Malgrat de Mar (Maresme), agost del 2021. Festa Major.
En Martí es va empolainar aquella tarda de dissabte, sabedor que tocava anar amb la
dona i les dues nenes i perdre’s unes hores pel recinte de la fira. Promès tenia a les cries unes
fitxes en alguna atracció després de deambular amunt i avall per aquell món de munta i
desmunta. Isabel, mare i esposa com poques, ja havia advertit a la seva prole del seny amb que
havien de comportar-se, no desitjant que el marit s’emboliqués comprant números de la
tómbola al tun tun, ni tampoc que les menudes s’escapessin de fira en fira, sense el control
que ella prudentment pretenia administrar-les.
Ja en el lloc, observà el marit que, just al costat on les petites complien amb les seves rialles, es
trobava una tómbola que rifava productes gastronòmics i delicatessen. Trigà poc a indicar a la
dona tal descobriment, afegint que aquell lloc semblava prou bo per endur-se’n algun embotit
o una ampolla de bon vi cap a casa. La dona, sabedora que ningú regala duros a quatre
pessetes, aclarí al marit de l’engany que allò comportava. Allò tot era fals i el número que
donava el premi gros, mai sortia, doncs la safata on s’agafava el paperet estava amanyagada.
Es va acostar sense ganes la parella per veure l’atracció mentre les nenes repetien il·lusions a
recer d’una música que ensordia a qualsevol mortal. En Martí, gairebé sense demanar permís
a la muller, es va treure de la butxaca una moneda de dos euros, lliurant-la al firaire. Aquest,
micròfon en mà, advertia de la facilitat d’emportar-se un bon premi, ja que moltes de les
paperetes tenien un número amb sort. El set corresponia a tres secallones, envasades al buit,
que Déu-n’hi-do del goig que feien, el quinze a un pastís de fruits sec que tenia una presència
exquisida, el vint-i-dos era mereixedor d’una llauna de foie-gras de dos kilos, el trenta era
recompensat amb una caixa de tres ampolles d’un vi gran reserva del Penedès …..i així fins a
un total de vint números premiats, reflectits en una pissarra indicant el botí corresponent.
Fou aquí, en escoltar que el trenta es corresponia amb tan exquisit caldo, quan en Martí va
veure la llum a les seves ànsies d’aconseguir rèdit als seus anhels. Allò valia la pena invertir-hi
un parell de monedes, doncs el premi bé s’ho mereixia. Només faltava encertar amb el
número trenta.
Després d’uns quants intents fallits, una safata amb dos fuets escanyolits eren el minso botí
obtingut. La seva dona, que pretenia no gastar tontament els diners, inquirí a l’espòs a marxar
del lloc. Malgrat tot, aquest ego masculí que de tant en tant treu qualsevol home va impedir
que en Martí renunciés a tan alt repte. Ell volia la caixa amb els vins, els gran reserva amb
denominació d’origen, la que estava a no més de tres metres del seu nas.
Ni el trenta ni cap número semblant va fer acte de presència. Les paperetes següents tampoc
varen donar rèdits, doncs els números en sort no estaven escrits a la pissarra, perdent-se
l’invertit i donant per fet que els déus no estaven avui per la feina.
Lluny de defallir, l’home insistí. Fins i tot, i mentre tornava a obrir la cartera, els digué a la
família que les terres del Penedès eren òptimes pel cultiu d’irrepetibles ceps, afegint que ell
tenia certs coneixements en viticultura i que podia parlar amb autoritat si deia que aquelles
ampolles eren una inversió segura.
La dona, amb cara de pocs amics, instà al marit a abandonar el lloc, advertint-lo del ridícul
que estaven fent, a més d’haver-se gastat més de vint euros en aire. Tossut, va elevar en Martí
la veu, afirmant que ell no se n’anava d’allà fins a aconseguir l’objectiu. També les dues cries es
varen espantar al veure el seu pare en aquella sorprenent actitud. Semblava que aquell home
embogia per moments.
Calgué mitja hora, i més de seixanta euros gastats, perquè el seny d’aquell home es fes miques.
En un acalorament, i fora de polleguera, s’acostà al taulell i començà a obrir anàrquicament
tots els papers que reposaven a la safata, buscant el seu número, el trenta, el seu trenta. El
firaire, veient que aquell individu semblava guillat, s’acostà amb escarafalls advertint-lo que
primer havia de pagar per agafar una butlleta, aclarint-li que millor se n’anés si el que volia era
buscar problemes. L’afectat, que ni tan sols feia cas a les súpliques de la dona ni als precs de
les nenes, va començar a cridar afirmant que tot era una estafa, que el número de la safata
amb les tres ampolles de gran reserva no era dins el cistell i que tot allò era un robatori
descarat.
Dos municipals que estaven de servei van acudir fins al remolí que s’havia format al voltant de
tan embogit ser. A xisclets i amb amenaces els indicà que ell no marxava sense el seu premi, ja
que amb escreix l’havia pagat, donant per provat que el número en qüestió no hi era.
Quinze minuts varen trigar a controlar-lo i emmanillar-lo, per vergonya seva i de la família que
assistia, desconcertada, a tan esperpèntic espectacle. El més alt dels policies, que semblava dur
la veu cantant, va indicar a l’esposa i mare que ella i les nenes marxessin a casa, doncs el marit
quedava retingut a la caserna de la policia fins que els seus ànims es temperessin.
No fou fins al matí següent quan l’autoritat li digué que podia anar-se’n a casa. Amb els
ànims en ordre, tan esperpèntic episodi semblava haver fet efecte en la voluntat de l’home,
que ara es mostrava manso i penitent. Mil perdons va demanar pels insults i espectacle del dia
anterior, assegurant que mai de la vida tornaria a produir-se una errada com la soferta. Ell era
home de pau, veí exemplar de Malgrat, i no entenia quina malastrugança s’havia apoderat del
seu cos per deixar-se portar per tan maldestres instints.
El municipal l’informà que el de la tómbola no havia interposat denúncia, i que el millor era
girar full i anar ràpidament cap el seu domicili, doncs era d’esperar que la família estigués
ansiosa per veure’l i comprovar que tot havia quedat en una màcula sense excessiva factura.
De darrera el taulell el policia va treure una caixa de cartró, indicant-li que el firaire s’havia
acostat a preguntar per ell, deixant aquell present per quan sortís.
A l’interior s’apreciava la caixeta amb les ampolles de vi del Penedès.
Afegí l’autoritat que qui ho va portar li digué que era regal de la casa, doncs a lo tonto a lo
tonto havia pagat uns cent vint euros per aquella peça. A mena de confidència el municipal li
confirmà que sí, que el número trenta estava entre les butlletes, però que ell no havia encertat
a treure la papereta adequada.
Agafà el regal i sortí de la caserna amb pressa. Un somriure tremolós s’apoderà de la seva
cara. Potser no tot estigués perdut. És probable que avui acabés gaudint d’un dia irrepetible,
amb un bon dinar i un bon caldo, d’aquests que un assaboreix en ocasions molt, però que
molt, recordades.

III Premi literari Fira Vins Rebels – 2n classificat

De l’autor: Joan Ruscalleda Massó