Teresa, la cabra i el vi màgic

Cada tarda, la Núria passejava amb l’avi Jan per les vinyes velles, als afores de Vilobí del
Penedès. No era fàcil. L’avi no caminava, executava una coreografia lenta entre arrossegar
els peus, esquivar cargols i discutir amb pedres que, segons ell, abans no hi eren.

—Aquesta pedra m’està mirant malament.
—És una pedra, avi.
—I què? També les pedres tenen mal dia.

La Núria s’ho prenia amb filosofia. De fet, havia decidit que, tal com estava l’avi, era
millor seguir-li el joc.
Ell, de tant en tant, pronunciava un nom: «Teresa».
No era la seva dona. Ni cap xicota coneguda. De fet, un dia havia dit que la Teresa
era una cabra amb qui havia compartit una ampolla de vi durant la mili. La Núria va decidir
no fer preguntes. A l’univers intern del Jan tot era possible.

Quan es parava davant d’un cep, es quedava mirant-lo com si fos una criatura de
museu.

—Aquest l’he vist al circ. Fa acrobàcies.
—Avi, només és un tronc.
—Sí, però amb talent.

Ella l’estimava així. I aquelles converses, plenes de bogeries i metàfores absurdes,
eren la millor banda sonora per a les tardes al Penedès.
Un dia, la Núria caminava pel celler de la masia i va descobrir una ampolla de vi mig
amagada. No portava cap marca comercial, només un tap de cera i una etiqueta blanca amb
una inscripció escrita en lletra de pal: RAÏM D’HIVERN. Aquella nit plovia. Queia una pluja
de pel·lícula que només passa de tant en tant. Li va semblar que era un bon dia per obrir
l’ampolla. L’aroma era dolç i intens. Va omplir dues copes.

—Salut, avi.
Ell va fer una ganyota, va beure… i tot d’una, va tornar a la lucidesa.
—Aquest vi… —va dir amb veu clara—. Aquest ve del turó. Era l’únic lloc on no va
arribar la gebrada.
—Del turó? —va dir la Núria, intrigada.
—Sí. Els ceps els vam plantar el pare i jo, quan tenia deu anys. Cada cep l’agafàvem
a mà. Un per un. Ell feia el forat i jo hi posava el plançó. I després tapava la terra com si li
fes un llit.
—Amb la delicadesa d’algú que cuida una vida acabada de néixer—va murmurar la
Núria.
—Exactament. I t’explicaré un secret, aquell tros tenia… màgia fructífera.
—Màgia fructífera? —va repetir ella, mig divertida, mig fascinada.
—Oi tant! És una mena de màgia que fa créixer tot allò que sembres, sempre que ho
facis amb estima i convicció. Aquella vinya… va ser l’única que va resistir la gelada de l’hivern
del 56. El pare deia que havien fet un pacte amb Dionís i que el vi era curatiu.
La Núria el mirava amb una barreja de sorpresa i intriga. Semblava ell mateix, però
en versió “avi narrador de contes”.
—I la Teresa? —va preguntar ella.
—Ah, la Teresa! La noia més valenta que vaig conèixer. Portava flors seques i
planificava fugides romàntiques dins les botes del celler. Quin any era? El 62. No, el 63…
—I era una cabra?
—Depèn del dia.
Els dos van esclatar en una riallada. Llavors va venir la gran revelació.
—Aquest vi és il·legal, saps? El vam fer en plena dictadura. Sense permisos. Sense
segells. Només amb ganes de resistir i unes botes que feien olor a pruna i revolució. Era el
nostre crit de rebel·lió i cada copa era una petita insurrecció. —Va dir mirant la copa amb
la solemnitat de qui contempla una època de censura i humiliació.

La Núria no sabia si creure’s-ho o si estava sent víctima d’una barreja d’història oral
i deliri alcohòlic, però li encantava.

Aquell desvetllament durà cinc minuts. Potser sis. Després es va perdre de nou en
els seus pensaments inconnexes. La copa va quedar a mig beure, i ell va tancar els ulls amb
un somriure, amb l’expressió d’algú que acabava de tornar d’un lloc llunyà.

Des d’aquell vespre, cada cop que hi havia tempesta, ella li oferia un glop de Raïm
d’hivern. I ell tornava, com per art de màgia, carregat d’històries, o d’invencions tan bones que
mereixien ser veritat. El vi no curava res. Però obria finestres. I, de tant en tant, l’avi s’hi
escapava. Per unes hores era un nen amb un plançó a la mà, un conspirador vinícola, o un
amant clandestí de la Teresa (versió cabra o versió no cabra, segons l’humor del dia).

I la Núria? Ella reia. Reia molt. I guardava l’ampolla com si fos un tresor.

Perquè ho era.

Pseudònim: Eutrepe
Autora: Glòria Biosca Díaz

Segon premi, VI certamen literari El vi és cultura (2025)
Tots els drets del text reservats a l’autor.