—Què us diu la vostra ment ara mateix!? Aquesta és diu: “Surrealista-ment real”!!!
Comença a sonar la cançó dedicada a la meva persona, és una de les més conegudes. Tracta sobre la mentalitat duna persona indefinida, què no veu clar que és cert i que és un engany. I amb aquesta banda sonora de fons, s’inicia l’acció.
Per damunt de tots els caps que m’observen, sobresurt un rostre conegut, un d’odiós i desgraciat. El ganàpia, amb una mirada d’odi i bogeria alhora, s’impulsa apartant la gent a cops, no sense violència, per venir cap a mi, accelerant el pas a mesura que pot.
—Me’n vaig al lavabo, ara torno!-crido a les noies.
—Què? Però Lisa, t’estan dedicant una cançó i justament ara te n’aniràs?- em renya l’Alícia.
—Ara torno!- reitero allunyant-me com puc.
Travesso el local a batzegades, lenta, però sense aturar-me. Pujo les escales metàl·liques que duen al lavabo de noies, apartant la gent i demanant disculpes cada dos per tres, conscient de que el meu perseguidor no està per orgues i si m’encalça possiblement sigui la fi.
Oh no… Com era d’esperar: és ple i hi ha una cua increïble. Giro sobre mi mateixa i torno a baixar, només hi ha una possibilitat, entrar als lavabos dels VIP.
“Mira, mira! És la teva ombra o ets tu?”, diu la cançó.
El veig, apartant gent a empentes, gens amable, em torna a mirar i s’imposa amb més fúria. M’ajupo i camino oculta entre la munió, dirigint-me a les escales de cargol que duen a la zona dels que paguen més. Hi arribo. Em poso de puntetes i alço la mirada, el veig desconcertat, amb el seu cap gros sobresortint per damunt de la gentada, tot indica que m’ha perdut de vista. Pujo àgilment les escales, i un cop a dalt, travesso sense aturar-me a la zona de sofàs, ocupats per gent “selecta”. Em sembla que un vigilant s’ha adonat de la meva presencia i també em segueix amb la intenció de fer-me sortir d’aquí. Maleït sigui.
“Tot serà el que creus que és!”-segueix la cançó.
L’ignoro, i dissimulant entro directament al servei. Tanco al meu darrere i faig una ullada ràpida; no hi ha ningú, és molt elegant i lluent, dues aixetes daurades amb manovelles davant d’un gran mirall, hi ha quatre compartiments de lavabo. A darrere la porta d’entrada hi ha un petit cartell on hi posa: Avariat. L’agafo, l’enganxo a la porta de l’últim compartiment i m’hi tanco amb balda tot desitjant que no em trobin. Em tremolen les mans. Pujo a dalt de la immaculada i brillant tassa del vàter i l’embruto amb les soles de les vambes. Tanta netedat i els lavabos comuns estaran fets una merda, segur. Després ho netejaré per no deixar proves.
Escolto com s’obre la porta exterior, el servei es torna a inundar de música, caço una frase de la cançó que “L’altre món” m’està dedicant. “El que has vist, és ben real dins teu!”. La porta es torna a tancar. Escolto les passes de qui hagi entrat.
—Hola?-diu una veu masculina.
No conec aquest to, ha de ser el vigilant. No responc. Escolto com s’acosta i sense pensar-s’ho dues vegades pica a la porta. Respiro entretallada, intentant no fer gens de soroll. Tot i que ell m’ha vist entrar i és evident que si la porta està tancada, hi ha algú a dins…
—Noia, aquest lavabo es per PMI, m’hauràs d’ensenyar…
PMI? Persones molt importants… De sobte, la porta es torna a obrir. “Ei, ei, ei, ei!” Crida el públic.
>>Eh tu, això és un lavabo per senyores.-càrrega el guàrdia.
S’escolta un gruny.
—I tu que hi fots a dins?-pregunta burleta. És ell.
—Treballo aquí, què no ho veus?-li respon enfadat.
Unes veus femenines i jovials s’incorporen amb una conversa animada i rialles. Segurament dues noies que anaven al lavabo. No puc entendre el que canten a baix, però em conec la cançó de principi a fi: “Estreny els pensaments, dignifica la memòria!”
—Eh, sortiu d’aquí, que aquest és el de les ties!-diu una veu femenina, sonorament borratxa.
—Sí, aneu a una altra banda, pervertits!-exclama l’altra veu.
—Vinga fora.-sento que diu seriós, el guàrdia.
Li deu haver dit al paio del tatuatge.
—Foteu el camp!-diu rient la primera que ha parlat.
“Surrealista, ment! Real!”. La porta es torna a tancar.
Escolto com les dues riuen i diuen bajanades, sembla que estan passant una gran nit, ben al contrari que jo. Agafo aire, alleujada, ja que els homes han sortit.
Entre soroll d’aigua i xipolleig, parlen sobre com de borratxes van i sobre els nois que s’enduran al llit aquesta nit. Gasten alguna broma obscena sobre els seus sexes i comenten detalls insignificants sobre el maquillatge que duen posat. S’hi estan molta estona… Se’m fa etern, però finalment escampen la boira.
“Surrealista… Ment…” La cançó acaba entre multitud d’aplaudiments i crits.
Comenta el fragment a les xarxes socials:
Una resposta