Per Miquel Florido.
Article publicat a la revista local quintinenca El Portal número 140.
En Quintí la Neus varen ser batejats i presentats al poble per Joan Amades i Gelats l’any 1954 a la plaça de l’Onze de Setembre, on se situava l’antiga Casa de la Vila. Aquell mateix dia també es va estrenar el drac. Però, aleshores… Com és possible que els cataloguem com a centenaris?
Els primers gegants de la vila
A Sant Quintí, ens hem de remuntar fins al 1915 per trobar les primeres fotografies dels gegants a la vila. Aquestes imatges, però, mostren uns altres gegants. En desconeixem el nom i qui o quan els van construir, però eren de factura casolana, possiblement amb un capgròs que els feia de cap. Amb la rumorejada crema d’aquests primers gegants i del drac a finals dels anys vint, Sant Quintí es va quedar orfe d’aquests elements festius i va requerir-ne de lloguer. Gràcies a algunes factures de la dècada dels quaranta que es conserven a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, sabem que sovint venien de Vilafranca.
Quan parlem d’en Quintí i la Neus, ens hem de situar a la dècada del 1890, quan Eusebi Vidal va crear un motlle del qual en van sortir quatre parelles documentades. Aquestes foren, a banda dels centenaris quintinencs, en Bartomeu i la Montserrat (Tecla) de Sitges datats pel mateix grup sitgetà del 1897; els del castell de Santa Florentina de Canet de Mar, actualment desmuntats i situats al museu Domènech i Montaner; i els desapareguts de Sant Joan de les Abadesses, dels que es diu que es van vandalitzar i destruir.
Els primers balls, a Igualada
Aleshores… D’on els vàrem treure, a Sant Quintí? A priori, tot i que podrien haver tingut algun altre propietari, sabem que provenen del barri de Sant Agustí d’Igualada, carrer considerat durant molts anys com un barri de Barcelona. En la primera fotografia que en tenim constància, la geganta lluïa un elegant vestit blanc i ell, roba fosca que combinava el verd i el negre, una armilla i un cinturó on duia un punyal. A la mà, ella hi duia flors i un ventall penjant i ell, un pergamí. Ambdós duien perruques i ell barba postissa.
Durant anys, ballaren a Igualada i van passar per diferents vestuaris i remodelacions. A finals dels anys vint els havien vestit de pagesos, ell amb una canya a la mà i un barret triangular, ella amb un cistell amb blat, una flor blanca al pit i un pentinat diferent, sense aquell serrell que deixava caure un floc al front i amb arracades llargues. A ell, també se l’havia vist amb una boina a la inversa. Més tard, abans de venir a Sant Quintí, la geganta duia un vestit vermell amb tons rosats i grans cors brodats a les faldilles i una rebequeta negra amb el tall blanc. Ell vestia d’un vermell ataronjat.
L’any 1944, el barri de Sant Agustí va adquirir uns nous gegants i van ballar plegats un temps, fins que els “vells” varen ser desats i ja no es feien servir. És per això, que amb la influència d’Amades per tenir una Festa Major digna i amb elements propis del poble, es va negociar la compra d’aquests gegants, els quals vam estrenar l’any 1954 després d’una darrera remodelació que es va fer a Igualada, en la qual van perdre les perruques i se’ls va fer cabell de cartró pedra, això sí, ella va mantenir aquest serrell tan característic i seguia portant el vestit roig, a ambdós se’ls van fer mans noves, ja que les antigues, unes de molt primes i ossudes que havien dut un temps, es devien haver malmès. Ell, en comptes de barba tindria el bigoti que ha mantingut fins a l’actualitat.
Com podeu observar, la parella va passar per multitud de canvis i remodelacions, estils i representacions aquests canvis, però, encara no haurien acabat. Ja a Sant Quintí, Amades digué: “Tot aquest veïnat no dubta ni un moment que sabreu fer honor a l’acolliment que se us dispensa, i que sabreu mantenir el nivell i el to que pertoca a la vostra alta categoria i al rang de la vostra nissaga”. Va ser a partir de la següent Festa Major que, segurament per moda, a en Quintí se’l va abillar de cabdill moro, amb un turbant roig i amb perilla, a més a més del bigoti que ja tenia. També van “maquillar-li” la pell per fer-lo més morè.
Preservar els centenaris
Varen ser els únics gegants de Sant Quintí i sortien per Festa Major i Corpus fins a l’any 1969, quan es van substituir pel Roger i l’Elisenda durant el govern de Quintí Guilera Baiges. Aleshores, no es donava gaire importància a la història i, de seguida, allò vell era substituït per novetats.
Es creu que l’Ajuntament no volia seguir mantenint en Quintí i la Neus, i sempre s’ha dit que hi havia la intenció de cremar-los en una gran foguera a la plaça de l’Església, fet que no es va produir per la intervenció de Jaume Poch i Escofet, pare de Josep Poch, el darrer propietari, se’ls va quedar. Per això s’anomenaven fins ara, els gegants de Can Gili o de Cal General, una de les cases més antigues del poble. Van sortir d’allà en comptades ocasions. També van transformar-los per ser nobles catalans, aspecte actual.
No va ser fins a finals del darrer mandat de Pol Pagès, que finalment el poble els va poder recuperar, es van adquirir a la família, després de la mort de Josep Poch.
Actualment, des de la colla gegantera, amb el suport de l’Ajuntament, estem preparant-ne una restauració completa.
