Gasteu bon mam, eh! —Sospira i fa un gran trago del porró—. El vi d’abans era més fort, n’hi havia que boi es podia mastegar! Ara no, ara és més fi. Jo, fins que no vaig anar de mosso aquí a aquesta casa, que no n’havia begut mai, de vi. Se’l bevia tot el pare. —Remena el cap i sospira—. I massa que en bevia. Ja vaig estar de sort, ja, d’anar a espetegar a aquesta casa. No és que fos la més bona de la contrada, però no em va mancar mai res. Sobretot la teca, i mira que de petit en vaig arribar a patir, de gana. El mal era que érem massa canalla, i el pare, pobre com una rata; i si arreplegava quatre xavos, se’ls gastava tots en vi. I llavors encara era pitjor, perquè quan anava torrat, ens allisava de valent, i au: sense manduca i calents a dormir. Aquí menjava tant com volia! Sí, sí; no s’havien dit mai prou. Però jo pencava de valent, eh! I de sol a sol, no com ara. —Fa un altre trago amb el porró, més llarg que l’anterior; i en acabat respira sorollosament—. Però no us penseu: ara, amb això de les vuit hores, encara es treballa més que antes, perquè la feina que feiem abans en tot lo dia, ara volen que la fem en vuit hores. Tot era diferent; anàvem a la vinya a trenc d’alba, paràvem a esmorzar, després a fer un traguet amb el bot, o si estaven a prop de casa amb el porró; a migdia anàvem a dinar, una bona estona, no com ara que sembla que ens empaitin! I a mitja tarda, berenar, i més tard un altre glop; i fins que es fes fosc. I on volies anar, si no? Si no hi havia res enlloc! —L’avi llesca pa i ell n’agafa un tall que de seguida es du a la boca. Mastega i se l’empassa—. Bona xeixa! Ara que estic jubilat ho trobo a faltar. El d’abans, em refereixo: fer el traguet i viure tranquil. Ja en visc ara, de tranquil; potser massa. Els matins me’ls passo a urgències. No em fa pas mal enlloc, gràcies a Déu, però sempre hi ha moviment de gent; a més a l’hivern s’hi està calentó i a l’estiu hi ha aire condicionat. —La mestressa porta una gran plata de mongetes seques amb salsitxes i cansalada al damunt. Encara no l’ha deixat damunt la taula, que ja punxa una salsitxa i li clava queixalada—. Què teniu, avi? Que us sap greu que tingui gana? Que no m’ho he guanyat! Vos sí que heu estat bé, eh avi, que no heu hagut de treballar mai gaire! No em mireu així, que sempre heu tingut mosso, vos! No us en recordeu d’aquell any del míldiu! Què! vint-i-quatre ensulfatades! Potser no tantes. Però amb la maquina a l’esquena! No les vau pas fer totes vos sol! Què jo també m’hi vaig agafar. De les vinyes que tenien aigüerol, no en vau fer cap ni una:
«Nen, fes-la tu, aquesta, que no peses tant i no t’ensorraràs». No t’ensorraràs, no! Fins al genoll, avi! I vos vinga anar preparant màquines. Encara no n’havia gastat una, que ja m’esperàveu amb una altra de plena. I en alguns trossos que el míldiu estava encès com una mala cosa, no hi va haver res a fer. Què li vau dir a l’amo a l’hora de passar comptes de les parts? Que els cargolins se us havien menjat el raïm! —Riu. Es posa tota la salsitxa a la boca, la mastega amb celeritat i l’engoleix amb l’ajuda d’uns copets al pit. To seguit, s’entafora dins la boca un parell de forquillades de mongetes seques que s’empassa gairebé sense masticar-les—. En aquesta casa no ha faltat mai de res. Engreixàvem porcs… —S’incorpora per agafar una ampolla de vi rosat que la mestressa deixa damunt la taula. L’avi l’atura agafant-lo pel braç—. Què diu ara! Que primer s’ha d’acabar el blanc? —S’aixeca de la cadira, agafa el porró i l’alça ben enlaire fent-lo rajar sobre les dents. Beu llargament amb xerrics sorollosos. S’atura un moment i pren aire. Torna a alçar el porró i no el deixa fins que se n’acaba l’última gota. Respira fondo i riu. Li pica l’ullet al bordegàs i pren l’ampolla de vi rosat—. Un traguet de vi, avi? —L’avi fa que no amb el cap. Ell s’arronsa d’espatlles i se’n serveix al got—. Ja n’havíeu provat de negocis, vos, eh avi? Gallines, pollastres, porcs… Re, home re! Negocis de sang, negocis de fam! Recordeu quan us van pispar les conilles? Era ara per la verema; alguns collidors, segur! I la guineu que us fotia l’aviram; cada any un cop o dos. Quins mecàgons que fèieu. I això que teníeu un gos que les caçava, com se deia? Toti, com aquell boxejador. Era pelut, de pastor. No gaire gros, però tenia un geni… Les agafava pel coll i en poca estona se les feia seves. Però n’hi devien haver moltes, perquè fins que no vau fer la granja; la guineu, o la geneta, o la bestiola que fos, us feien renegar de valent. Sempre heu estat molt mal parlat. Però amb els disgustos que teníeu… Els primers anys de la granja amb el collons de la coccidia, i llavors no hi havia els remeis que hi ha ara. Tot era una sangada, i com maleíeu, eh? Quines mortaldats! Fotia angúnia de veure. I el vi? No hi havia manera de sortir-se’n, tampoc. L’any que no es picava, no feia grau; o si era any massa bo, llavors venien els tractants i deien que no en volien! Quina colla! Sort que us vau fer del sindicat. Però ves, mireu! No us podeu queixar, prou gran que l’heu feta, la casa; i sempre heu tingut mosso! No us en recordeu d’aquella verra escuixada? —Es dirigeix al bordegàs, li torna a picar l’ullet; fa un gran glop de vi rosat i continua com si l’avi no el sentís—: L’avi tenia una
verra que es va escuixar i la vam haver de matar, pobre bèstia. Tot lo dia arrossegant-se; feia llàstima. Però com que l’avi tenia manies, no en va voler. Ni tastar-la! I me la vaig fotre tota jo! Tota. Pernils, botifarres, cansalades, els peus i les orelles i tot. I a aquest home no n’hi vam poder fer menjar ni un mos. Si hagués patit la gana que vaig patir jo, prou que se l’hauria cruspit! Però l’hereu tenia manies! —Riu. S’acaba el vi del got i el torna a omplir. Escura el menjar del plat i es beu el got de vi altra vegada—. Cago’n Déu! Gasteu bon mam, eh! — Sospira—. Ja me’n vaig fotre uns bons farts, de treballar… Llaurar amb el cavall, ensulfatar amb la màquina a l’esquena, podar, esporgar, aplegar bèsties mortes… No em mireu així, se us morien més que no pas en vivien! —Riu. Torna a beure—. I després, al vespre, encara anava alta al celler amb el Jaume a treure mares a cops de barraló. Fa dies que no el veieu al Jaume? Es veu vell. I sabeu de què és? No ho sabeu? És del mam. Li agrada molt, massa. Sempre li ha agradat massa. —Beu un altre glop de vi. L’avi s’encén un caliquenyo. Se’l queda mirant amb els ulls mig clucs. L’avi fa espetegar la llengua, es treu un altre cigar de la butxaca de la camisa i li dona. Li encén. Fa una calada llarga i exhala una gran fumarada que s’escampa damunt la taula—. Fa anys que fumeu aquests caliquenyos, avi. D’on us els porten? De Lleida? No, de València, oi? Sempre heu estat del morro fi, vos. —La mestressa serveix casc. A ell li afegeix un raig de brandi. Se’l veu d’un glop. Agafa l’ampolla de brandi i s’omple la tassa fins dalt. Fuma i es queda uns instants pensarós, arrepapant-se a la cadira, que fa un lleu cruixit—. Nen? Ja festeges? No? Però bé deus tenir amiguetes. Aprofita, nen, ara que ets jove, aprofita… Jo, quan tenia la teva edat, n’havia punxades moltes! —Sospira—. Que vas calent? No? Doncs jo sí! Avui, dissabte a la tarda, llimpiar la pistola… I anar a veure les noies maques de Vilafranca! Nen, si pots triar, tria-la ben gorda, que et faran pagar el mateix. Una vegada vaig anar a Barcelona, alta en un pueblo, i n’hi havia una de gorda… —Sospira profundament tancant els ulls—. La mare que la va parir, quina tia! Ella mirava cap allà i jo, zis-zas, zis-zas! Com vaig disfrutar! Com mai a la vida! —Acluca els ulls, s’agafa a les tovalles i les estira amunt i avall—. Zis-zas, zis-zasl! —Els gots i les ampolles comencen a girar-se damunt la taula. L’avi s’aixeca per salvar el brandi, però en l’intent toca el porró amb el colze, i aquest cau a terra i es trenca en bocins—. Cago’n Déu de Déu, avi, menjar i emborratxar-se no pot ser!
III Premi Fira Vins Rebels – 3r classificat
Autor: Joan Ramon Romagosa
