—Vull recordar per sempre aquella cara que em va mirar per sota les estovalles.-diu reflexiu, mirant-me als ulls.- Aquella nena a la qual li havien caigut ja dues dents de llet, amb el cabell castany, llarg fins la cintura, amb aquells ulls marrons encisadors. –Somriu- Ara segueixen igual d’encisadors. –diu acostant els seus llavis als meus.
La mirada em tremola i obro lleugerament els llavis, a punt de dir alguna cosa. Enlloc d’això, ens besem. Ens besem allargant els segons, fent els petons interminables, escalfant-nos els freds llavis, m’abraça sense deixar-me anar una mà i jo faig el mateix. L’udol del vent i el so que fan les nostres boques al separar-se i ajuntar-se de nou, és l’únic que es pot escoltar.
Té un gust estranyament dolç, com de coco. Em pregunto quin gust deu notar ell en mi. Amb la mà lliure em treu la caputxa i deixa que els meus cabells volin amb l’aire de la nit.
Els seus petons llisquen cap al coll i em segueix besant allà, apartant-me els cabells amb els dits. El fred comença a tornar-me quan ell, atent, torna als inicis. Li acaricio el clatell, passant per l’orella i puc notar un somriure de satisfacció. Jo també somric. Estic contenta de conèixer-lo, contenta d’estar amb ell, aquí i ara. Tant si me’n recordo, com si no, aquest moment no me’l traurà ningú. Per sempre meu.
Comenta el fragment a les xarxes socials:
