“I tu, per què fas vi?”, m’ha dit. Anem a veure.
M’he llevat a les sis. Esllomat, perquè ahir a la nit vaig deixar carregada la furgoneta. I cansat, perquè tot i tancar la furgoneta al garatge, he dormit amb un ull obert; a pagès, un garatge tancat demana a crits que l’obrin. I després d’una bona estona de carretera, arribo aquí, a la fira. Amb la Sara hem muntat la paradeta: a la carpa que tenim assignada hi hem posat el nostre rètol. Ens hem fet forts en aquells pocs metres quadrats conquerits: apilant caixes d’ampolles de cartró i de fusta, “que vesteixen més, que no et pots imaginar el que soluciones amb una caixa de fusta amb dues ampolles, que això és ple d’esnobs…”. La Sara ha muntat les “banyeres”, els recipients on tindrem els vins exposats en aigua i gel per a les degustacions, ha disposat els tríptics amb informació del celler i dels vins, i no m’ha deixat anar a esmorzar fins que no ha tingut els cables per les bombetes connectats (i provats!). Ha comprat unes bombetes d’aquestes modernes, grosses, on el disseny és a les filigranes que descriu el filament incandescent, “són xules, eh?”. Ja ho poden ser, amb el que han costat… Però la Sara mirava les parades veïnes, “guaita els altres: bombetes normals”, i alineava, satisfeta, més ampolles pel taulell, “la gent té la vista als dits, tot ho han de tocar”. N’agafo una a l’atzar. I la miro. Llegeixo l’etiqueta, em fixo en el dibuix, el pes de l’ampolla… Tot és aquí. No, tot no. “Llevataps? Que no en portaves tu? Passa pel xino, quan tornis d’esmorzar”.
He anat a fer un mos al bar, a l’altra punta del recinte, i durant la travessa he vist les altres parades: els seus rètols anunciaven qui són, i a alguns els he saludat i a d’altres m’hi he acostat a comentar la jugada. Encaixades de mans, copets a l’esquena, i, com més confiança, més gruixuda era la paraula amb la que ens anomenem. Si feia temps que no ens vèiem, una ràpida repassada a l’estat de salut, tant la fisiològica com la de la cartera. Una llambregada al cel, sentenciant quin dia ens faria, com si en fóssim els amos, i un comiat apressat sense deixar de fer rodar un dit en l’aire, “després em passo”. Com retrobar els amics de l’escola després de les vacances: són espais segurs.
He tornat a la parada i m’he disposat, juntament amb la Sara, a passar-me les hores d’aquest dissabte darrera el taulell d’aquesta petita botiga efímera. Al principi, hi havia poca gent i amb poca pressa. Passaven pels stands amb una copa que han comprat a l’entrada, i passejaven tot estudiant la mercaderia. Amb sort, s’aturaven a alguna que els cridava l’atenció, preguntaven, escoltaven i finalment “compraven” amb un ticket el gest d’omplir la copa amb el vi d’una de les ampolles exposades. Amb una mica més de sort, cauria una ampolla.
Hi ha hagut estones en què estava sol. Com quan la Sara ha sortit a comprar més gel. Una ullada al meu voltant i he vist que tots els stands tenien públic: o bé coneguts, que no venien a “fer gasto”, però l’ambient distès atreia més gent, o bé possibles clients. Però hi havia copes plenes, i l’aire em portava paraules inconnexes com “tanins”, “mineral” o “garnatxa” i podia imaginar-me la resta del discurs. I al meu stand, ningú. Fins que s’ha començat a acostar gent, ara una parella, ara una altra, que es miraven la parada de lluny, assenyalaven ampolles, i es parlaven. Podia fer-me una idea de com se sentia el Floquet de Neu. Si algú em llegeix, si us plau, no ho feu: no us planteu a dos metres de la parada d’un pagès que fa vi i us el mireu com si fos radioactiu. Sóc com un peix fora de l’aigua i us puc etzibar un “aquestes copes estan molt buides, eh?”. És un màrqueting agressiu que la Sara em retreu tot el camí de tornada, “que no veus que les copes les van a omplir a una altra banda?”. He de dir que alguna vegada ha funcionat…
Quan la Sara ha tornat, una parella que passejava s’ha fixat en el nostre rètol i ell ha dit alguna cosa a la noia mentre ens assenyalava amb el cap. S’han acostat decidits i ell ha preguntat d’on venim, i com són els nostres vins. Ha costat poc que decidís treure’s un ticket de la cartera per pagar la copa que li estava omplint. I agafant la copa pel peu, l’ha inclinada damunt de l’estovalla blanca amb què cobríem el taulell. L’ha olorat i, finalment, l’ha tastat. I el vi s’explica sol, si el saps escoltar. I jo he de fer esforços per callar, perquè hi han entrat tantes coses a l’hora de fer aquell vi que em sembla que si no les explico, rebento. Perquè, si les explico, les sabrà trobar al vi. Hem fet un breu intercanvi de comentaris i ha sortit el tema del canvi climàtic. He començat a desgranar un rosari de desastres climatològics d’alguns anys que m’ha tocat viure i, de sobte, m’ha engaltat un “I tu, per què fas vi?”. Hem rigut, però aquesta pregunta innocent em ressona des
de fa hores. Al final, s’ha endut dues ampolles i unes indicacions per arribar al celler. I em fa il·lusió, perquè diu que no és del gremi, però li agrada “aquest món”: aquestes tradicions, aquestes creences, aquesta forma de viure. Aquesta cultura en què, treballar la terra era un treball d’equip: suava el pagès, però els déus també feien la seva part, enviant-nos sol, pluja i vent. Un dia vam saber que aquests elements no són manats per ningú, i que ni treballen ni conspiren a favor nostre. I ens vam quedar una mica orfes. La feina es va convertir en una lluita contra els elements. Fins que vam entendre que, si mai van existir, els déus ens van ensenyar a fer vi per poder beure’ns una petita obra d’art, efímera i solemne. I l’art, si no comporta esforç, no val la pena.
Em fa mal l’esquena. Cada dia més. I tot cada dia és més car. I més incert. I avui tocava anar a fira, a veure gent, a exposar els vins, a presentar aquests “fills” que tants esforços costen, però dels que estàs secretament orgullós. I al vespre, plegarem els trastos i tornarem a casa. I demà tornaré a la vinya, a seguir tenint cura d’unes criatures extraordinàries que espremen la terra i l’aire i ho concentren en petits grans de raïm, que acabo tancant en bótes i posant-les a dormir. Qui fa el vi és el temps, que té més ofici. Perquè un dia puguis tastar un petit miracle.
Que per què faig vi. Perquè sento que estic perpetuant alguna cosa més gran que jo, que ve de temps antics. Perquè és el meu lloc. Perquè tinc aquesta sort. Perquè no sé fer res més. Perquè no vull fer res més.
Pseudònim: Vitis Vinifera.
Autora: Carme Boladeres Valerio
2 Responses