— I fa bona olor, avi? —preguntà encisada l’Ona mentre l’avi Puig s’enduia la copa al nas. L’avi no contestà. Tot i tenir els ulls tancats, encara s’enlluernava amb el vistós roig carmesí del contingut de la copa. Amb aquesta ben a prop del nas, va ensumar lenta però profundament. Un món de matisos l’inundà el cap, fent-li tornar mil records de feia moltes dècades.
Havien transcorregut només setanta-dos anys del Gran Impacte. L’última verema de la família Puig, una de les poques que encara elaboraven vi en aquella època, va tenir lloc precisament a l’octubre d’aquell maleït any, als peus del Puigmal, a més de dos mil metres d’altitud, poc abans que la foscor s’apoderés de la vida de tots els habitants de la Terra. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Ni les dramàtiques conseqüències del canvi climàtic no els havien fet llençar la tovallola. Després de deixar la seva terra, el seu enyorat Penedès, el Pirineu els havia acollit i els permetia tirar endavant el seu somni, el seu ofici, la seva forma de vida. Allà les condicions per al cultiu de la vinya, abans impracticables, ara eren gairebé òptimes, i els quatre bojos que encara s’hi dedicaven no els havia quedat més remei que buscar-se la vida a les alçades. Però un cop més la vida els tornava a posar a prova. L’impacte de l’asteroide havia estat ben lluny de casa, però les conseqüències les patiren arreu del món. La col·lisió va aixecar tal polseguera a l’atmosfera que ni els raigs solars la podien travessar. Fins ara, havien tirat endavant la vinya sense aigua, sense calés, fins i tot sense ganes de viure… però sense Sol ja era un gra massa. Això va precipitar la decisió de la família Puig de deixar-ho tot, i de fer com tants milers de persones havien fet abans: pujar a un dels coets que des de feia dècades buidaven el moribund planeta Terra buscant un futur millor a les colònies marcianes.
— Això tan simple que estic fent, ho veuràs una ximpleria —va continuar l’avi Puig amb la copa encara ben a prop del nas—. Però és el final d’un llarg camí… o més ben dit, espero, l’inici d’un encara més llarg!
Aquell moment resultava certament agredolç. La Paula, la mare de l’avi Puig, havia lluitat amb totes les seves forces des de que va trepitjar Mart per tal que arribes aquell precís instant, però malauradament no havia viscut per veure-ho. Neguitós, alçà la vista i s’apropà a la finestra del mòdul marcià, encara amb la copa a la mà. Centenars de ceps de garnatxa marciana coberts per uns gegantins hivernacles s’estenien allà fins a on arribava la vista. Comparat amb allò, les parcel·les de vinya situades a les dretes vessants del Puigmal semblaven ben poca cosa, recordà l’avi Puig amb certa nostàlgia. De fet, al costat del Olympus Mons, la muntanya més alta del planeta Mart (i del sistema solar sencer) tot semblava poca cosa. Però era precisament allà on la seva enyorada mare havia obrat el miracle. El somni de la iaia Paula, com li deia la petita Ona, era tornar a fer vi, costés el que costés. Igual que el seu propi pare s’havia vist en la mateixa situació quan primer la sequera, i després la pujada del nivell del mar el van fer fora del Penedès i l’obligaren a buscar-se la vida a la muntanya, ella estava disposada a superar totes les dificultats. La seva font d’inspiració eren tots els herois i heroïnes del món del vi que, com el seu pare, havien lluitat des de feia segles per tirar endavant els seus somnis: ni la fil·loxera, ni la revolució industrial, ni el canvi climàtic els havien pogut aturar. A ella tampoc l’aturaria un entrebanc més al camí.
— Estàs pensant en la iaia Paula, avi? —un cop més la petita Ona l’havia enxampat de ple—. Sempre que mires cap a la muntanya amb aquests ullets sé que estàs pensant amb ella…
— Com em coneixes, petita… Saps una cosa? Veus com és de gran? Doncs per increïble que sembli va ser el que més li va costar a la iaia Paula: trobar el lloc on plantar les vinyes —va dir l’avi Jordi amb una lluentor especial a la mirada.
— I ara! Mai m’ho havies explicat això… Però si és tan gran que es deu veure des de la Terra!
— Efectivament! Però la iaia va trigar molts anys a entendre per què era una muntanya especial… I el secret de fet rau en que no era pas una muntanya, sinó un volcà! Ja saps que els sòls volcànics són molt rics en nutrients, però no només això… Saps quina és la funció dels hivernacles que cobreixen les vinyes?
—Clar que sí! A les nits fa un fred que pela… Les protegeixen de la congelació, oi?
—Bona resposta, petita. Però això no és tot. El volcà no està inactiu totalment com es pensava… el magma encara hi és present a dins seu. Això fa que el sòl conservi una certa temperatura que si no fos pels hivernacles es dissiparia a la freda atmosfera marciana.
— Llavors ja sé per què estan tan calentones les vinyes dins els hivernacles! —va exclamar l’Ona amb una rialla.
L’avi Puig va somriure. La part del volcà era la seva preferida de la història, ja que va ser la primera pedra de la gran obra de sa mare. Un cop trobat el terroir, la Paula només va haver de lligar caps, aprofitant el fruit de dècades de treball de les colònies marcianes que arribaren al planeta roig molts anys abans que ella. L’aigua no va ser pas un problema, ja que provenia dels pols marcians i dels centenars de pous que varen cavar els primers habitants de Mart, i l’atmosfera marciana ja era més que apte per a la vida gràcies a la producció massiva l’oxigen resultant de l’electròlisi de l’aigua als milers de centrals electrolítiques que estaven repartides
arreu de la superfície del planeta, fet que permetia també als insectes pol·linitzadors marcians fer la seva feina.
— Tasta’l ja avi, si us plau! —va preguntar l’Ona sense treure els ulls de la copa—. Sempre m’has dit que a Mart s’ha de poder fer bon vi, gràcies a les seves condicions climàtiques…
“Humitat i taxa d’oxigenació ben baixes, pressió atmosfèrica bastant més minsa que a la Terra…”, pensà l’avi Puig. Obrí la boca per repetir-ho en veu alta, però les paraules ja no li sortiren. Amb un moviment àgil, alçà la copa de vi per sobre el seu cap, i en direcció al cel marcià que es retallava a la finestra just darrere del Olympus Mons, exclamà:
— Va per tu, mama!
Per fi, havia arribat el moment de tancar el cercle. Ara sí, apropà la copa als llavis i mentre una llàgrima s’escorria lentament pel seu pòmul, tastà aquell primer vi d’un altre planeta.
Pseudònim Merlot
Autor: Jose Garcia López
Accèssit, VI certamen literari El vi és cultura (2025)
Tots els drets del text reservats a l’autor.
Una resposta