Agafa aire, interioritza l’oxigen i confia que aquesta alenada et permetrà subsistir uns segons més.
Expulsa’l i adona’t que ja l’has consumit, ja no hi és, ara és tòxic.
Creu-te que ets important, creu que ets imprescindible, perquè quan no ho facis, deixaràs de ser, deixaràs de respirar. Endut per la marea dels ningú que creuen ser algú. Al cap i a la fi, seràs algú per uns, però seràs ningú per la resta.
No som res més que l’estela de les nostres accions, premeditades o esporàdiques. Tot allò que ens passi pel cap, per molt grandiloqüent que sigui, al següent instant de pensar-hi, s’esvaeix si no es converteix en una acció. Els pensaments són volàtils com les memòries. O els plasmem, o els perdem.
Existir és deixar petjada i, si no, podràs ser recordat uns dies, uns mesos, però al final, convertit en no-res, seràs el record dels oblidats que ja no recorden com recordar. I per això escric aquestes merdes que possiblement només tinguin sentit per a mi mateix.
Si existim, en el sentit més pur i rebuscat de la paraula, deixant de banda la ciència, quina finalitat tenim? Som espectres dels nostres pensaments. Un fantasma del que hem estat i del que podríem ser. Un estat momentani del present que es dilueix entre el passat i les múltiples accions futuribles. Un cos que només serveix per transportar el cap amunt i avall, imprescindible per plasmar allò que necessitem per transcendir. Transcendir, a on? A què?
Agafa aire i adona’t que respirar sembla fàcil, però és qüestió de confiança. I la confiança no sempre hi és. Agafa aire i aconsegueix no expulsar l’oxigen abans d’hora.
…Tos…
Desembre 2014
