Elles, beuen un combinat d’un líquid de color blau-cel translúcid, del qual en desconec el nom, i per descomptat el gust. L’Erica i la Clàudia parlen animadament al costat de l’Alicia.
—Ai, perdona Alicia. Sempre em trobo coneguts…-M’excuso. Coneguts desconeguts…
—Que estranyament tots són nois!-Diu efusivament- Això sí, aquest sembla una mica raret, no creus? Un raret en tota regla diria jo, només cal veure com vesteix!- Diu entre rialles.
Li segueixo aquesta conversa, tant irrellevant per semblar algú normal… Algú normal. Què és normal? Què és ser “raret” ? Jo opino que no hi ha ningú normal, el terme “raret” només es correcte en algunes excentricitats puntuals de certa persona. Tots ens amaguem darrere un mirall opac, que per l’altre banda mostra el veritable jo. De cara a la resta adoptem un posat més centrat o dur per a nosaltres mateixos, les aparences sempre han estat importants. L’Edgar sembla d’aquestes persones en les quals, les aparences no li importen el més mínim. Però la gran majoria d’humans viuen o vivim (m’incloc actualment en aquest grup) a la banda fosca del mirall, on certament, no ens hi veiem reflectits.
A la xarxa tot canvia; La persona més tímida, introvertida i mesquina del planeta pot esdevenir l’equivalent a la més esbojarrada, simpàtica i extravertida. Aquestes persones són aquelles què més temor adopten envers les aparences i la vida real, perquè no han estat tractats bé en societat, perquè no confien en el seu físic o intel·lecte al moment de mantenir una conversa activa amb els demés, o perquè creuen que són massa esquifits per aquest món que aixafa tot allò que no es troba a l’alçada.
El costat real del mirall esguarda la meva arribada. Però m’espera un lúgubre camí en el qual m’he d’esmunyir fins a la més absoluta obscuritat per desentrellar qui sóc realment i així trobar la llum que permetrà veure-m’hi reflectida.
De fet jo tampoc em considero algú “anormal”, el meu problema són totes les excentricitats, bogeries i paranoies varies en les què m’he vist embolicada últimament, sense voler.
Han transcorregut els minuts, totes ja hem consumit les nostres respectives copes. També m’havia demanat un combinat blau. Té un gust molt interessant, una barreja de dolç amb un punt fort, àcid diria, al final del glop. M’agrada.
—Ei nenes, anem a ballar vinga!- Diu l’Erica fent tentines amb un ampli somriure i els ulls alçats.
Visiblement èbria, podria assegurar. Amb un gest inesperat agafa l’Alicia pel canell i l’estira cap al centre de la pista. Jo mantinc les distancies, no perquè no vulgui ballar amb elles, sinó perquè tinc una cosa més important per aconseguir. Camino com puc entre ziga-zagues seguint els seus àgils passos, fins que arriba el moment en que, casualment, les he perdut de vista. L’excusa perfecta per continuar indagant en els meus maldecaps.
Pots comentar l’entrada a les xarxes socials:
