Vi de sang

La plaça de la Vila estava plena de gom a gom. Era Sant Fèlix i els verds estaven preparats per obrir plaça. Aquell dijous del mes d’agost a Vilafranca, la calor era infernal. El cap de colla donava les últimes instruccions, i tots eren conscients que es tractava d´un dia especial. Portaven a la diada un castell inèdit, un que feia anys ningú havia gosat carregar. Però també coneixien que, des de l’últim cop que s´havia intentat, un enigma flotava al seu voltant.

Havien passat més de deu anys des d’aquell altre dia de Sant Fèlix. En aquella ocasió, Martí, un dels segons, home fort i determinat, no s’havia presentat. Ningú en sabia res d’ell, i malgrat que van fer tot el possible per trobar-lo, no va ser possible. Es va decidir, sobre la marxa, substituir-lo per un altre company. Però mancava una de les peces claus del tronc, i va fer llenya. Des de llavors mai s’havia tornat a provar. Ningú s’havia atrevit. La llegenda creada al voltant de la figura d’en Martí sempre estava present.

Es tractava d’un casteller veterà, però també un reputat enòleg. Durant anys havia estat el director del museu del vi. Un home respectat i estimat per tots. L´exposició havia viscut els millors anys sota la seva direcció, guanyant un merescut prestigi. Però ara era un lloc on, entre botes centenàries i ampolles impregnades d’història, alguns deien que vagava el seu esperit. La llegenda d’un home que, amb tota una vida dedicada al vi i als castells, havia conclòs de forma abrupta, donant pas a un misteri que ningú havia pogut resoldre.

No va ser fins a l’endemà d’aquella fatídica diada que no van trobar el seu cos. Estava a una de les sales del museu, sota un munt de barrils, i encara vestit amb la indumentària castellera. Completament aixafat, com si una enorme torre de fusta li hagués vingut al damunt. Ningú s’explicava com havia pogut passar. Tot seguit van començar les especulacions sobre la causa de la seva mort. La policia mai va ser capaç d´aclarir-ho, i finalment va ser declarat com a accidental.

Des de llavors eren molts els que deien que, aquell home apassionat pel vi, i a qui la vida li havia estat arrabassada en estranyes circumstàncies, buscava venjança.

Ningú coneixia que Martí portava temps darrere d’un vi molt especial, el Vi de sang. Un vi rebel que segons deien els ancians de la comarca només era possible d´elaborar un cop cada segle, quan la lluna de sang il·luminava les vinyes en el transcurs de la festa de la verema. Un fet que només es podia veure cada cent anys.

Un vi que feia que qui el bevia, arribes a tenir la força dels guerrers, la facilitat de paraula dels poetes i la saviesa dels filòsofs. Però a la vegada també era un vi maleït. Qui el prenia patiria d´al·lucinacions i trastorns, amb conductes paranoides i esquizofrèniques que el podien conduir fins a la mort.

L’enòleg havia sentit aquella llegenda des de petit. Sempre li havia fascinat. Un dia, investigant als arxius del museu, per casualitat, va trobar un document molt antic que contenia la fórmula per elaborar aquell vi. Un mètode, que segons deia la llegenda, feia servir sang humana per a la seva fermentació.

Ningú en coneixia res d’aquella troballa. Només estava al cas un dels seus ajudants, el jove Arnau. L’havia estat espiant, i sabia que anava al darrere d’aquella ancestral recepta. En trobar-ho mort en aquelles estranyes circumstàncies, va pensar que havia estat la maledicció del Vi de Sang la que havia posat fi a la seva vida. Així que va ser el responsable de fer córrer i engrandir, la llegenda sobre en Martí.

Des de llavors res havia tornat a ser el mateix al museu. A les nits, els guàrdies de seguretat juraven haver sentit un so que repicava sobre les velles botes, semblant al toc de timbals quan les gralles sonen en carregar un castell. Hi ha qui també assegura haver vist moure’s ombres entre els barrils i fins i tot hi ha qui diu que si un es queda sol a la sala on va morir, es pot sentir un pes sobre les espatlles, com si algú intentés apujar-se al damunt.
Però el més aterridor és el que passa cada any per Sant Fèlix. Just a la mitjanit, les copes de vi tremolen, un corrent d’aire es mou per totes les sales i una veu greu murmura a la foscor.

“El Castell va fer llenya…, però jo segueixo dempeus”

Hi ha qui diu que és l’esperit d’en Martí que busca venjança contra els que el van silenciar. Uns altres creuen que és la seva ànima que vol completar aquell últim castell, que mai ningú ha estat capaç de carregar.

Aquella diada tampoc va ser possible. Hi havia massa por. Es va desmuntar. Ningú volia temptar el destí. La llegenda d’en Martí encara pesava molt.

Perquè a Vilafranca tots saben que: “Al museu del vi, els castells mai acaben”

Pseudònim: Pau Estrella

Autor: Pedro Hernández Orden

Accèssit, VI certamen literari El vi és cultura (2025)
Tots els drets del text reservats a l’autor.