Un dia d’hivern en què la tempesta atlàntica ens va portar vent, pluja i temperatures molt baixes, celebràvem Nadal a casa dels meus avis. Els seus fills i ell havien menjat i begut com a reis, els brillava la pell i se’ls encenien espurnes als ulls. El vi havia obert les comportes de la confiança i deslligava el torrent de la loquacitat; qui més qui menys, ja s’havia deixat caure pel relliscós terreny de les confidències.
L’avi Manel va emportar-se la copa de mistela als llavis, la va mirar amb nostàlgia i, amagat darrere del vidre, va preguntar:
–Us he parlat alguna vegada de l’Urruti? – I en la pregunta ja hi venia insinuat l’inici de la història del que tots coneixien pel sobrenom de “El basc”. Jo tenia nou anys i no era la primera vegada que sentia el meu avi explicar-la.
–Corria l’any 1971 quan vaig fer la majoria d’edat i vaig rebre la carta d’incorporació al servei militar. Em destinaven al Castell de Santa Catalina a Cadis. M’esperaven divuit mesos de mili lluny de casa i dels meus en una fortificació en forma d’estel de cinc puntes construïda sobre esculls de pedra. El castell era un lloc fosc i tenebrós. –Continuà l’avi. – Allà coincidí amb el meu amic d’infància Joan Amat. Jo com a caporal porta material tenia accés al menjar i ell, que provenia d’una família vinatera, ens portava tot el vi que li demanàvem. Amb l’estómac ple i la sang calenta, el picant gelat de les nits d’hivern tan lluny de casa no feia tant de mal. Potser pitjor que les gelades nits de Santa Catalina eren les guàrdies a les cel·les. Havíem de vigilar els presos que hi eren confinats. La més temuda de totes les guàrdies era sense dubte la de l’Urruti. Davant de qualsevol imprevist teníem ordre de disparar. Tanmateix, tots sabíem que els soldats novells no portàvem carregadors de veritat enganxats als cetmes. Estàvem venuts! I va arribar el dia que havia desitjat que no arribés mai: em va tocar cobrir la guàrdia del basc. Mai vaig passar més fred ni més por que aquella nit d’imaginària. Després de vuit hores d’extenuant guàrdia en què el so constant de pedretes colpejant els barrots em va mantenir despert, quan ja quedava poc temps perquè acabés el meu torn, vaig caure profundament adormit. En despertar-me, em vaig afanyar a comprovar que tot estava en ordre a la cel·la de l’Urruti, el pres més temut de Santa Catalina. Vaig sospirar alleujat. Al que semblava, estava dormint plàcidament fet un embolic sota els llençols. Exhaust, em vaig retirar al meu pavelló amb l’esperança que aquell error no tingués conseqüències greus. La preocupació pel meu descuit persistia i no em deixava descansar tranquil. Vaig sortir al pati d’armes per desvetllar-me. Em va semblar que hi havia més moviment del que era habitual. Aquells dies els presos estaven treballant en la reparació dels murs del Castell després de la trencadissa de diversos trams dels baluards pels efectes dels temporals de gener i febrer. Vaig sentir un xivarri poc habitual que em va fer passar de l’atordiment a l’estat d’alerta. Hi havia tal escàndol i desordre que vaig témer que s’hagués produït un motí. Aviat vaig saber que durant un recompte sorpresa havien detectat que mancava un pres. No em va costar gaire endevinar qui era. Al que semblava l’Urruti no estava dormint a la seva cel·la durant la meva guàrdia com jo havia cregut. S’havia confabulat amb un grup de presos que coneixia la zona per fugir-se’n. Algun d’ells l’havia traït i delatat. Els seus còmplices l’havien amagat dins d’un gran cubell de brossa cobert amb un plàstic sobre el qual havien disposat alguns fragments de la silleria caiguda del castell. El pla era esperar la pujada de la
marea per empènyer-lo muralla avall, l’Urruti cauria al mar obert, escaparia del penal nedant i s’ocultaria en algun lloc proper. Els còmplices del pres més temut del penal van entrar en pànic davant la idea de ser descoberts i castigats. I a falta d’un pla millor, no se’ls va ocórrer altra cosa que empènyer el cubell on s’ocultava l’Urruti pel forat que havia deixat un carreu caigut. En desfer-se del cos del delicte no van pensar, o potser sí, que encara la marea estava baixa. Així va ser com l’Urruti va caure des d’una alçada d’uns cinc metres i va donar amb els seus ossos a la sorra de la Caleta.
L’avi Manel va acabar així el seu relat. Vaig adormir-me creient que totes les històries tenen finals feliços, que el temps s’ha aturat en aquells dies de la infància i que els meus avis no em faltaran mai. El temps va seguir obrint-se camí amb el pas de les hores, els mesos i els anys sense tornar enrere i, un dia, la nena que era jo aquella nit es va convertir en un record del passat. L’any que vaig començar la universitat,
esperava amb il·lusió la nit de Nadal per celebrar-la en família. La vida universitària m’havia apartat egoistament dels meus. Aquella nit de Nadal, com tantes altres, sopàvem a casa dels meus avis. En
arribar-hi, el vaig trobar assegut al seu vell butacó de cuir, que a força d’ús havia pres la seva forma, allunyat del bullici nadalenc. Em va estranyar no veure’l entre els seus nets cantant nadales. M’hi vaig apropar, el vaig saludar i li vaig fer un petó a la galta. No va reaccionar. Estava absent. Vaig arrossegar una cadira, em vaig asseure davant d’ell. “Avi”, el vaig cridar. No va contestar. Vaig buscar la mirada de la meva mare, que estava al meu costat i m’observava en silenci. Vaig buscar ara la mirada del meu avi i li vaig preguntar: “Avi, et recordes de mi?” Em va mirar i somriure. La darrera memòria que s’oblida és la de l’amor. L’aroma d’un cigarret que es consumia en un cendrer al costat d’una copa de vi em va fer viatjar en el temps: tornava a tenir nou anys. “Avi, et recordes de l’Urruti?”. Seguia sense reaccionar. “Corria l’any 1971”, li vaig xiuxiuejar en veu baixa. “Quan vas complir la majoria d’edat, vas rebre la carta d’incorporació al servei militar. Et destinaven al Castell de Santa Catalina a Cadis…” Vaig continuar mentre li servia un glop de mistela. “Crec que aquesta història ja l’havia escoltada abans,” va dir el meu avi apropant-se la copa als llavis amb les mans tremoloses. Embriagant-se en l’aroma punyent del vi, va acabar el darrer glop i va seguir després amb interès tota la narració fins al final.: “El comandant, aficionat submarinista i molt devot del Crist de l’Aculaero, va creure que allà hi havia hagut intervenció divina i no va tornar a molestar-te en tot el que et quedava de servei.” Quan vaig acabar, es va fer un silenci incòmode. Segons
després, el meu avi va parlar: “Quant temps tenim?” “No ho sé, avi,” vaig respondre donant-li una abraçada. “Només el present ens pertany. Per favor, explica’m ara tu la història del Castell de Santa Catalina.”
I em va explicar la història. Al principi balbucejava, tenia serioses dificultats per trobar les paraules, vocalitzava amb molt d’esforç i em costava entendre’l. Finalment, amb la meva ajuda i la seva tenacitat, va acabar de contar la història. Jo ho vaig gravar perquè alguna cosa em deia que no tornaria a sentir parlar de Cadis dels seus llavis. Vaig lliscar la punta dels dits pel perfil de la copa de vi. Vaig desitjar llavors amb totes les meves forces haver pogut embotellar tots els meus records de la infància, i destapar-los igual que fem amb un bon vi, i banyar-me en el seu dolç perfum quan volgués tornar a viure’ls. Vaig sacsejar el cap. Vaig apartar un rodet de cabells blancs que li queien rebels sobre el front. Em vaig abraçar a ell. Així, vaig decidir guardar aquella ampolla del meu avi; més encara: protegir-la. I la vaig posar al centre de la meva vida i en el millor lloc de casa meva. I des de llavors, de vegades, en aquelles tardes en què m’esmunyo cap a la tristor, trec l’ampolla de l’urna on la custodio.
Dibuixo el seu contorn amb les palmes dels dits, allibero el suro amb un xiulet i desperto el vi del seu son. De seguida m’abraça l’olor de fum, somni i vi i sento que el vent, còmplice d’aquesta dansa invisible, escampa el perfum del vi com un missatge de nostàlgia compartida i torno a tenir nou anys.
Pseudònim: Alhanna
Autora: Eva María Baos Ruiz
2 respostes