Entreveia, amb els ulls cansats, com el sol es ponia a l’horitzó i en notava l’escalfor com si fos al seu costat. La brisa de la vesprada el va estremir, provocant-li un esternut ensangonat. Conforme amb el seu destí, l’arbre que li feia de reposador, l’acompanyaria, a través de les seves enrevessades arrels, fins assolir la calma als braços de la perenne nit.
No havia deixat anar l’espasa, era la seva fidel companya i se l’enduria allà dalt, junt amb l’armadura coberta de la sang dels seus enemics, ja resseca. Pretenia reflexionar sobre el significat de la vida abans d’abandonar-la, dissortadament, la seva ment només respirava calma, conjugant l’ataronjat sol amb un blanc pur del qual en desconeixia la provinença.
El cor li bategava amb força, però afluixant el ritme amb sotracs, evitant una bona respiració, que acompanyada d’estossecs, li feia escopir més líquid roig. Es va aferrar a l’empunyadura amb la mà dreta mentre que amb l’altra buscava alguna cosa que mai agafaria, el sol, la vida. A canvi, tenia la llibertat. El guerrer, resistent fins a la fi, va deixar de moure’s, l’escalfor es va convertir en fredor, però se sentia millor que mai. Feliç, va travessar la porta i es va unir a la pomposa i gloriosa festa que li havien preparat els seus companys a l’imponent Valhalla.
Març 2016
