foc

Em desperto sola, estirada sobre un fred terra de ciment, amb una camisa blanca que m’arriba fins els genolls, enmig d’un edifici buit i de parets grises mig derruïdes, sense finestres. M’aixeco amb desgana, és més fosc que la gola del llop, però hi veig perfectament, no m’ho conec, però m’hi sento com a casa. Camino esquivant trossos de runa i pujo, descalça, per unes escales de cargol on la paret circumdant és de fusta. L’acaricio amb els dits i s’il·lumina, com una espurna. La flama s’eixampla i s’intensifica descontroladament i a pesar dels intents d’apagar-lo amb el palmell, tot el que aconsegueixo és que el foc se’m traspassi a les mans. Les sacsejo amb tranquil·litat, observant-les, encuriosida, el foc cau a terra, com si fos matèria física. No m’aturo. El fum puja cap a dalt amb rapidesa, senyal que hi ha una sortida al exterior. Em poso a córrer escales amunt, però no em sento les cames, com si la meva ment corregués sola, flotant entre graons, flames i fum. No tinc calor, simplement la sensació de perill.

Arribo a una sala enorme i deixo enrere els esgraons, que s’apaguen. Miro bé al meu voltant, les parets estan plenes de quadres penjats: rectangulars, quadrats i circulars, boca amunt i d’altres cap per avall. Percebo centenars d’ulls que es fixen en mi, com si les ànimes atrapades en els retrats, volguessin dir-me alguna cosa, però jo, lluny de tenir por, passejo per la sala, mirant cada rostre com si fos una exposició. Em sento cohibida per la seva presencia, em tempta tocar-los per veure si també hi calo foc. M’acosto a un que em crida l’atenció, el marc és daurat, és enormement més gran i destaca per damunt dels altres. Un rostre conegut. Faig una passa enrere, aquest cop sí, espantada. Mark. M’observa amb un punt de tristor als ulls. Me n’adono que tots ells, fins ara només eren rostres dels morts, tots aquells que han abandonat el cos, romanen aquí, esperant pacientment el viatge cap a alguna banda. Els que se suïciden per viure eternament a la xarxa, els que han mort de casualitat, els que han mort per culpa d’Utopia i els que van morir a l’incendi de la Desig. Reconec cares d’anit, també la de l’home que vaig intentar salvar a l’andana… I de sobte, un quadre apareix, amb el marc platejat i una figura enfosquida, de cabells rossos. M’hi acosto a poc a poc, quan cau a terra i es trenca el vidre en bocins. Els aixafo sense patir per la meva integritat física, però me n’allunyo tant aviat com reconec a la persona. Pàl·lids segueixen esguardant-me, em culpen de la seva sort i caic en un profund pou sense fons, l’edifici s’esfondra i jo amb ell… Aquell quadre no hi hauria de ser… El Joel no hi hauria de ser.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.