He tornat a plorar i a bramar fins a l’extenuació.
Has tornat, per clavar-me l’espasa més endins i retorçar-la fins a fer-me miques l’ànima.
Desitjos de pau i amor, converses boniques i complaents, buscant un somriure propiciat pels bons records, passant per alt la gelada que va aturar els afluents del riu.
Abraçades i petons a la galta, paraules embellides i desitjos de benestar.
Tot s’esberla l’endemà.
La felicitat i la il·lusió s’esvaeixen com això que són, volàtils, transparents, irreals.
Queda la destrucció d’un mateix quan dius que, ni som, ni serem res.
Que no és la fi del món, que n’hi ha de tots colors, que busqui, remeni, i trobi. Que és així de senzill, i que tu, tu ja ho has fet.
Quan el destí es corromp i es converteix en una enganyifa calculada al final de la trama. Un esdevenir previsible i desagradable, que trenca totalment amb l’amor que despreníem i unes ganes de confluir que superaven tota expectativa. Un amor que va resultar ser danyí.
I ara, estic atrapat entre voler seguir existint o voler deixar-ho de fer. Necessito que algú reculli les meves restes trossejades i les recompongui , perquè de final només n’hi ha un i la trama ha de seguir, encara que en un nou volum.
I entre llàgrimes resseques començo a deixar caure els dubtes. Només vull deixar de patir. Tant de bo pogués ser fred com una fulla esmolada i mantenir-me insensible davant el dolor. Impertèrrit a la meva pròpia destrucció.
Febrer 2018
