germana. L’Elisabeth Gallich vivia en les cases noves que tenien jardí i una habitació per a ella soleta. Quan se li perdia la goma d’esborrar, que era de color blau, resulta que en tenia una altra de recanvi. Un dia, la senyoreta Elvira va proposar que algun pare vingués a classe a explicar la seva feina. Jo tenia el millor pare del món, no en tingui cap dubte, però treballava a la fàbrica tèxtil igual que els pares de la majoria. El de l’Elisabeth Gallich era el nou cap de bombers.
Se’ns va presentar amb uniforme, casc i el camió. Imbatible. I així va anar la resta del curs i la meitat del següent. Un dia, la directora va entrar a buscar-la a mitja classe. Es veu que se li havia mort la mare i, ves per on, no en tenia cap de recanvi. Va desaparèixer de la meva vida fins fa un any, tres mesos i vuit dies.
Era l’aniversari del senyor Lluís, un dijous. El senyor Lluís és, era, el meu cap. He treballat per a ell els darrers setze anys. Sempre ens convida a un picapica amb entrepans petits de brioix amb mantega i pernil salat, pastes salades i bon vi. No me’l vaig voler perdre tot i que encara estava de dol pel pare, que va ser un home savi, no en tingui cap dubte. Sempre em deia: Mai no beguis vi si estàs trista o enfadada. També deia que saber valorar una copa de vi ens fa humans. Qualsevol mamífer pot beure vi, em deia, però gaudir-ne ens converteix en sàpiens.
El senyor Lluís va demanar silenci. Vull aprofitar que estem tots junts per anunciar-vos una nova incorporació. Us presento la directora de màrqueting. I allà estava Ella, amb la cabellera rossa, llisa i pentinada i amb les arracades de perla blanca i venia de Nova York perquè allà tot és diferent i jo pensava que si tot és tan fantàstic allà, per què no t’hi has quedat. I, sap una cosa? No em va reconèixer. Just quan anava a refrescar-li la memòria, vaig sentir com demanava al cambrer vi amb gasosa.
L’Elisabeth Gallich i el senyor Lluís em convidaven a entrar a totes les putes reunions de la “nova etapa per fer gran i forta la nostra modesta empresa”. Ets de gran ajuda, em deien els dos, però jo estic segura que sí que m’havia reconegut i només volia humiliar-me.
—Sabeu què ens aniria bé? —va dir un dia el senyor Lluís—. Una foto aèria de les instal·lacions. Exacte! L’Elisabeth Gallich tenia un amic pilot de dron que tenia una productora que. Una festa amb alguna influencer? L’Elisabeth Gallich era amiga íntima de la tòtila de torn amb un milió de seguidors que.
I després, tot es va precipitar. Per quins set sous havia de plantejar aprofitar l’antic arxiu per fer-hi un menjador laboral? Se suposava que estava mega-hiper-super-enfeinada portant nous clients. Van deixar el menjadoret molt cool amb una nevera enorme amb dispensador de gel. El vam inaugurar per
l’aniversari del senyor Lluís. Dono per inaugurat el menjador laboral, va dir mentre el cambrer desava a la nevera ampolles individuals de gasosa. De sobte, vaig veure claríssimament, com l’Elisabeth Gallich col·locava la copa de vi en el dispensador de gel que li va vomitar dos glaçons que van surar entre les flors de romaní i les suaus notes de préssec i albercoc. S’ho pot creure? El meu pare, centenars de pagesos, sommeliers i enòlegs del món regirant-se en les seves tombes! I sap el pitjor? Ho va fer més vegades: en realitat ho va fer cada dia a l’hora de dinar. Sí, senyora: La nostra Elisabeth Gallich posava gel al vi amb gasosa.
Setmanes després, el senyor Lluís em va fer passar al seu despatx.
Necessitava que l’atenció al client fos més professional i que li sabia greu que m’ho prengués així, però que això de cap de recepció no estava signat enlloc tot i que jo ho feia molt bé i que sense mi bla, bla, bla, però el teu contracte és de recepcionista i que no plorés i què em feia pensar que això era culpa de la
senyora Gallich.
L’endemà es va incorporar la nova cap d’atenció al client i em va dir que faríem un curset a càrrec de l’empresa. No vaig poder dir-li que el curs arribava setze anys tard perquè ja m’estava explicant que es coneixia amb la Beth de feia molts anys. Fins i tot, havien treballat juntes i compartit pis i que ara no t’ho
creuràs, va dir la molt cretina, per culpa seva prenc vi amb gasosa i un glaçó i que. Ja no vaig seguir escoltant-la.
La resta ja la sap. Segur que té l’expedient de la policia.
—Clar que el tinc, però per preparar una bona defensa, necessito entendre-la. Per què es va delatar? Ningú no sabia que vostè havia enverinat el dispensador de gel. El senyor Lluís només va dir que la senyora Gallich havia patit una intoxicació i vostè es va alçar cridant, llegeixo literalment de la
declaració dels seus companys: “La mare que em va parir. Li hauria d’haver tallat el coll de viu en viu.” Ajudi’m a entendre-ho!
—Això no va anar exactament així. El senyor Lluís va entrar a l’oficina i ens va demanar un moment d’atenció per dir-nos que la nostra estimada companya Elisabeth Gallich ha patit una intoxicació i ha estat a punt de morir. Està greu, però estable. La va trobar inconscient el seu espòs que, per sort, és metge especialista en toxicologia clínica.
Pseudònim: Blanca de Parellada
Autora: Rosa Ramos
2 Responses