Al final, el millor és simplement deixar de pensar. Abolir les cabòries, deixar la ment en blanc i llançar-se al buit. Només una passa, una sola passa perquè tot torni a començar. Un nou inici o la continuació d’un final. Quina importància té? Tota. O potser cap. El cas és que jo ho he decidit així i és com he de culminar aquesta fase.
El vent em xoca amb força contra el clatell, apartant els cabells cap a les bandes. M’empeny endavant, com si em recolzés en la meva decisió. El cel està cobert de núvols grisos, res fora de l’habitual. Ni tan sols sé, ni sabria dir, quina hora és. Les hores i el temps, en general, ben aviat mancaran d’importància. Els dits de la mà dreta van lliscant, un per un, pel tub metàl·lic on em subjecto. Ressonen veus i soroll provinents de dins del colossal edifici. Clavo la mirada cap avall, sense temor. Cinc cents peus de caiguda lliure. Buida els pensaments, oblida’t que oblidaràs, no pensis ni a pensar en què no has de pensar.
I sense ni agafar aire, deixo anar l’altra mà que voleia suaument al meu lateral. L’alarma comença a ressonar amb potència per tota la torre de comunicacions de Crisol. S’escolten corredisses i crits, però la força del vent ho esmorteeix tant que semblen sorolls llunyans i desconeguts.
Uns homes armats surten a l’exterior per la porta del terrat, llançant crits mentre m’encanonen amb pistoles des de la distància, acostant-se com la fúria del cel els ho permet. Acabo de girar el coll, els desafio amb la mirada i un somriure a la boca.
—Adéu estúpids —pronuncio abans de sortir propulsat endavant.
Una sobtada i forta ràfega de vent m’empeny un metre enllà, al buit, alhora que uns dels homes cauen a terra i d’altres intenten agafar-se on poden. Tot transcorre en fraccions de segon. Quan crec que tot s’ha acabat, escolto un espetec que retruny pel terrat i perdo els sentits. M’han tocat. El meu cos giravolta violentament en baixada i tinc la terrible sensació que em trencaré.
Ho sabia, els cossos materials no valen per a res.
Tot comença pel final.