Quan el monitor ens proporcionà el casc per a la ruta entre les vinyes del Penedès amb segway, res feia preveure el que vindria després. En Cisco —el meu marit— i jo ens vam abillar amb roba i calçat còmode. El vaig sorprendre amb l’aventura enoturística per celebrar les noces de plata. El temps, diuen, passa volant, però aguantar-lo no havia estat gota fàcil. Jo tenia ganes de fer quelcom diferent, lluny de les sabatilles d’estar per casa, la bata de franel·la i la bugada penjada al celobert. M’ho mereixia, carai!
Abans de començar, el guia va donar al grup —una dotzena de persones mal comptades— unes ràpides instruccions del maneig del vehicle. Tot l’entrellat consistia en inclinar lleugerament el cos cap endavant per avançar i tornar a la posició vertical per frenar. Semblava senzill, però altra cosa seria despertar el reflex en situacions crítiques. No havia plogut gaire aquell any. Sobre els àrids terrenys, en què es reflectia la llum primaveral i es respirava una polseguera dolça, les rodes aixafaven els terrossos de les passades de les vinyes. Els ceps vestits de pàmpols verds, un any més, havien començat a fer les primeres ramificacions i despuntaven les flors blanques, tot esperant ser pol·linitzades. Les abelles brunzien febrilment en un murmuri constant; la vinya semblava més viva que mai. Sentia l’escalforeta del sol a les galtes i gaudia de la visió dels ceps emparrats com si estiguessin agafats de la mà disposats a ballar la sardana del vi, o de la mort. M’agradava passejar entre les rengleres, sobre un vehicle original i divertit, malgrat que, de tant en tant, ens produïa algun ensurt i, no poques vegades, vaig haver de sentir en Cisco que em retronava el nom del porc perquè, a voltes, no se’n sortia amb el trasto de dues rodes; sempre havia estat un xic maldestre i molt torrapipes. —Ja t’ho deia que no era una bona idea —mormolava més que no pas les abelles. Res no li anava bé. Jo feia com si sentís ploure, però per dins anava la processó. Entretant, havíem arribat al celler El cep insolent. Ja no saben com anomenar-los per cridar l’atenció, vaig pensar. Un cop dins, i davant la gran taula de roure, el sommelier ens va suggerir inclinar la copa per observar l’aparença, el color i la textura d’aquell vi negre. Es copsava tanta lluentor —un calidoscopi de pigments irisats, psicodèlics— que semblava provinent d’algun planeta distant. Trasbalsava només de mirar-lo. No calia ser enòleg ni expert per adonar-se que es tractava d’un esperit de vi vell, molt rar; inquietant. En rotar la copa, va alliberar tants matisos que sentia que em xuclaven l’ànima, que em transferien a mons ignots, a pous insondables. Aquell bouquet desprenia notes intenses de papaia, maracujà, mora, grosella, cuiro, tabac, fenc, sílex, regalèssia, nou moscada, pebre, canyella, safrà, cafè, mostassa, almesc… però n’hi havia una, d’aroma, que no encertava a identificar. Em començava a marejar quan el sommelier, amb to sorneguer i picant-nos l’ullet, ens anuncià el nom del vi: Brindis del diable. —No n’heu vist cap de similar —afegí amb una rialleta malèfica. No va ser fins que vaig passejar el vi per la boca, que no vaig ensopegar amb la certesa que es tractava d’un gust animal; carn humana. Abans que pogués pronunciar paraula per revelar el descobriment i l’horror, el vi ja m’estava fent efecte. El cap em rodolava. Vaig veure el patiment i l’assassinat que s’havia produït, i el cadàver dins la bota. Percebia el rostre dels components del grup desfigurant-se com la grotesca i turmentada figura del quadre de Munch. Les seves calaveres d’ulls buits em miraven amenaçadores, m’aterraven, per la qual cosa, encara que tremolant, vaig decidir fugir de la sala, aguantant-me com podia, primer a la taula i després, a les parets. En Cisco, és a dir, la seva mòmia, em seguia. Fora, el cel incendiat udolava un crit esquinçador. Les llengües de foc, flames ensangonades de l’angoixa universal, m’alienaven. Vaig veure darrere meu els companys del tast cridant. M’empaitaven com un mirall de totes les meves pors, tota la fragilitat de la vida, el neguit d’una calamitat imminent, la llança ensangonada que travessa el món. Em recargolava de dolor i m’aterrava el vòmit vermell dels núvols nacrats, tan similar al meu. Vaig pujar al segway, inclinant-me cap endavant, com ens havia indicat l’instructor. En Cisco va fer el mateix, però ell estenia les mans cap al meu coll i la seva calavera m’acuitava delerosa per destruir-me.
Va ser a l’antara d’aquella vinya que conduïa a un cingle erosionat per un antic riu —ara quasi sempre eixut— que vaig treure l’energia per empentar-lo. No em costà gaire perquè, encara que trasbalsada, ell sempre havia estat poqueta cosa, en fràgil equilibri. L’eco remot del seu pelegrinatge a través de l’abisme, retrunyia des del buit. Malgrat que em sentia ofegada en la pira de l’alcohol i el crim, vaig continuar alleugerida. M’havia desfet del marit poca-solta.
En la sordidesa i soledat del sanatori, entre boires, vaig concloure que el Brindis del diable havia estat el meu aliat. M’havia salvat, de moment, del marit i de la mort.
Pseudònim: Benjamin Cooker
Autora: Henas Galán Mañas
Primer premi, VI certamen literari El vi és cultura (2025)
Tots els drets del text reservats a l’autor.
