Torneu, la fatiga als braços, tal vegada la força, una cabòria, una pulsió. Torneu amb els nusos contorts que us murmuren rigors i crueses, els cossos coberts i els esguards dispersos. Amb el delit del brot que s’enfila, com buscant un camí o una mà o un sentit. Torneu, i com torneu!, amb els gotims que s’inflen com el vostre desig, encenent la promesa dels rius continguts i l’encís de la vida i els perfils que desborden a regalims.
Així ha sigut i així és. Que us vaig lligar a la terra i us vaig plegar els cossos i us vau sentir lliures i amb poder sobre els cicles, però torneu a mi, al vi, a la vinya, amb el pes de la vetlla a cada primera llum, amb la mandra del migdia a recer del fullam, al caure la tarda amb el pes del treball i en el batec de la nit emboirant-vos el seny i desvetllant-vos la sang malgrat la tenalla dels músculs cansats.
Així ha sigut i així és. Que us vaig fer mirar enllà del clos i les ribes i les cançons i els ritmes i la promesa de més. Més nusos i pàmpols i terres i cultes i mites i ritus i gents. Enllà de carenes i mars; enllà de l’oblit, contats pels poetes. I arreu, els treballs i els afectes i els horrors i els dies, i sempre, sempre, un desig encès i el dring profund del vas als llavis, de l’àmfora a les bodegues i d’aquest afany que us fa vius en un recambró de la pell. Monstres i honors i victòries i penes, i la realitat concreta de les llengües i els pobles i els béns i els cossos circulant, en moviment.
M’heu pintat, m’heu cantat, m’heu temut; efluvi que us infesta les venes. M’heu donat noms, rostres i cultes, m’heu fet pecat, bacanal i sang divina, i heu seguit tornant a mi. Us parlo del ball i la sang i el cos i la carn i el ritme i la dansa, de les formes que criden, les formes que encenen i us fan perdre el peu. I només queda el blanc de la bilis i l’esperma i la vinya; el negre de la sang i la carn i la vinya, i el caliu que s’ensuma i degusta i cou, coll avall, pit avall, sempre avall, i sadolla, omple i esborra. La festa i els sentits.
Blanc, sang, rosat, com els fluxos dels cossos, com vosaltres mateixos, rendits als efluvis i fent-ne relat del que us dona vida i us mata, del seny i la rauxa, i la por, aquesta por que us nia a dins i que no us desempara, i us fa menar els ulls
al cel i el judici als altres, i jugar a endevinalles del que es pot i el que no. Controlar-vos els cossos i donar-me un sentit: perdició o ofrena, tresor al fons de la bodega, esperó de la dansa de les Mènades.
M’heu volgut mantenir als marges sense renunciar al meu en encís ni reconèixer-me al centre. Tant hi fa, perquè torneu, sol rere sol, nus rere nus rere brot rere pàmpol, la fatiga als braços, el meu rastre als ulls, i caveu, canteu, temeu, veremeu, venereu, brindeu per tenir-me i sabeu, ben endins, endins, allà on no voleu mirar, que us habito i, en realitat, soc jo qui us té.
Quan creieu posseir-me, penseu en aquell primer dels vostres que va cedir al meu cant, a les tines curulles, a les esquenes corbades dels que us han precedit, que m’han alçat al cel per a ofrenar-me als seus déus i m’han vessat al sòl per a oferir-me als seus morts, i sapigueu que el que sou i teniu, soc jo. Tot el que sabeu i heu assolit, soc jo. La flama que us cou dins i us fa qui sou, soc jo. Soc jo qui us té.
Pseudònim: Follet foll
Alba Loriz Pou
