Aguaites l’embat, ment tranquil·la, cor neguitós.
S’acosta com una tempesta, des de la calma, negror incipient,
convençuda que t’ha de conquerir, convençuda que has de sucumbir.
Llampega, un raig il·lumina la foscor per dur el tro. Descreues els braços i t’obres, oferint-li una abraçada. Llum i tot retrona altra vegada, t’intenta intimidar, pretén que reculis i que t’agenollis.
Però no ets inferior. No, no cauràs de genolls davant la ignomínia i la injustícia.
La pluja et copeja amb força, provant de minvar el teu ímpetu, la teva fermesa es veu mullada per un convenciment incorrecte, una creença inadequada.
Encares l’atac amb dosi d’igualtat, t’erigeixes contra la submissió, demostrant ser més del que t’havien imposat. I crides, buidant la fúria, desfent el núvol i diluint la tempesta d’una sola exhalada de llibertat.
Esperes, conscient de la soferta victòria, que les últimes gotes que t’impedien volar, escampin, i ara sí: bats les ales, trobant la glòria, amb l’ànima esgotada, però lliure, cap a un descans merescut, forjant les teves pròpies rutes al cel, reteixint el teu autèntic vel.
Gener 2018
