Feia estona que l’observava.
Anava ben vestit, amb uns pantalons foscos i l’americana a joc, camisa ben planxada, sabates d’aquelles que transmeten elegància i ufanor, els cabells clenxinats cap a un costat. Estava assegut amb l’esquena recta, els braços recolzats a sobre la taula i una mà sostenint la copa de vi: en pinçava la tija amb l’índex i el polze, i equilibrava el gest amb el dit petit col·locat a sota la base de cristall. Per la manera com s’acostava la copa al nas, n’ensumava el contingut, el removia amb parsimònia i finalment es mullava els llavis, l’Audrey va suposar que es tractava d’un sommelier; segur que era d’aquells que asseguraven discernir el gust de fruites del bosc, vainilla i un toc de fusta. Bajanades. L’Audrey no era gaire de vi, però quan l’ocasió ho requeria i se’n feia servir una copa, l’únic que notava era com l’alcohol li baixava per l’esòfag i una sequedat a la boca que no li permetia seguir gaudint de l’àpat.
No obstant això, l’home del vestit jaqueta semblava que retia culte a la copa amb tanta devoció, que a l’Audrey van agafar-li ganes de provar-lo. Va mirar a banda i banda de l’ample vestíbul, no fos cas que tornessin a atropellar-la la senyora de la neteja i el seu carro de les escombres, i va arrossegar la maleta cap al bar de l’altre costat. Com que tot formava part de l’espai diàfan de la terminal, havien delimitat la zona de degustació amb unes cordes morades, que unien amb pompositat els quatre pals daurats que marcaven les cantonades. Els clients seien en mòduls de dos bancs de respatller alt i encoixinat de plàstic, també morat, i una taula llarga de fusta polida. Semblava un oasi d’opulència enmig del caos i la diversitat de l’aeroport, com si es tractés d’un espai reservat a l’elit per poder evadir-se de l’ambient mundà que els esperava quan sortissin.
L’Audrey sabia que no era bona idea asseure’s directament al seu costat i demanar-li que li ensenyés a degustar el vi, per molt que es trobés en un aeroport espanyol on se suposa que la gent és més simpàtica i desinhibida. Ves a saber de quina nacionalitat era, aquell personatge de faccions angulades i mitjana estatura. Així doncs, va passar tan sorollosament com va poder pel seu costat per assegurar-se que s’adonava de la seva presència i va recolzar els colzes a la barra mentre esperava que l’atenguessin. De seguida va tenir la certesa que aquella posició i la seva indumentària acolorida cridaven l’atenció de sobres en un lloc així, i va redreçar-se quan la cambrera va preguntar-li què volia en un anglès treballat.
—Hola, sí, miri, jo vinc de Bèlgica i allà el que es porta és la cervesa, i no voldria marxar d’Espanya sense haver tastat un bon vi… Perquè els que et posen amb les tapes a la Plaza Mayor són aiguarràs, ja m’entén, oi? Vull alguna cosa així elegant, de categoria però sense passar-se amb el preu.
Parlava amb un to més alt de l’habitual amb la intenció que l’home la sentís i vingués al seu rescat; però no es va moure. La cambrera va assentir impassible —devia estar acostumada a tota mena d’espectacles per part dels clients— i va demanar-li si el volia negre, rosat o blanc.
—Doncs… negre? O sigui, quan diu «negre» no es refereix a un negre així com el de la Coca-Cola, oi? Vull dir, a mi me n’agradaria un que fos més… color rosat, no, morat; no ho sé, tipus el d’aquell senyor d’allà, veu? Allò es considera negre o rosat?
La cambrera va girar-se sense respondre, va treure una ampolla fosca d’una vitrina clavada a la paret de darrere la barra i va servir-li’n una copa amb la mà amagada darrere l’esquena. Quanta parafernàlia, va pensar l’Audrey mentre li donava les gràcies i procurava coordinar els moviments per desplaçar-se —ella, maleta i copa— fins a la taula que quedava en diagonal a la de l’home elegant. Estava asseguda de cara a ell, com a molt a quatre metres de distància, i ara podia distingir més fàcilment la pell més aviat bruna, els ulls foscos i enfonsats, i un anell tan prim com el dit anular on reposava. L’Audrey va remoure’s al seient i va acostar la cara a la copa, posant una expressió de desconcert amb tota la intensitat que va poder. Però ell només va dedicar-li una mirada seriosa, durant un parell de segons, i va tornar a concentrar-se en la beguda.
L’Audrey va reclinar-se, decebuda, i va observar-lo una estona més, preguntant-se si sabria aprofitar ella sola aquells quatre euros que li havia costat la copa. L’home va mullar-se els llavis de nou, va fer girar el vi en un lleu moviment de canell i va fer-ne un glop, que va degustar amb els ulls tancats durant el que semblava una eternitat. Quan els va tornar a obrir, una ombra de tristor li aigualia el rostre. Els seus ulls van topar amb els de l’Audrey, sense sorprendre’s, i cap dels dos no va apartar la mirada. Era ara o mai.
—Li… li faria res explicar-me una mica com funciona això del tast del vi?
Li tremolava la veu i el rubor li havia tenyit les galtes, però l’home va mantenir l’expressió serena i va assenyalar-li el seient del davant amb un gest gairebé imperceptible. Llavors va observar sense immutar-se com l’Aydeen agafava la copa
—tota la mà aferrant el calze de cristall, no fos cas— i arrossegava maldestrament la maleta cap a ell. No va moure’s ni un centímetre fins que ella va estar asseguda al seu davant, somrient incòmoda i a punt de balbucejar qualsevol cosa per trencar el silenci.
—S’ha de saber agafar la copa.
L’Aydeen va sospirar per dins, alleujada de rebre per fi una reacció, i va imitar la posició de la seva mà. Era espanyol, n’estava segura per l’accent, i devia rondar la cinquantena. No va poder fer gaires elucubracions més perquè, durant els deu minuts següents, va dedicar-se a escoltar amb atenció les indicacions del suposat sommelier i a repetir els seus gestos; fins i tot va ensenyar-li com moure el vi amb la llengua i així poder captar tots els sabors. Era un professor exigent; li preguntava després de cada tast quines aromes notava i a on, i l’Aydeen deia el primer que se li acudia perquè només identificava el gust de la fusta —massa intens, pel seu gust. El que fos perquè aquella veu vellutada continués parlant-li amb tanta perícia, els ulls refulgents per la il·lusió que genera submergir-se del tot en allò que s’explica. La sensació d’hipnosi encara s’accentuava més a mesura que l’alt grau d’alcohol del vi —un reserva negre Marqués de Riscal amb molt de cos i tocs afruitats, ara ja podia pensar en propietat— anava fent el seu efecte. Ell va assentir i, per primera vegada des que l’Aydeen en tenia constància, va dedicar-li un somriure ample.
—Ja ho tens. Ja saps com tastar un vi com Déu mana.
—Però vostè s’hi dedica? Per què en sap tant, de vins?
Sense deixar de somriure, el seu mestre improvisat va fer el darrer glop de vi, va deixar la copa amb compte a sobre la taula i va fer-la dringar amb l’índex, contemplant el cristall com si pogués veure-hi el futur.
—Jo he après de vins a base de cops, joveneta. És el millor company quan necessites desfogar-te: t’escolta sense jutjar. És fidel, si el coneixes saps què esperar-ne, i a més tens la certesa que, com a mínim, t’acompanyarà unes quantes hores més.
L’Aydeen va mossegar-se el llavi mentre processava la informació.
—I aquesta vegada, quin ha sigut el cop? —va inquirir ella amb un fil de veu.
—No, aquesta vegada no serà un cop, sinó un renaixement. M’han fet fora de la feina. —Va fer una ullada a la pantalla de sortides, prop de la barra—. Tu a on has dit que anaves?
Pseudònim: Marquès de Riscal
Gemma Muñoz Brugés
Una resposta