Es va llevar calmat i estúpidament content. El simple fet de conversar-hi una estona l’omplia de joia i, no, no era perquè tingués motius per seguir escrivint. Era perquè els seus cors cada vegada eren més a prop l’un de l’altre. S’hi va dur la mà, somrient i notant-ne el batec. Ella… La seva MUSA estava pendent d’ell, no l’ignorava, i es moria per veure-la. Aquell dia sí, aquella tarda varen coincidir. Sempre acompanyats de més gent i no pas per oci, però es veien, i a estones podien intercanviar algunes paraules, que poc a molt, el satisfeien i sempre aconseguia esbossar-li un bell somriure. Les llambregades que es feien l’un a l’altre eren un fet. Les seves mirades col·lidien sovint, i de vegades es quedaven allà, perennes mirades etèries que cap element podria moure. Se somreien o es feien alguna ganyota… O les dues coses alhora. Se la veia cansada i alhora carregada de...