Darrerament observo molt el cel. Faig fotografies, del sol, dels núvols, de la lluminositat del matí, de la foscor si vol ploure, d’ataronjades postes i de la lluna en totes les seves formes. M’hi sento atret com un addicte a la seva droga i, després, immensament petit. Un reducte en la grandesa de l’univers, bast com ell sol. Però dins meu, hi ha un món tan enorme que si sortís del seu confinament, sé que cobriria el cel amb diverses capes d’imaginació desbordada, tenyint el planeta de futur, passat, màgia, saviesa, bogeria, odre i caos, deixant la Terra com una joguina al meu caminar. Els colors s’acabarien confonent en un negre tan intens que no deixaria passar la llum i el dia més inesperat, s’estendria amunt com unes estovalles, cobrint-lo per complet i fent-lo esclatar en mil rajos enrogits, en una supernova que acabaria amb l’existència tal i com la coneixem. I, acte...