1- La rotllana
Després dels parlaments de rigor, uns dits van prémer el botó de l’aparell i la cinta del
casset va rodar. La darrera nota de l’introit del flabiol va coincidir matemàticament amb un
cop sec de tamborino i alguns entesos van identificar la popular sardana “Tossa Bonica”
de Mas Ros. La Petri va dir, a cau d’orella, al comissari Gordillo: —Qué bien! Es como
un pasodoble!
Alguns dansaires van fer una petita rotllana que discretament va anar creixent. La Toia
s’hi va incorporar arrossegant el Tinell que, per cert, no va deixar de dur la pipa fumejant
als llavis fins que va estossegar al salt fort de la tercera tirada de llargs. La Petri,
emocionada, també va posar-se a la rotllana mirant d’estirar, sense èxit, el comissari. Va
situar-se a la dreta de la Toia esforçant-se a imitar els punts d’aquesta. S’intuïa que, si
bé de sardanes no n’havia ballat mai, coneixia prou els secrets del moviment del cos.
En Gaston Taudou va ser el darrer a incorporar-s’hi. Abans, havia observat atentament
totes les dones de la rotllana fins a aturar-se en el penjoll de la Toia, un petit siurell
mallorquí de fang que, penjat d’un cordill de cuir, saltironejava al compàs de la sardana,
damunt l’escot de la noia. Va situar-se entre la Toia i la Petri.
Aprofitant el contrapunt, en Gaston va amollar la mà esquerra per treure’s de la butxaca
un mocador amb el qual es va eixugar el front. En tornar a prémer la mà de la Toia,
aquesta va notar que li passava discretament un sobre minúscul. La Toia va aprofitar el
segon contrapunt per guardar el sobre en un raconet íntim del seu cos.
2- La GVAT
La Germanor de Vins Alternatius de la Terreta (GVAT) era una entitat nova de trinca amb
seu a Vilafranca del Penedès. La idea era establir alguna mena de lligam comercial i
cultural entre els cellers alternatius de les terres on es parla català. De fet, aquest era el
primer acte públic que organitzava. Uns breus parlaments, un tast de vins del Rosselló i
el Penedès i una ballada de sardanes amb caset (la cosa no donava per llogar una cobla).
Una trentena de persones, entre elles, un parell de mitjans d’informació d’àmbit comarcal,
havien assistit a l’acte. El marc era delectable: una vinya de ceps de la varietat merlot
sense cap rastre de productes químics. Cada planteta que conformava el sotabosc i
cadascun dels animalons que hi habitava complirien una tasca determinada al servei de
la singularitat del producte final. Els ceps ja mostraven els primers tons verds. No calia
consultar cap calendari per saber que érem al mes d’abril. Els penyals coberts de romaní
de la serra de Montserrat, una vintena de quilòmetres enllà, conformaven un exquisit teló
de fons.
3- El Cala
Militant incansable per l’alliberament de la terreta, el Cala s’havia exiliat uns mesos
abans. S’havia instal·lat amb la seva parella, també compromesa, en un poblet del
Rosselló. Havia aconseguit viure en un sa equilibri entre la lluita i els petits plaers
gastronòmics de la vida. Per això, recentment instal·lat, va contraure ràpidament i fàcil
amistat amb el seu veí Gaston Toudou, un reconegut viticultor nord-català embrancat en
la confecció de vins naturals.
Amb en Gaston va compartir el gust pel bon vi i els bons formatges però també l’anhel
d’una terra lliure i més justa. El bon vi i la lluita són dos elements que creen vincles estrets
i això va facilitar que el Cala emboliqués, el viticultor en algunes accions clandestines.
En aquells temps de la Transició, per Sant Jordi, les parades furtives de llibres eren una
font d’ingressos important per als paradistes. Alhora, permetien sadollar de coneixement
les múltiples persones que havien crescut en la foscor de la dictadura.
El Cala havia partit cap a l’exili abandonant a corre-cuita un pis franc del carrer Lleida de
Barcelona, en el qual, a més de maquinària i accessoris d’impremta d’un volum
considerable, s’hi emmagatzemaven milers de publicacions que havien nascut en la
clandestinitat. El més preuat de tot aquell arsenal era una bona pila d’exemplars de l’Obra
Completa de Joan Salvat-Papasseit en edició facsímil, que esperaven la Diada de Sant
Jordi per satisfer els desitjos de múltiples lectors àvids de poesia i cultura pròpia.
Amb les presses de la fugida, el Cala es va endur al sarró la clau del pis franc i, el que
és més greu, el secret de la ubicació exacta. Per això, sabent que en Gaston baixava
cap al Penedès, convidat per la GVAT, li havia endossat un sobre amb la clau i l’adreça
precisa del pis. L’havia d’entregar a una noia que assistiria a l’acte. La identificaria pel
penjoll: un petit siurell mallorquí de fang. L’Escamot del Baix ja faria la resta
4- L’Escamot del Baix
El Nen, el Patufet, la Toia i el Tinell formaven part d’una colla de joves compromesos que
hom solia anomenar l’Escamot del Baix. Per solidaritat amb la recentment desarticulada
Organització de Lluita Grossa (OLLG), es van oferir a distribuir clandestinament, per Sant
Jordi, el material gràfic a les parades afins.
Només calia saber on era el magatzem. Havien rebut una consigna: Vint d’abril – Vinya
Vella del Merlot – Acte GVAT – Noia amb siurell mallorquí al coll – compte filtracions!
La Toia i el Tinell assistirien a l’acte i es confondrien amb la gent participant, esperant
algun senyal. La Toia lluiria el penjoll. El Nen i el Patufet, aparcarien el Dos Cavalls a la
Carrerada, un camí rural que resseguia un vell corriol ramader, ara voltat de vinyes. Amb
uns prismàtics d’alta resolució, observarien els fets atentament per si calia avortar
l’encontre.
5- El Comissari Gordillo
El comissari Gordillo havia aconseguit, recentment, dirigir una operació policial en la qual
es van detenir i interrogar (de males maneres, val a dir) una vintena de persones i
desarticular una bona part de l’OLLG. Del pis franc del carrer Lleida, però, no en va treure
l’aigua clara, i de l’Escamot del Baix, tampoc.
Aquell matí, un informador li havia passat una escadussera i tèrbola nota sobre una
transacció que s’havia de fer a la Vinya Vella del Merlot. Va decidir anar-hi personalment
i veure si n’esbrinava alguna cosa. Per tal de passar inadvertit, havia convidat la Petri,
la seva secretària amb la qual solia, curiosament, freqüentar alguns locals de ball de saló.
Era evident que sentia en el seu interior alguna cosa per la Petri i, a més, percebia el
sentiment recíproc. Mai, però, ni l’un ni l’altre havien gosat fer cap pas comprometedor.
Àvid en l’observació dels detalls, va intuir que aquell viticultor “afrancesat” que havia
dissertat sobre els vins naturals del Rosselló passava alguna cosa a la noia del penjoll.
Va pensar que, en acabar l’acte, la seguiria i ja decidiria el què.
6- La Glossa
Acabada la sardana, l’acte es va cloure amb un pica-pica. El Tinell, glosador de mena,
acompanyant-se d’una capsa de pizzes buida a manera de pandero quadrat, va
improvisar una dècima:
Ningú la revolta atura / i és la veritable clau;
i avui en aquest sarau / diré uns versos amb mesura:
proclamem que el vi és cultura! / I que el beure és cosa sana!
I ara de molt bona gana, / brindo pels nostres anhels
i alço el got pels vins rebels / de la terra catalana.
7- Cloenda: Me cago en la leche!
En acabar l’acte, la Toia i el Tinell van marxar caminant per la vinya aguaitant la serralada
de Montserrat, estoica, al capdavant. El Dos Cavalls era a punt d’arrancar.
El comissari va seguir-los. La Petri, amb sabatetes de taló, caminava amb poca destresa
i en Gordillo es va aturar a esperar-la. Impregnat del paisatge, la vinya, l’alè de la
primavera i els tastets de vins rebels, va estar ben a punt d’estrènyer-la contra el seu cos
i besar-la. Ella ho devia notar perquè es va posar a tremolar, vermella com un tomàquet.
El brunzit d’un Dos Cavalls allunyant-se per l’horitzó va malmetre la tendresa del moment.
—Me cago en la leche!— va exclamar el comissari.
Aquell Sant Jordi, el facsímil de l’Obra Completa de Joan Salvat-Papasseit va ser un
clamorós èxit de vendes.
Pseudònim: Penyals de Romaní, 2023
Marcel Casellas Navinés
