La primera frase és decisiva. Si no atrapa al lector estàs perdut. A partir d’aquell moment la seva atenció disminueix, queda vetllada per l’impacte d’aquelles primeres paraules. Pitjor, per la falta d’impacte de la maleïda combinació d’aquestes paraules. Una frase que per si mateixa no té cap culpa. Al cap i a la fi ha estat col·locada allà per atzar, i amb poca fortuna, ja que la manca de cura, d’atenció pels detalls de l’autor ha fet que sigui ella i no una altra, la frase que té tanta i tanta responsabilitat sobre les seves espatlles. Pobre frase, si almenys pogués estar escrita a mà, amb una cal·ligrafia sinuosa i seductora que encisés al lector de manera que l’atrapés en un estat hipnòtic, alienat de la seva part egotista, rígida i apressada. Si aquella primera frase pogués almenys prendre vida per uns instants, deslliurar-se de la cotilla talla dotze i marca “calibri” i cantar-se als quatre vents talment sirena exiliada i rebel delerosa de nous descobriments, de noves orelles, atentes, netes, amoroses i compassives que tinguessin a bé deixar-se embolcallar per aquella primera frase que és, ni més ni menys, la porta d’entrada a una nova dimensió, desconeguda pel lector. I que amb aquest estat d’embriaguesa el lector pogués fer un salt de fe i aconseguís continuar llegint!
Llegint, assegut a la seva butaca favorita, amb la porta del balcó oberta per on entra a destemps el perfum del gessamí que acaba de florir. El gessamí que li va regalar la seva dona el dia que van fer el primer aniversari de casats. Fa un glop de vi de la seva copa especial, la que utilitza només per a quan enceta una nova lectura. Assaboreix el merlot ecològic que ha comprat a una cava novella, gent jove i compromesa, somiadora, apassionada de la seva feina.
Un altre glop.
Amb parsimònia l’empassa i se’l deixa sentir. No ha tingut mai talent per detectar aromes, textures, o sabors. Ho accepta. Aquest estat de plaer íntim li encanta. Aturar el temps i deixar-se emportar pel ritual: lectura, vi, reflexió, divagar, sentir, gaudir, recordar…
La primera frase és decisiva.
Jugar-s’ho tot a la primera frase.
La primera frase és decisiva. Ho havia llegit en alguna ocasió i se li havia quedat gravat a foc. Ara que hi pensava, potser aquella era una bona frase per començar.
La primera frase que li va dir la seva dona quan es van conèixer en una cita a cegues, va ser …
“Darrera aquest posat altiu i distant que portes hi veig un cor sensible. Em dic Míriam.”
… decisiva.
Ella, sens dubte, estava acostumada a llegir més enllà de la primera frase. Llegia i llegia.
Com és que tenia aquella necessitat imperiosa, desfermada, gairebé malaltissa de llegir? Hi havia una mena de compulsió, podria dir-se de pulsió vital que la menava a llegir. A llegir tothora. Llegia llibres, revistes, diaris.
Llegia. Llegia rètols, matrícules, prospectes dels medicaments, les etiquetes de la roba, dels envasos, de les ampolles de vi.
Llegia. Els noms dels carrers, les senyalitzacions de trànsit. Li encantava llegir els noms de les plaques a les entrades i a les sortides de les poblacions!
Llegia els subtítols de les pel·lícules, els títols de crèdit, la lletra petita dels contractes, les pintades de les parets, els tiquets de la compra. Llegia les lletres que intuïa en la forma d’alguns objectes…
Llegia.
Llegia com si l’hi anés la vida, com si necessités trobar respostes pertot. La idea de no poder llegir la paralitzava. Només de pensar-hi, sentia una opressió al pit i un ofec que li estrenyia la gola i la deixava sense aire, amb la sensació que la vida se li escaparia en un últim alè i que cauria desplomada a terra, a càmera lenta amb un posat delicat i fràgil, sense ànima, amb el rostre impactat amb una ganyota d’incredulitat.
“Això és tot? És tot el que puc llegir?”
De sobte se li omplien de nou els pulmons en un acte involuntari, en un acte supervivent del seu cos que encara no està disposat a deixar anar el darrer alè, encara no. Aquest òrgan oblidat pels poetes li salva la vida cada vegada que ella es paralitza elucubrant sobre la distòpia d’una societat sense lectura, sense cultura.
Un altre glop. És bo aquest vi. En compraré més. No sé si té gust de maduixa, a xocolata o a terra humida. La Míriam està llegint l’etiqueta. Tant se val. M’agrada el color que agafa a la meva copa favorita. Alço la copa buida i faig un so gutural per rescatar la meva dona del seu ensonyament lector. Es desperta, i al mateix temps que llegeix en veu alta “denominació…” Aboca espasmòdicament el líquid que cau a sobre del manuscrit i esborra la primera frase, la decisiva.
Pseudònim: Merlot
María Rodríguez Sandía
