T’estires entre la fresca i esponjosa molsa, envoltat de bosc, d’humitat i de vida.
Alces una mà, deixant que la clariana t’il·lumini una part del rostre entre ombra obaga. Els rovellons i els llenegalls sobresurten entre cavitats de pinassa compacta, alguns ocells grallen i d’altres piulen mentre salten de pi en pi, generant ombres instantànies, que s’esvaeixen tant de pressa com es creen.
Sents la fressa d’algun animaló que es remou rere els arbustos, però la sensació és la contrària a l’habitual. Ets l’observat… Et duus la mà al pit, aparentment relaxat, vols calma i silenci, assaborir la natura i, sobretot, la preuada i simple existència.
Un alè cansat al paradís.
La jaqueta marró, de pell, està foradada, com el teu pit. Passes la mà xopa de roig per la cara i la fas lliscar per sobre les marques del fang, creant la mascara de l’últim ritual.
Has caminat hores, malferit, de cos i d’esperit.
El moviment rere les plantes s’intensifica, com la teva dificultat per respirar. Saps que no és un “animaló”. Vols agafar l’escopeta,
maldestre, però el dolor és tan gran que et llisca entre els dits una vegada i una altra, mentre esbufegues i els teus ulls oscil·len entre el cel i part de la molsa, amb especial fixació als arbustos que t’envolten.
La suor supura fredor de fa hores, la visió es comença a envidriar, a esborronar. No havies calculat res, d’allò. Només anaves a passar la tarda, el teu entreteniment dels dijous.
Una mare senglar amb les seves cries. Qui ho podia preveure? Només és una afició, has sortit a distreure’t, penses, no mereixes morir. T’han ensenyat a apuntar i a prémer el gallet, confonent en un mateix significat arrabassar i obtenir una recompensa.
L’olor de la sang és intensa i fa estona que la segueixen, amb paciència, amb experiència.
No pots fer més que alçar els braços amb impotència quan els llops se t’abraonen, esquinçant la roba, llepant la sang, mossegant-te les galtes. Un banquet de carn roja. La justícia de la muntanya, de la natura, de la implacable llei “de la selva”.
I la molsa es taca… No tens temps de reflexionar en l’intercanvi que s’acaba de produir. En el valor diferenciat que en donen uns i altres, a això tan simple com el respirar.
I la balança prova de recobrar l’estabilitat, però és completament impossible, quan un braç toca les alçades i l’altre és sota terra.
Al cap d’una estona, i sense més rebombori, els peluts s’allunyen, llepant-se els bigotis, saciats i satisfets perquè saben que l’àpat els assegura unes nits més de supervivència, en un món contrari, on cap d’ells penjarà una fotografia fent gala de la seva cacera.
Agost 2018
