De petits, estàvem acostumats als contes amb final feliç. Crèiem que la caputxeta vermella tenia un final feliç, quan realment era una venjança sanguinolenta. Els tres porquets, la Blancaneu, el Llibre de la selva… Tant li fa. No hi ha hagut mai blanc o negre, sempre hi ha un contrapunt que anivella els grisos matisats.
Així, doncs, en moltes de les històries que ens trobem avui dia predomina també el final agredolç. L’heroi sol complir el que s’havia proposat, però l’enemic o el rival, sempre hi té alguna cosa a dir. És el final realista, el que fa que el lector senti tristesa o ràbia, perquè no tot ha sortit com voldria i, a la vegada, pensa que ha estat meravellosament creïble o empàtic.
Grans autors usen aquesta tècnica de guió narratiu, ja que no és estrany que les seves històries venguin tant, a pesar que aquest, òbviament, no és el principal factor de l’èxit.
Quan tot està encarat cap a un desenllaç, esperat i reconfortant, un cop de la mala fortuna ho capgira tot, una mort sobtada, un trencament amorós a destemps (calculat i propiciat per l’autor), o un allunyament injust i forçat que ningú desitjava.
El final agredolç és, sens dubte, un al·licient per assegurar una continuació.
Per un motiu clar i obvi: el lector espera que tot el que ha acabat malament es redreci i ocupi el lloc que mereix, espera que l’heroi, després de tot l’esforç, tingui un final feliç, o si més no, envoltat de pau i estima dels personatges que l’envolten. Així, doncs, la segona part mereixerà aparèixer per emmenar el terrible no error del final realista.
Desembre 2016
