Acabo de llegir la promo d’“Et recordaré”, i la veritat és que m’he quedat amb ganes de saber com continuava la història. En una vintena de pàgines han sortit molts temes interessants, molts enigmes, moltes expectatives; amb una protagonista plena d’humanitat, complexa, amb les seves contradiccions, però amb la qual connectem i empatitzem des que apareix en escena. N’hi ha prou amb aquest petit tast, tan engrescador, per adonar-se de l’ambició i el rigor en l’escriptura de l’obra que tenim a les mans. El Miquel Florido té la capacitat —reservada als bons escriptors de literatura fantàstica— de construir amb coherència i versemblança tot un món distòpic, i al mateix temps parlar-nos, a través dels seus personatges, de les emocions i els dubtes existencials que l’ésser humà té i ha tingut sempre a l’hora d’enfrontar-se al món, a la vida, en fer-se adult i trobar el mateix camí en l’aventura de ser persona.
Menu
