Si no s’afanyava arribaria tard a la reunió. És clar que potser no el trobarien a faltar. O potser sí. I tant, que sí. El motiu de la reunió era defensar els seus drets. Ell i d’altres com ell, n’eren el tema principal. Definitivament, el trobarien a faltar si no apareixia.
Va, vinga, sortiu del mig que no arribo!
El camí fins al punt de trobada estava ple d’entrebancs. Frases llargues, subordinades, ui, ara un parèntesi, uns punts suspensius… Els punts suspensius el treien de polleguera, amb aquell aire de superioritat que gasten, colla de saberuts que van de misteriosos! A veure si espavileu d’una vegada que alguns volem anar al gra i arribar a l’hora.
Hauria d’haver sortit abans, hauria d’haver previst aquell embús prosaic que dia sí i dia també es formava a la pàgina quaranta. Era inevitable, havia de passar per allà, no hi havia drecera possible. La reunió es feia just al final del capítol, a la pàgina quaranta-u, ben a prop del marge superior dret on hi havia la taca de vi.
La taca de vi. Aquesta sí que era una història digna de ser escrita i llegida. Algun dia si aconseguia fugir de les pàgines relligades d’aquell volum dens, soporífer i passat de moda… algun dia… qui sap si podria viure en un llibre que expliqués la història de la taca de vi. De moment queda anar-la mantenint viva entre línies. Conten els espais en blanc que en una de les eternes trifulgues entre les cursives i les negretes, la cosa va marxar de mare fins al punt que es va crear una energia de mala maror monumental que va fer bellugar aquest volum del prestatge i el va fer caure. Va saltar just a sobre de l’anterior propietari, un home prim i espantadís que acostumava a fer una copa de vi cada nit mentre escrivia al seu diari. Conten les males llengües de l’índex que l’home va fer un crit agut mentre feia anar els braços i les cames com un possés per desfer-se del llibre volador. I se’n va desfer. Va anar a petar a sobre de la copa de garnatxa negra, aconseguint així un seguit d’esquitxos i taques aquí i allà. Una d’elles al marge superior dret de la pàgina quaranta-u on se celebrava la reunió.
Un espai poc concorregut. El paper agafava una textura rugosa que afavoria l’acumulació de petites partícules de pols. Un lloc ideal per a camuflar-se.
Al capdavall era una reunió clandestina. Havien confiat en el criteri de les notes a peu de pàgina. Elles, les eternes marginades, sabien com trobar el lloc ideal per a les trobades dels grups rebels. I ell, formava part d’un grup rebel. Un grup en perill d’extinció. Sí.
No era cap fantasia. Cap rumor infundat. La informació era de primera mà. A les fires de llibres antics els humans no es mosseguen la llengua, parlen descaradament sense preocupar-se de si les cobertes dels llibres estan escoltant o no. I ja us dic jo que escolten. Escolten i molt. S’hi juguen la vida. Anar a parar al prestatge d’algun col·leccionista que les entaforarà en algun forat impossible i se n’oblidarà per sempre més? Ni parlar-ne! Les cobertes cerquen aquella persona de mirada inquieta que s’acosta amb delicadesa i amb un somriure immens d’haver trobat un tresor. Aquesta sí que la volen!
La reunió acabava de començar quan per fi arribava. Un asterisc l’havia entretingut. Feia tard. No suportava fer tard. Estava pensant en això i no va parar atenció al sot que havia deixat alguna molla de pa o algun cadàver de mosquit. El cas és que va ensopegar i va sortir disparat com una javelina aterrant al mig de la taca de vi, no sense haver deixat marcats amb al seva punta afilada a alguns dels rebels més puntuals.
Quina mala sort. Es reforçaria la seva mala fama de signe inflexible i rígid. Què hi podia fer? Era un accent diacrític! I ara estava en joc la seva importància. Encara més, la seva existència! El cert és que ho tenia ben magre. De passar de ser un signe important que marcava la diferència a ser expulsat per sempre de les noves edicions.
En aquella reunió s’acordaven mesures per tal de protegir els accents diacrítics que havien estat rellevants per a la comunitat. No era el seu cas. Ell sempre havia estat un signe més aviat solitari, introvertit que defugia de les celebracions que organitzaven sempre els de la secció d’agraïments. I a més, avui havia entrat amb mal peu a la reunió. Ho tenia cru.
El cert és que tots ho tenien magre. Havia sentit que una nova policia s’estava instal·lant entre els humans. Es feia anomenar IA. Alguns companys deien que era pitjor que quan havien hagut de sortejar etapes de censura. Va decidir compartir aquesta informació a la reunió. Només va rebre mirades escèptiques i ganyotes despectives.
Va decidir que el millor seria relaxar-se, deixar-se caure en el sec del racó inferior de la taca de vi on encara podia sentir l’olor de temps millors. Es va endormiscar amb un somriure sabent que se li acudiria la manera de sobreviure a aquells moments de canvi. Sens dubte, un signe com ell, trobaria la manera, la trobaria… Tanmateix, algú que ha marcat la diferència durant tant temps bé es mereix un descans.
Pseudònim: Hèstia
Autora: María Rodríguez Sandía
Tercer premi, VI certamen literari El vi és cultura (2025)
Tots els drets del text reservats a l’autor.
Una resposta