Abans que res, felicitar-te per aquest treball de novel·la! Que ben lligat tot, i quina feinada d’hores d’inversió, impressionant. Igual que si fos un part, aquí has parit a la Lisa… A Et recordaré i enlloc de nou mesos de gestació, han sigut anys gestant-la, Felicitar-te, perquè és increïble el que has fet.
La ciència-ficció mai ha sigut el meu fort, la majoria d’històries que m’agraden, es combinen amb fantasia i Et recordaré m’ha atrapat.
La novel·la combina molt bé l’acció i la reflexió, de forma molt ben descrita. Estem dins els pensaments de la Lisa i veiem el que li passa per la ment en aquell moment precís, sempre amb reflexions molt interessants i absorbents. Descrius molt bé els espais, els personatges, l’ambientació: Crisol, la Desig, com és un cotxelliscador, Utopia (etc). Això permet que sense sobrecarregar d’adjectius, fàcilment ens puguem introduir dins el món que proposes i fer-nos la idea de tot el que succeeix i com són, a través dels ulls de la protagonista.
De vegades, he tingut la sensació que els pensaments de la Lisa, podien ser els teus propis, a vegades crec que s’expressa com ho faries tu i m’ha fet gràcia imaginar-te parlant a través seu.
També, s’ha de tenir en compte que l’ha escrit una persona que hi entén d’informàtica, i això es fa notar en algunes explicacions de què està succeint i ho fa de manera que s’entén molt bé, tot i no entendre-hi, el lector.
He de confessar que la primera part en què ens situem al món en línia d’Utopia se’m va fer una mica feixuc, tot i que a mi m’agraden els temes de fantasia i rol, però més endavant quan la visitem per segona vegada i hi ha un enfrontament contra en Mark, que al final ens fa dubtar de si realment és l’antagonista definitiu… després d’això és un no parar, a partir d’aquí em va enganxar cada cop més i més, fins al punt de la necessitat de seguir llegint per saber com acabava. El tram final em va enamorar, quan totes les peces van encaixant a poc a poc.
Personatges:
La Lisa té una evolució molt clara i es nota que ho fa a mesura que ho fa l’autor. De la mateixa manera que Harry Potter evoluciona al llarg dels anys i dels volums, a la Lisa se li veu l’evolució al llarg dels dies que passen dins la novel·la a Et recordaré. A les primeres pàgines, comença explicant la història una noia jove, amb les seves històries d’institut i, en canvi, cap al final del llibre tenim una protagonista molt més madura, reflexiva i que ja estaríem parlant d’una dona.
Ella va a Utopia sense saber-ne res i desconcertada. Però la segona vegada, hi va molt més serena, segura d’ella mateixa, amb els ovaris ben posats i es nota que domina i que allà té poder. També es nota que el Brutus és un personatge que no li cau bé, potser a l’autor tampoc? Ha, ha, ha
Els seus pensaments enganxen, saps què pensa, què li preocupa i et fa patir per ella com a lector, perquè sents de primera mà el que ella està vivint.
Pel que fa als altres personatges, la família al principi em resultava inquietant, perquè pensava: quina família li ha tocat a la Lisa, mare meva… La mare sempre amb el comandament, mirant la tele i no fa res més, i el pare que es tanca al despatx del celler, quina família més estranya…
El Mark al principi, és un personatge que odies fins al punt de voler-li fotre quatre hòsties… Li agafes mania com si fos el Jeoffrey de Joc de trons… Fins que en un moment el veus dèbil en la tornada a Utopia, i comences a preocupar-te per ell, perquè alguna cosa no encaixa. Després quan coneixem la història de l’Èlia, ja empatitzes més amb el personatge, que al principi fa ràbia… En TK d’entrada em va caure superbé… Tan bé, tan bé, que en el punt àlgid a la Desig quan li pregunta pel cognom, aquí comences a sospitar que hi ha alguna cosa estranya en ell. Fins que després descobreixes que és el gosset falder d’algú altre…
El Joel, un noi molt maco. L’escena del retrobament a la Desig em va agradar especialment. Em cau molt bé. En canvi, les noies m’han generat una mica d’indiferència, personalment.
Enhorabona i amb moltes ganes de saber com segueix!
