Darrerament observo molt el cel. Faig fotografies, del sol, dels núvols, de la lluminositat del matí, de la foscor si vol ploure, d’ataronjades postes i de la lluna en totes les seves formes. M’hi sento atret com un addicte a la seva droga i, després, immensament petit. Un reducte en la grandesa de l’univers, bast com ell sol. Però dins meu, hi ha un món tan enorme que si sortís del seu confinament, sé que cobriria el cel amb diverses capes d’imaginació desbordada, tenyint el planeta de futur, passat, màgia, saviesa, bogeria, odre i caos, deixant la Terra com una joguina al meu caminar.
Els colors s’acabarien confonent en un negre tan intens que no deixaria passar la llum i el dia més inesperat, s’estendria amunt com unes estovalles, cobrint-lo per complet i fent-lo esclatar en mil rajos enrogits, en una supernova que acabaria amb l’existència tal i com la coneixem.
I, acte seguit, una nova estrella seria generada a partir de les partícules de totes les meves capes repartides per l’espaitemps, creant de nou, absorbint i compartint la bondat que quedava, irradiant un esclat de confluències còsmiques, alliberant tot allò que s’havia retingut, però reformat, nou.
I així seguiria el cicle, però no aniria de la mateixa manera, perquè duria la llum on fos merescuda, sent així, el guardià del bé i la bondat, començant per un mar d’igualtat i cohesió que s’aniria desdibuixant per culpa de la mala naturalesa humana, cobdiciosa i egoista; així seré, l’estrella justa i coherent, buscant acabar sempre amb tota lluita o disputa abans no s’estengui com una plaga, i si fes falta, tornaria a caminar entre els homes, per repetir el procés i implosionar una i altra vegada.
Tocar de peus a terra és necessari però avorrit. Ho tinc clar.
Octubre 2018
